El grup d'excursionistes que feiem l'itinerari intermig -de les cases de S'Alqueria Vella de Baix fins a cala Agulla, va partir amb molts d'ànims i bona marxa, a les 8,45 hores del matí. Érem unes vint persones i una cusseta, na Blanca. Feia sol i el vent deixava una atmosfera neta i molt bona visibilitat.

El punt de partida, la vall de S'Alqueria Vella (230 m) amb les seves antigues cases, està situada a l'entrada del Parc Natural de Llevant. Des d'allà iniciarem una ruta en suau pujada, que ens duria fins el coll des Verger (304 m). Tots els que érem, vàrem deixar l'esplanada del pàrquing a l'esquerra, i agafàrem un camí ample i còmode. Començaven a despuntar en els ametlers les primeres flors i el vent ens bufava a la cara. A ambdues bandes es podien observar antics elements arquitectònics del passat agrícola de la zona como ara pous, sínies i abeuradors entre d'altres.



A l'hora que ens enlairavem cap amunt, podíem gaudir d'una esplèndida imatge de la vall, amb els diferents cims que ens enrevoltaven. Així, en haver sobrepassat els puigs Figuer i Genet, varen fer la seva aparició el puig des Corb i el puig des Castellot. En un segon terme, es podien apreciar muntanyes més altes com ara el Puig de sa Creu (486 m) o la Talaia Freda (564 m). Un poc més enfora, unes antenes, ens feien intuir la presència del puig de sa Tudossa (441 m).

En haver assolit el coll des Verger, el camí de carro ja davallava i la imatge de la mar, nítida, va sorgir al final de les voltes del camí. Parets seques, pujaven fermes, entre carritx i garballons, fins arribar al cap damunt de les serralades. Una vegada ja havíem passat entre el puig d'en Pocafarina i la serra d'en Cremat, a la nostra dreta, es podia observar una curiosa elevació amb el perfil d'una punxaguda serra: ses Murades.

En aquests moments i quan els caminaires ja xerràvem de fer un bon berenar, i arribats a una cota més baixa, just abans d'una desviació cap el Campament dels Soldats, vàrem trobar unes cases, en estat de semiruïna, dites Es Verger. En aquest indret, es podien observar restes d'antigues construccions com ara el que era una vivenda, unes porqueres, així com una font anomenada l'ullall del Verger. D'aquí endavant i sense aturar, i deixant uns horts a l'esquerra, vàrem poder gaudir d'unes bones vistes cap el puig d'en Pocafarina i sobretot del Puig Pelegrí, original i molt fotografiat per la seva forma quasi piramidal. A l'esquerra, transcorria el torrent des Niu des Pilot, amb un paisatge més càrstic i àrid: el puig des Porrassar (491 m) s'aixecava al fons. Vàrem continuar el camí, entre camps d'oliveres, tot fent ziga-zaga fins arribar a una cruïlla de camins amb un panell informatiu.

 

En aquest punt, deixàrem de banda el camí que va cap al refugi de s'Alzina per desviar-nos uns 200 metres i visitar el Mirador de la Senyora. La seva panoràmica, avui un poc deslluïda per la creixent vegetació, ens dóna, però, una perspectiva no tant coneguda, de la torre d'Aubarca, que s'enlaira, en direcció cap el mar, envoltada d'un seguit de verdes muntanyes.

Després de fer-mos uns "retratos" de grup, vàrem desfer el camí, i en retornar a la via principal i anterior, continuarem, sempre en direcció cap a la costa, amb la talaia Moreia al fons, en pendent cap amunt però moderada. En el cel hi havia un grup de falcons pelegrins, que potser ens vigilava i a terra, un forn de calç, perfectament restaurat.





En pocs minuts va aparèixer una nova cruïlla amb noves senyalitzacions: aquí abandonarem la direcció cap a sa Font Salada i S'Arenalet d'Albarca, i continuarem, entre pins i garriga baixa, per una via, al principi, un poc més estreta, que ens va fer arribar a la torre d'Aubarca, també dita de Matzocs.





Alguns vàrem visitar la part superior de la mateixa, i així vàrem poder admirar tant la seva conservació i construcció, com l'espaiosa i espectacular vista, que des d'allà es podia veure: de la punta de Penya roja, en direcció el cap de Ferrutx, Aucanada i Formentor, al nord, fins al cap des Freu i el Llamp si giràvem la mirada cap l'est.

Davall d'aquesta torre de vigilància, la major part del grup va descansar i berenar. Una vegada vàrem haver agafat forces, iniciàrem tot seguit el camí de tornada: que per alguns seria a la localitat de Cala Mesquida i per uns altres, el pàrquing de la rodona de Cala Agulla.

 




Així, a molt bon ritme i amb el dinar que ens esperava, dins la imaginació, els caminaires, vàrem, fàcilment, assolir la platja dels Matzocs, preciosa en aquesta època de l'any. Munts de Posidonia Oceanica alternàven grups de còdols per la natura bellament col·locats.





Després vengueren cala Dèntol, cala Estreta, Cala Mitjana i Cala Torta. Sempre devora mar, enfilàvem seguint el litoral encara artanenc, per un tirany, entre roques càrstiques, esculpides pel vent i l'agua, tant del mar com de la pluja.







Quan semblava que les cames ja feien figa després de tant trepitjar agudes pedres, i haver creuat la platja de Cala Torta, vàrem pujar per un itinerari, un poc més interior, entre pins i ullastres. Així, en poc més de mitja hora arribàvem a la localitat de Cala Mesquida. Allà una part dels excursionistes ens abandonà.







La resta continuarem pels ponts de fusta que travessen el gran sistema dunar de Cala Mesquida. Arribats a l'altra banda, el camí ja no tenia pèrdua per ningú. Entre verds pins, trepitjant terra roja, ferem la darrera pujada cap el coll de Marina. Una vegada deixat a la dreta el puig de l'Àguila i a l'esquerra el camí que du cap a la talaia del Telègraf o d'en Jaumell, els peus, malgrat el cansament, ja anaven tots sols. Després de cala Moltó, creuarem l'arenal de Cala Agulla per arribar sans i estalvis a la rodona més septentrional de la població. La caminada havia durat unes cinc hores i quasi bé havíem fet 20 kilòmetres de distància.