NOTA PRELIMINAR
La convocatòria de l’excursió prevista per al 12 de gener era de Valldemossa a Esporles per la comuna de Valldemossa. No és que tingués errades, només que, durant el trajecte en autobús des de Capdepera cap a Palma, la gent comentava les vistes i, els guies dels grups participants (Camina-Caminaràs de Son Servera i Cranques Reumàtiques de Capdepera), aprofitant el temps, es van posar d’acord per començar a Esporles enlloc de fer-ho a Valldemossa. Com es tractava d’una travessa amb origen i final diferents i l’autobús anava a recollir els excursionistes allà on manessin, la cosa va quedar que se sortiria d’Esporles.
INTRODUCCIÓ
A Capdepera el matí era emboirat. A Son Servera, també. I a Sant Llorenç, Manacor, Montuïri, Algaida... la boira no s’aixecava. Un del grup, de qui no direm el nom, aventurava que a la Serra de Tramuntana la boira s’alçaria entre les deu i mitja i les onze. Aquest tal de qui xerrem no és que tingui grans coneixements de física meteorològica, sinó de meteorologia intuïtiva. I també és cert que quan aquesta persona diu que plourà la gent surt a prendre el sol a la platja, encara que sigui al febrer. Podria ser que els astres estiguessin conxorxats per dur-li la contrària, però tampoc hem vist mai que el sol surti a les tantes del capvespre quan aquell ésser intuïtiu diu que aviat es farà fosc.
En definitiva, que l’excursió, que deu tenir unes vistes magnífiques cap a la costa nord i cap a les valls del sud, va transcórrer tot el temps amb vistes a un parell de centenars de metres de distància, la major part del temps posant un tel entre blanquinós i grisenc que difuminava, en la llunyania, els arbres i altres elements paisatgístics. Tot un espectacle gairebé teatral, probablement encarregat pels guies organitzadors, mai ho sabrem del cert. En qualsevol cas, la natura no ens hauria pogut deparar d’un escenari més misteriós i de tanta bellesa tamisada.
DESENVOLUPAMENT
“Tot el tram hi ha camí senyalitzat i els desnivells no són molt grans, per bé que és una tirada llarga, 4 /4,30 hores” argumentava la convocatòria de l’excursió. Com són els publicistes! Desconeixem l’autor o autora d’aquesta afirmació, però només va encertar la darrera part, allò de les quatre a quatre hores i mitja. Només li faltava afegir: “una excursió amb grans vistes de tot Mallorca”! No, no. Aquell va elucubrar que la boira es dissiparia; potser sí, que es va dissipar la boira, però ho va fer al voltant del grup i el va acompanyar del començament al final.
Partírem d’Esporles per un camí senyalitzat, marcat com GR-221, sí. Però si allò no era un port de primera categoria, que ens expliquin què entenen per desnivell aquests organitzadors. Les primers rampes van fer que el guia en cap fes una aturada tècnica als quinze minuts, per promoure el re-agrupament i que la gent pogués començar a carregar la motxilla de roba xopa de suor.
Del camí passàrem a una carretera asfaltada trenta anys enrere o més, per desviar-nos ràpidament cap a un altre camí. Anàvem en direcció al Coll de sa Basseta. Les primeres pujades ens permeteren entrar en un bosc d’alzines, pins i altres espècies mediterrànies, embolcallats per la boira, creant un escenari de misteri on només faltaven els nans sortint de sota les pedres. La ruta passa prop de diverses construccions antigues: abreujadors, cabanes, cases de carboners, un forn de coure pa i altres viandes, fonts, aljubs, forns de calç i, possiblement, unes cases de neu de gran fondària i parets bellíssimes.
Quant a la primera de les afirmacions del reclam publicitari publicat en aquesta edició digital de la revista Cap Vermell, és cert que al començament d’aquest tram de GR-221 trobàrem rètols indicadors. Però qui els posava devia quedar-se sense pressupost o sense ganes de travessar el bosc per clavar més indicacions. Sí que hi havia, però, els senyals habituals en forma de fita o munt de pedres, i també marques de pintura. Però d’aquí a dir que és camí senyalitzat... Per sort per al grup, i també per a dos grups més que s’afegiren a la cua del nostre perquè anaven més perduts que un pop dins un garatge, els nostres guies tingueren una actuació completament professional i arribàrem a Valldemossa a temps de berenar abans que arribés l’autobús a recollir-nos.
CONCLUSIÓ
Bé, per acabar direm que és una ruta preciosa, que té desnivells pronunciats, que hi ha zones on la humitat pot fer relliscar els caminaires, que cal dur una bona guia, planell i brúixola per orientar-se correctament si no és que l’has fet prèviament i la coneixes pam a pam, doncs hi ha moments que no saps per on ha de seguir el camí.
També direm que els guies van fer una tasca molt professional. I que no li guardem rancúnia de cap manera al publicista que va mirar de captar més excursionistes escrivint coses un pèl... exagerades a la baixa.
I finalment, trobem molt recomanable fer la ruta d’Esporles a Valldemossa, i no a l’inrevés, per tal de poder menjar les coques de patata amb xocolata al final de l’excursió i no al començament. Ara que hi penso, no sabem si a Esporles les fan tan bones com a Valldemossa... potser hauríem de fer-la a l’inrevés per provar-ho!
Això sí amb sol i bon temps...per allò de les vistes panoràmiques!. Les que trobàrem a faltar dia 12 de gener.
