Crivell de la serra, dins un solc de terra tanca el paradís
Joan Alcover

   Amb aquestes paraules l'insigne poeta canta a Deià, un poble que visitàrem diumenge dia 12 de febrer de 2017. Res feia pensar que el dia acompanyaria i que podríem gaudir de bon temps per realitzar una excursió a la Ruta dels Pintors, de fet d'una part de la ruta, de Deià a Sóller. Després d'un trajecte en autocar fins a Deià, partim els dos grups Cranques Reumàtiques i Camina, Caminaràs per a encetar aquesta ruta.

   Primerament, començam a davallar cap a Cala Deià, i veim unes cases que semblen tretes d'una postal, belles panoràmiques que inclouen el davallament del torrent, que ve cabdalós i amb l'aigua saltant. El camí davalla en rost, fins arribar a l'aparcament i posteriorment a la cala, on hi ha el restaurant i la porxada del bar, on aprofitam per berenar. Hi ha altres grups, un d'ells aprofita per fer neteja de la cala, recolleixen rodes de cotxe i plàstics, principalment.  La pedra ingent és al mig de la cala, l'aigua la banya i recorda l'estiu. Seguim, no pel camí que puja desde la cala, sino pel camí, que hi ha cap a la pujada de l'aparcament, no és el de devora el pont que travessa el torrent, si no l'anterior, més a prop de l'aparcament. Iniciam la pujada, per un camí on ens acompanya el càrritx, l'estepa Joana, i la mata, també el pi. En un protagonisme exclusiu de la mar i del paisatge, entenem perquè aquest camí era i és el dels Pintors, els colors ocres de la terra, les restes d'una casa de pedres, la mar distant i alhora present, ens acompanyen.









  Posteriorment, començam a pujar i ens topem amb els primers pins caiguts, que tallen el camí i  apareixen secs i grisos, com si posasin una teranyina de branques en el panorama, com si el bosc estés encantat, i fossin petits éssers els que l'habiten. Hem de pensar que aquests pins encara són el que resta del fort temporal que arrassà l'illa l'any 2001. Un dels guies comenta que a les antigues possessions en tallaven dos, de pins, per si el de la tafona s'espatllava, tenir-ne un altre de recanvi. S'ha de dir que tot el recorregut està ben senyalitzat amb indicadors que deixen clar cap a on hem de partir, uns dels més antics i d'altres més nous, faran que el trajecte sigui més bo de realitzar. D'altra banda, hem de tenir cura i precaució, ja que és una excursió costanera, i cal anar amb prudència.







   Seguidament, anem cap a Bens d'Avall, un restaurant que marcarà el nostre objectiu, no abans sense passar per un botador. El camí té una sèrie de pujades i davallades, replans i ziga-zagues que fan que el grup es mogui com un acordió, en lenta sincronia, i aprofiti alguns moments per descansar. La foto de grup la realizam en un replà ideal que té una sèrie de taules de fusta i soques de pi; uns instants de conxorxa devora un pi de forma entortolligada i bifurcat que serveix de mostrador per fer fotografies en un paisatge incomparable, i la presència d'un nou amic: un dron que porta un dels amables excursionistes i que serveix per gravar imatges irrepetibles i acompanyar el caminant per la costa de pujada, que li torna a esperar a la vessant dreta de la muntanya, en un camí terrós ben fitat.







   Després d'una complicació a l'itinerari, amb més pins tomats o esbucats, que hem de superar per davall o per damunt, el camí es tranquilitza una mica, i dóna pas a una hermosa barana de fusta que serveix per recolzar-nos i de mirador cap a la mar tranquila, un tímid sol sembla que vol sortir, tot i que no plou, la llum no es protagonista; avançam en fila india, alguns clavam els pals, altres fan avançaments, els guies reagrupen els senderistes. En el camí hem de passar una sèrie de botadors. Seguidament, caminam fins arribar a un lloc anomenat "dels tres còdols", a dins l'aigua descansen tres pedres de diferents tamanys. Si l'aigua és calma, la tranquilitat que transmet el paratge és molt gran. Hem de seguir el GR221. El nom de la ruta és perquè el lloc era i és tan bell que l'immortalitzaren els pintors de finals de segle XIX. Si continuam pel tirany ben indicat, deixam part damunt la pintoresca vila de Llucalcari, i més avall queda la zona, on hi ha el fang, combinada l'aigua que hi surt amb la terra, per donar-se els banys pertinents, tan de moda entre els turistes i els residents. El lloc està tapat per uns joncs. El lent exercici ens permet contemplar aquesta part de la costa de Tramuntana. 







Després de seguir pel camí indicat l'abandonarem per passar pel camí d'Alconàsser, que hem de pujar per arribar a unes cases i tornar a seguir fins regressar al bosc. Si continuam per aquest sender, arribarem a un torrent canalitzat, que hem de seguir en paral·lel fins arribar a connectar amb una altre pista.



  A continuació, seguim un camí ben fet fins arribar a les cases de Muleta, on aprofitam l'encreuement que porta al far, per dinar davant del paisatge arbrat. L'olivera serà l'arbre que ens acompanyarà durant la major part del trajecte; algunes d'elles centenàries, tenen una soca que no es pot agafar amb els braços oberts, i enmig deixen un buit en el tronc. Una jove excursionista s'hi fixa i hi veu un banc per seure, un altre hi veu una màscara antiga.  Després seguim el camí fins arribar a Muleta de Ca s'Hereu, que trobem tancat, tot i que sabem és un agroturisme, on hi ha un petit bar que aprofiten els turistes per fer la xerrada. Caminam a pas lent, per contemplar un camí amable i gens difícil, fins arribar a la carretera de Sóller, a prop del poble, que queda a l'altre costat; pujam fins a la benzinera, més amunt, l'autocar ens espera, per fer el camí de tornada, després d'una caminada d'un poc més de 16 kilòmetres.

   Finalment, podem dir que la ruta és bona de fer, tot i els obstacles i les pujades i davallades. Un camí pintoresc, enveja de viatgers i excursionistes, que recomanam a qualsevol iniciat a la muntanya. Si el temps acompanya, recorrerem el senders amb una càlida alegria, que esperem que ens acompanyi a la propera excursió, una estada els dies 11 i 12 de març, pel Ponent de l'Illa.