Dissabte 8 de juny al recinte de la piscina municipal de Capdepera es va dur a terme el concert “Rockdepera”.  No feia gaire del darrer concert punki a la plaça des Sitjar, on antigues bandes es retrobaren per fer un concert memorable. Aleshores, poques setmanes després, s’anunciava aquest nou concert, on participaren bandes com Toc de Queda, Lucille (Artà), o els locals Síndrome, a més de la banda “Reincidentes”, que ja havia estat al mateix camp de futbol uns vint-i-set anys abans.
 

Primerament, encara amb el sol a dalt de tot, el públic començava a entrar tímidament al recinte de l’aparcament de la piscina, quan encara hi havia la quitxalla que es concentrava al camp de futbol, tot plegat, una sensació estranya. D’altra banda, repetia com a tècnic general de l’esdeveniment Tomeu Janer, qui es va poder veure amunt i avall mentre equalitzava les bandes amb el seu ipad. The Kagues va fer un concert enèrgic, i es notava la química entre els components; el bon rotllo i el col·legueig feren que les versions de La Polla records en català sonassin fresques i sense complexes.
 

Seguidament, arribà la sorpresa de la tarda amb la banda Lucille, una sèrie d’amics artanencs amb una cantant notable, Llúcia, i Fabian, un guitarrista carismàtic que feia sonar la seva Ibánez de manera elèctrica i vivaç, i altres dos músics, baixista i bateria, realment experimentats; amb poques notes que ens transportaren als temes com “This boots are made for walking” de Nancy Sinatra i una rockera versió del “Con Altura” de Rosalía. D’altra banda, el preu de les entrades era raonable, però el que no va estar tan bé va ser que si sorties del recinte haguessis de pagar una consumició per tornar a entrar, si teníem en compte que si no hi sorties no et veies obligat a consumir res. També es notà a faltar quelcom de llum tant a la recepció del concert com a la part central de l’escenari, de cara al públic. També la música s’escoltava només a través dels megàfons del bar i en alguns moments l’espai central quedava orfe de so. Però aquests eren detalls sense importància quan veies gent que feia molt de temps que no te topaves, amics d’antigues batalles i vells concerts, que es tornaven a trobar en un esdeveniment únic i irrepetible.
 

Posteriorment, quan es va fer fosc, l’espai ja començava a estar ple, amb l’ambient dels grans festivals, fet del que poden estar orgullosos els organitzadors. Toc de queda, va venir amb el seu punk, amb components que venien de diferents punts de l’illa i en la que repetia el guitarrista Marc “Papa”, que sortí a l’escenari en tres ocasions, tota una fita per aquest guitarrista cala-rajader amant de les mogudes alternatives (i per molts d’anys!), el cantant, que vestia una camiseta del Bilbao, va desplegar tota la seva potència amb lletres reivindicatives, algunes en català com la dedicada a les joves dels 80, dones d’avui.  
 

Finalment, arribà el torn als Síndrome, amb un públic fidel, nou bateria (Guillem Muntaner)  i unes guitarres potents de la mà de Marcos “Papa” i Joan “Palmesano” (enfundat rere una gorra fosca), a més de la veu desenfadada d’en Moi, qui s’emocionà molt durant el concert, tot un referent del punk gabellí que ja arrencà a la dècada dels 80 (vegeu el pòdcast que li ha dedicat Biel Barona en el seu monogràfic especial de la banda a “Quina vida més punk”). La maquinària lumínica s’ajuntà amb el so estrident de la banda per formar un tot que culminà amb la cançó “El cuento del desprecio”, tot un himne que va ser ballat i corejat pels seguidors. Devers les dotze i mitja arribà el torn dels esperats “Reincidentes” que deixaren que el so harmònic de les seves Gibson s’escampàs per tot el recinte. Combinaren cançons noves com “Hijos de la calle” amb tradicionals temes que vénen a ser tota una declaració d’intencions: “Jartos d’aguantar”, “¡Ay, Dolores!”, i “Vicio” feren embogir el públic assistent que recuperà tota la màgia d’una banda, que tot i no estar en els circuits comercials, compta amb un bon grapat de seguidors. 
 

El concert acabà devers les dues i quart, més o manco l’hora prevista. Les lletres de la banda, quedaran per sempre lligades al camp des Figueral on encara hi ressonen:

Que l’estirp del martell present estigui
això ja no és el segle vint,
el futur ja no hi és
però encara hi resta el punyal reincident!

Joan Cabalgante i Guasp