Belles paraules de presentació del llibre que va fer Joan Cabalgante a la Biblioteca de Capdepera
L'estiu de 2006 vaig formar part dels premis de poesia Art Jove, quan va caure a les meves mans el poemari de Ma Antònia Massanet, Disseccions emocionals, on el bot qualitatiu pel to poètic que presentava li va fer mereixedora del premi organitzat pel Govern de les Illes Balears d'aquell any. Els membres dels jurat (entre els quals en formaven part Antoni Xumet, Josep Lluís Aguiló i Natàlia Rabassa) estàrem d'acord en què aquell poemari transmetia una saba innovadora, arriscada, jovenívola i si voleu provocadora. Ja s'hi endivinava la temàtica de l'anatomia dels cossos, la flaire vital de la poesia amorosa, la recerca biològica cap a l'exploració física i natural. Un premi aconseguit per ser tota una declaració de principis, que la va fer mereixedora de ser inclosa dins la tradició literària catalana.
Però no us cregueu que el periple poètic de Ma Antònia començava amb la tímida presentació d'un poemari a un premi. No, abans ja havia vengut a Capdepera, havia recitat en el Bar Simbad, a prop de Son Moll, on tot encara s'estructurava. De llavors ençà, la trajectoria de la poetessa artanenca ha estat un no aturar, ja que ha participat activament a nombrosos recitals a Mallorca i a Barcelona i ha dirigit el festival de poesia POESART. També la record per haver format part del curmetratge "Som elles", que presenta les veus femenines capdavanteres de la poesia mallorquina actual. Fins i tot, la podem relacionar amb un grup de poetes actuals, nascuts a la dècada dels vuitanta, que tracta sense prejudicis els temes d'amor i sexe, que diu amb una sinceritat aclaparadora, que cerca dintre cada espasme vital i el transmet. Em venen al cap poetes com Glòria Julià, Lucia Pietrelli, Pau Vadell o Jaume C. Pons Alorda; alguns d'ells tenen en comú, a part d'aquesta desinhibició alhora d'escriure sobre aquests temes abans esmentats, un tractament del llenguatge força arriscat, amb girs sintàctics violents i sorprenents, i amb llibertat creativa, que si em permeteu apuntar, crec que és la clau de volta de la poesia o al manco cap a on ha d'anar (amb permís de l'antipoesia). I ells i elles s'hi tiren de cap, a més de mostrar la poesia com un art actiu, sense el pes de l'encarcarament formal de les generacions anteriors, on el recital i els nous suports digitals són eines d'important rellevància i la poesia com diu Deleuze, és allà, sense haver de tocar res.
En la plaquette El moll de l'os, la poesia de Maria Antònia segueix aquesta recerca anatòmica, però el llenguatge és més madur, més consolidat, amb expressions i metàfores pròpies del seu univers personal, on l'amor el desamor i el sexe apareixen vists des del prisma d'una sensibilitat i una sensualitat notables, on és important la relació amb l'estimat, però també el diàleg d'una mateixa amb el món
Diuen de Batec que rep influències de Deleuze i d'Spinoza; de Deleuze hi relación aquella intenció que tota obra d'art o de ciència ens ha de salvar del caos, ens ha d'estructurar. Així com segueixo la trajectòria de Ma Antònia, m'anadono que s'ha produït aquesta estructuració davant del caos, però sense que la poetessa tingués por a entrar-hi, perquè des de la distància, sempre l'he vista com una veu valenta, capaç de dur la poesia a enjondre, onsevulla, però que ha aconseguit el merescut mèrit de la consolidació. Dels dos filòsofs se la relaciona pel tractament del cos a la poesia.
No és novetat el tema del cos a l'art; ja Leonardo Da Vinci, amb els seus estudis de proporcionalitat dels cossos i els seus esboços i dibuixos ens dona a entendre la importancia capdal de l'anatomina a la ciència i a l'art. Hem de recordar també el conegut quadre de Rembrant "Lliçó d'anatomia", on es veu un conjunt de científics observant des de clarobscurs la dissecció d'un cos humà. Ma Antònia també dissecciona les paraules i s'arrisca a tractar aquest tema tan controvertit i que ja aixecà polèmica en l'època barroca. Hem d'apuntar que els fins dibuixos de Marijo Ribas que acompanyen els seus llibres tracten també el tema esmentat, i han millorat progressivament com ho ha fet la poesia de Ma Antònia; ens acompanyen així pel camí de la descoberta.
I és que el tractament dels temes com l'alegria o la tristesa, porten cap a la perfecció dels cossos, com subrallava el pensador Spinoza, qui ens parla de la il·lusió de la llibertat de l'home i del tractament de la Divinitat front a la Natura, on el nostre cos es rebel·la com a objecte d'estudi, sense oblidar la dualitat cos-ànima, també tractada pel filòsof barroc. Més endavant, el poeta Pedro Salinas també tractarà la dualitat cos-ànima en la seva poesia, quan estableix un diàleg amb la seva enamorada.
Instal·lats ja en un cor de nou ventricles, nou parts en què es divideix el llibre, de títols clars i entenedors com ho és tota la seva poesia (plaers de la carn, plurals, genealogies...) podem dir que Batec és un llibre on el punt de partida és el cos. Hi ha poetes que exalten la pàtria i eleven l'esperit per pertànyer a una nació. La pàtria de l'autora és el seu cos. La substància que s'ha de sucar parteix d'allà, podem entendre la poètica dels seus primers versos com un diàleg amb el cos. Enceta el proemi amb el vers "dóna'm més cos, cos", un epítet que ens dóna a entendre qui serà el seu interlocutor, el centre de la seva exploració. La declaració d'intencions des del primer vers ja hi era present en el moll de l'ós, amb la referència bíblica sui generis "i la carn es va fer verb". Entenem com una sacralització del cos des del moment que es converteix en matèria poètica. Aquesta exploració passa també per un procés d'estranyament, quan afirma que davant del mirall es veu com una figura aliena, motiu poètic recurrent en altres autors com Vicente Gallego o Jaime Gil de Biezma, i m'atreviria a dir que també beu de l'afirmació rimbaldiana de Je est un autre en el vers "perquè ella ja no sóc jo". La poesia té aquesta capacitat de distanciament d'un mateix, i veure's com l'altre. En el poema número IV de la part Cossos que no saben estimar, hi ha una cita d'Eugenides que diu "Em vaig mirar al mirall i no m'hi vaig veure"; el poema tracta la utòpica simetria amb el cos de l'estimat, com si l'ordre del món depenés de la unió dels enamorats, on es presenta el cos com un tot intel·ligent en la pregunta retòrica "Però des de quan pot equivocar-se un cos?". La poetessa hi presenta també el tema de l'hermafroditisme.
El cos seria el límit del coneixement, o més ben dit a on comença aquest. El seu tractament passarà fins i tot per la ironia, en els "mitxelins de la raó" o en presentar el cos com una casa barata que no gasta massa. La ironia surrealista també és present en un poema ja recopilat en el moll de l'ós, quan diu que es sap com un "Husky passejant a l'agost per Sevilla", en un poema que com els grans mestres ha d'acabar per ser el seu autorretrat. "Vaig néixer a una casa sense llibres,/ escaldada pel sol, arrebossada de sal/ perfumada de fritanga i de cremes solars" afirma la poeta, alhora que ens fa despertar els sentits.
El límit del cos, de vegades, esclata i desperta la passió com ho fa l'erupció d'un volcà o com un torrent de vida desbocada. I parla com ho fa la seva generació "desbancats de l'eufemisme el pudor i el tabú"; així ho demostren versos com "amb aquest rosa vaginal que esclata als ulls" o "de la gola insaciable del teu sexe obert". L'autora també es mostra reivindicativa en un poema dedicat a l'assassinada Margalida Perelló, quan acaba amb una sentència esglaiadora: "Però el dolor dels altres/ens fa covards/i els covards/ som tots/ un poc culpables"
L'autora estableix les coordenades de la geografia corporal en el seu discurs i com un cavall desbocat ens convida a recórrer el rost de la cuixa, la profunditat de l'engonal, la pell de la disbauixa i la celebració del cos. Els plecs de la pell no sobreviuran els plecs geològics, però ella hi deixa una emprenta carregada de vitalisme, l'essència rau en el determinisme de sentències com " mai no som tant cos com quan naixem o quan morim", sabem així que la fisiologia ens acompanyarà en el nostre viatge iniciàtic cap al coneixement humà. En aquest sentit, cal reconèixer que com a tot autor postmodern apareix la metaliteratura, però el tractament sempre està relacionat amb el físic, és el fet d'escriure la pell o la lectura del cos, empra també el neologisme: Poema'm o amigdala'm, com si l'acció poètica fos un fet antropofàgic que l'autora desitja aconseguir. L'amor doncs és un manjar exquisit que cal compartir amb l'enamorat. Les cicatrius seràn el testimoni de l'aprenentatge. Ens transmet la idea que cal rompre el formalisme amb el vers "No més vestits de diumenge"; la llibertat creativa la representen els versos "fes roba ampla i còmoda/ que hi càpiguen molts cossos". Així defuix de l'encorsetament mental, de les regles del políticament correcte i venç la por de ser lliures.
Per altra banda, un exercici recomanable és llegir alguns dels seus poemes amb les visites a importants pintures d'Egon Schiele, Hokusai, Tamara de Lempicka, Picasso o Lucien Freud, un joc que és estèticament divertit, alhora que agradable. Els poemes no porten títol, com si el discurs ens arribés de cop amb tota la seva força per corprendre el lector, com una fragmentació d'una mateixa idea constant.
La tancada del llibre no ens deixa indiferents: un poema on les despulles de la carn són protagonistes, la matèria ha desaparescut i sols en queda la buidor de l'ós, allò que l'aguanta, matèria seriosa, sense passió i amb memòria d'impotència, de la culpa i putrefacte. Fins i tot, la poetessa artanenca fa trontollar els nostres fonaments al final, com si tota l'essència de vida pogués desaparèixer amb el to greu i seriós d'aquestes últimes paraules on fins i tot s'estronca l'esperança.
En definitiva, podem afirmar que Maria Antònia Massanet, tria viure poèticament i ens endinsa dins la recerca anatòmica, on el silènci no hi té cabuda i la protagonista no pot deixar de rajar la veu. Deia Spinoza que el cos ho pot tot, la paraula de l'autora també: ens arriba al nostre cor amb el seu pregon batec.
6 d'Agost de 2014
Joan Cabalgante Guasp
