Capdepera

té motius

 de sobra

per

reconèixer

una identitat

pròpia i

fomentar-la

 El dissabte dia 12 d’abril, passà pel programa “El cafè dels dissabtes”, de Capdepera Ràdio, Antoni Gili i Ferrer. De la conversa que vàrem mantenir amb el nostre convidat, n’hem transcrit les parts més interessants, per tal que els nostres lectors la tenguin a l’abast i la puguin imprimir, si els ve de gust.
 

Recordem que Antoni Gili va néixer a Artà (1932), és capellà, llicenciat en Filosofia, però que ha destacat especialment per la seva tasca d’historiador, encara que ell només es consideri documentalista. Entre d’altres obres, ha publicat:
-  Ermitaños de Mallorca
-  Artà en el segle XVI
-  Sant Antoni Abad, festa popular d’Artà
-  De Santa Maria de Bellver a Sant Llorenç des Cardassar
-  Artà en e segle XVII
-  Santa Maria de Bellpuig d’Artà
-  Els governadors del Castell de Capdepera 
   Actualment està treballant en el volum d’Artà en el segle XVIII i en una història d’Algaida. De manera que bé podem dir que

  Mn. Gili ha dedicat gairebé tota la vida a la investigació històrica i a la publicació del fruit de la seva recerca.

- Encara no n’està cansat, don Toni, de tanta feina, de tant de cercar...?

- Així mateix, qualque vegada em dic que ja m’està bé. Però, què voleu, ara estic treballant en la part del segle XVIII d’Artà, i en la història d’Algaida, i fa mal deixar-ho.Es fet de tenir en marxa distintes obres al mateix temps, i anar d’una a l’altra, no cansa tant.

- Aquestes coses només les poden fer els capellans?

- Potser. Don Toni “Regalat”, un dia que li vaig regalar un llibre, em va dir: “Això només ho pot fer un "célibe”.

- A més, això ho ha de fer algú que no hi vulgui fixar uns guanys immediats, de caire econòmic.

- Si fos pels guanys econòmics, m’hauria dedicat a una altra cosa. Al final no hi perd, però poca cosa més. Una vegada cobertes les despeses, un viu d’una altra cosa, no de la investigació.

- Estaria bé que tots els estudis especialitzats que vostè ha fet, i d’altres que hi ha, es poguessin unificar en una història de la comarca, amb un fil conductor, des de la prehistòria als nostres dies.

- Estic totalment d’acord. Crec que això es podrà fer millor quan jo acabi de publicar els treballs monogràfics de cada segle. Però aquest és un treball que jo no em don en coratge de fer. Això ho deix per a un catedràtic o un professor d’història. Aquesta no és la meva especialitat; la meva especialitat és la de documentalista, és a dir, treure els documents: les pedres, la grava, que han de servir per fer la construcció. La meva feina consisteix a posar a l’abast dels historiadors els materials necessaris.

- De fet, però, amb els seus treballs podem tenir una idea molt aproximada de com anaven les coses, de com era la vida de la comarca...

- Això sí. A vegades, especialment dels primers segles de la conquesta, XIII, XIV..., la documentació és fragmentària,sovint es tracta d’inventaris, de testaments. Però, efectivament, d’un testament en podem treure moltes conclusions, respecte del status social, dels béns de què es disposava, etc. Però, ja dic, la interpretació jo la deix per als especialistes en història.

- Llegint el llibre de Santa Maria de Bellbuig ens adonam que l’aigua era motiu de litigi i enfrontament ja a l’Edat Mitja.

- A l’any 1383 es va produir un litigi entre el procurador del monestir i el procurador reial. Aleshores passava que les aigües, quan brollaven d’una font, eren públiques, però quan arribaven al torrent ja eren reials, i el plet que dic va ser per saber si les fonts que desguassaven el torrent estaven dins aquest o defora. En el segle XVI, aquesta causa seria invocada en un altre plet pel mateix motiu. L’aigua, entre nosaltres, sempre ha estat escassa i per tant el seu aprofitament ha resultat conflictiu.

- I ara com està, Bellpuig? Continuen els treballs arqueològics?

- Els treballs de recerca arqueològica es varen iniciar en el període del dit Pacte de Progrés. Les notícies que jo tenc, no sé si és ver, és que s’ha desistit de reconstruir el monestir. L’església podem dir que està salvada. També es parla de la construcció d’un edifici que es constituiria en centre d’interpretació de les esglésies anomenades del Repoblament. Sé que la nova conseller,a Maria Lluïsa Mascaró, s’ha interessat pel tema.

- Qualsevol investigació documental d’Artà, fins al segle XIX, suposa trobar-se, també, amb Capdepera i el seu passat.

- Sí, tot està mesclat. Més enllà d’aspectes polítics, hi trobam les relacions humanes, les vivències, les famílies, els matrimonis, el conrament del camp... i tantes coses compartides per Artà i Capdepera.

- A distintes entrevistes que se li han fet recentment, vostè sempre s’ha referit a Capdepera des d’un gran respecte. Sembla que l’historiador s’imposa a l’artanenc.

- Sí, sempre ho he fet. Realment, Capdepera em mereix molt de respecte, perquè té una gran personalitat.

- Llorenç Capellà, a l’entrevista per a “Brisas”, li arriba a demanar si vostè és conscient que, com a artanenc, no hauria de dir segons quines coses de Capdepera, com que les coves són les coves de Capdepera.

- Un artanenc em va renyar perquè vaig manifestar que s’haurien de dir coves de Capdepera, d’acord amb el nom del municipi a què pertanyen. Altra cosa és com s’hagin dit en el passat. No oblidem que, en algun moment trobam el nom de Son Servera d’Artà, tant per definir clarament l’adscripció política d’aquell poble, com per evitar la confusió amb una Son Servera de devers Algaida: “Mai ‘via vist enterrar / persones de viu en viu / més que l’any vint, en s’estiu / a Son Servera d’Artà”.

- També s’admirava, vostè, en aquella entrevista, que a Capdepera, que és on hi ha més moviment, no hi hagués notari.

- Bé, no sé si en aquesta part de l’entrevista em vaig donar a entendre. El fet és que jo vaig recordar que, amb motiu de la cessió del Castell al poble de Capdepera, a fi que l’acta notarial la pogués signar el notari don Francesc Alzina, com a fill de Capdepera (que aleshores exercia a Felanitx), el notari d’Artà no va comparèixer (per mi es donà per malalt), perquè, si no, no s’hagués pogut fer així. El titular era i és el notari d’Artà. Però, en els segles XVII i XVIII, també el metge encara venia d’Artà, un parell de vegades cada setmana. Tornant a això del notari, els vostres avantpassats, en distintes ocasions, reclamaren una notaria.

- Com veu vostè el procés de segregació dels dos municipis, del qual en commemoram enguany el 150è aniversari?

- Va ser un procés llarg, que es va iniciar l’any 1812, amb les Corts de Cadis, que va tenir distintes anades i vengudes, fins a la definitiva separació de 1858, enmig de les convulsions polítiques d’aquella època.

- S’està fent feina en la reedició, actualitzada, del llibre de Maria Massanet i Antoni Picazo, sobre la divisió territorial. D’altra banda, sabem que s’estan organitzant alguns actes institucionals, per al mes d’agost, la naturalesa dels quals encara no tenim clara.

- Les aspiracions de separació de Capdepera ja neixen en el segle XIV.

- Quines són, bàsicament, les fonts d’informació que fa servir per a les seves investigacions?

 - Allà on pas més gust de treballar és en els arxius de protocol, en què un notari dóna fe que el que queda escrit és cert. Això, a mi ja em mereix un gran respecte. A més, com que de la gran història, dels reis i de les guerres, ja en sabem alguna cos, jo el que faig és mirar d’arribar a la història particular, i entendre que a partir la història local s’estableixen relacions amb altres històries igualment locals, però que unides formen la gran història.

 - En aquestes tasques d’investigació, no sempre deuen ser flors i violes, sinó que, més aviat, hi deu haver moltes jornades de treball sense recompensa, moltes hores de dedicació de bades. Aquell document que hom voldria trobar, no sempre apareix.

 - Sí, és inevitable que, molts de dies, t’envaeix la sensació d’haver perdut el temps. Però sempre trobes alguna cosa. Moltes vegades, en un document, hi veus algun detall que no et sembla útil per al treball concret que estàs fent, però que penses que et pot ser útil més endavant. Jo sempre prenc nota, i això em va molt bé. A més, aquella qüestió concreta que no et serveix a tu pot resultar profitosa per a un historiador. O, en altres casos, aquell element que et sembla aliè t’ajuda a treure conclusions que abans no se t’havien ocorregut.

- Recordam que amb motiu de l’Any de la Llata, vostè va aportar documents notarials, testaments, en què a l’inventari hi apareixien obra de palma –estores, estormies, etc.–,  cosa que ens va permetre saber que, ja en el segle XIV, es feien i tenien un valor, precisament perquè apareixien en el document.

- Efectivament, la seva presència en aquests documents vol dir que les fabricaven, que les usaven. El fet que jo ho tengués a mà vol dir que, en el seu moment, quan aquells inventaris passaren per les meves mans, els elements fabricats amb palmes els vaig marcar com a interessants. A mi em va semblar molt il·lustratiu un incident que vaig trobar d’un vaixell, en el segle XVIII, al front del qual hi havia un tal patró Cirer, que no pogué donar l’auxili que se li reclamà, amb motiut d’una escomesa de pirates, perquè era davant Formentor carregat palmes que havia de dur a Capdepera.

- Passem a una altra qüestió. Entre Artà i Capdepera, quines diferències hi establiria, vostè, que tant ha investigat?

- Anem a veure, jo psicòleg no ho sóc. Inclús només referida a Artà, em resultaria molt difícil de fer-ne una descripció psicològica. Però, sí, crec que hi ha unes diferències. Artà sembla un poble més apagat, amb un caràcter més retret; no vull dir amb això que als gabellins els agradi pintar-la, sinó que, partint del que és vostre ho voleu expandir, voleu que se’n donin compte, i en canvi a Artà ho covam més, per a nosaltres mateixos.

- Dels estudis que vostè ha efectuat, quines altres característiques diferencials creu que es donen, al llarg de la història? No creu que els gabellins, pel fet d’haver depès d’Artà, tant de temps, acumulen un cert sentiment d’inferioritat, metre que els artanencs se senten molt segurs de si mateixos i molt orgullosos de ser artanencs? No pot ser que, fins i tot, entre nosaltres s’hagi congriat una sana enveja per la capacitat dels artanencs de salvar la seva idiosincràsia?

- Potser que en el passat s’hagi donat una certa “veneració” cap a Artà, perquè antigament era “la vila”. No n’estic segur. Però Capdepera té motius de sobra per reconèixer una identitat pròpia, i fomentar-la. Jo mai he tengut cap complex de dir que sóc artanenc. També s’ha de dir que, des de defora, hi ha gent que ens té en un alt concepte pel fet que en el passat hi hagués gent capaç de dur endavant iniciatives importants, com ara la creació d’un museu, abans que les institucions ni s’ho pensassin. També alguns escriptors es cuidaren divulgar una imatge positiva del poble. Però no sé si ara vivim de velles glòries i a veure si això ens pot dur a la mort.

- Don Toni, ho hem de deixar aquí, per qüestions de temps, i no perquè no ens faci ganes de continuar conversant. Moltes gràcies per haver-nos acompanyat, en aquest programa d’”El cafè dels dissabtes”. Ha estat un plaer.

- Moltes gràcies a vosaltres per haver-me convidat. Qued a la vostra disposició per quan vulgueu.

Segur que, si no hi ha res de nou, no serà el darrer pic. Conversar amb don Toni Gili és, sempre, la sensació d’assistir a la classe d’un erudit, d’un estudiós, investit de la modèstia i la senzillesa dels vertaders savis.