Diguem, d’entrada, que AIRBACH és un ensemble de músics d’aquí, de professionals que coneixem bé i que hem tengut ocasió d’escoltar en el passat, tant en solitari com en diferents formacions de música clàssica i de jazz. Ara, aquests cinc músics estan aixecant aquest projecte conjunt, molt bo de qualificar: excel·lent. Una formació que, com hem dit alguna vegada en el passat, davant les retallades econòmiques amb què les administracions castiguen la cultura, ve a demostrar que no fa falta sortir de l’illa per a escoltar música de la millor qualitat, al màxim nivell.
Poques vegades en el passat, i ja duim vint-i-sis anys de Serenates d’Estiu, hem assistit a una comunió tan íntima, estreta i intensa com la que es produí el passat divendres, dia 25, en els jardins de sa Torre Cega, entre músics i públic. Els privilegiats oients – millor entrada que en el primer concert, però sense arribar a l’aforament que el concert es mereixia – des del primer moment van ser captivats per una proposta que va saber conjugar un repertori altament seductor, amb uns arranjaments brillants i, allò més important, amb una excel·lent interpretació.
El repertori va girar, bàsicament, al voltant de la música d’Astor Piazzolla, un compositor que hem tengut ocasió d’escoltar en els més variats formats i arranjaments, però que de la mà d’Airbach, amb la Josep Francesc Palou duent la veu cantàbil, ens sonà absolutament autèntic. Des de la delicadesa d’Oblivion a la força del Libertango, passant pel frenètic Escualo, sense oblidar els ”Tres edtudios de tango”, cadascuna de les interpretacions ens arribà pura i fresca, com a nova de trinca. La no anunciada "Baroque and Blue" (de la “Suite per a flauta i trio de jazz”, de Claude Bolling), un clàssic de la flauta travessera, pura delícia, va fer de pont entre la primera i la segona part.
Una molt suggestiva composició del percussionista Armando Lorente (Bajo la magia de Oz) va tancar el programa, però els músics hi van haver de tornar, primer amb una segona composició del mateix Lorente (de la qual no n'escoltàrem el títol), i finalment amb una improvisació a partir de la ja interpretada Escualo. L’ovació final va ser llarga i entusiasta. El públic havia xalat.
Josep Francesc Palou (flauta), Andreu Riera (piano), Armando Lorente (percussió), Jaume Ginard (percussió) i Toni Cuenca (contrabaix) brillaren en les seves intervencions solistes, però encara més en la perfecta simbiosi amb què actuaren com a conjunt. Absolutament ajustats, com el millor rellotge, virtuosos fins a l’avorriment, però lliures com a ocells en llargs passatges d'improvisació, ens recordaren com gaudir i fer gaudir de la música, en temps en què hi ha massa soroll contaminant l’ambient musical. Palou va dur el pes del concert, per “exigències del guió”, i ho va fer amb una solvència abassegadora, però els seus companys brillaren igualment, fins a enlluernar-nos.
Un 10!
