Joventuts Musicals de Capdepera no hauria pogut trobar un tancador millor per a les Serenates d'enguany. Reconeguem que hi assistírem il·lusionats per una convocatòria que, als nostres ulls, arribava altament estimulant. I afegim-hi que hi anàvem esperonats pel que havíem pogut escoltar del guitarrista Camil Arcarazo, un virtuós d'aquest instrument, amb la petita decepció que suposà que la guitarra no va aprèixer i el jove músic limità el seu talent, que és molt, a la vessant de baixista.
 

Arcarazo, amb vint anys acabats d'estrenar, és un dels grans talents de l'escena del jazz actual, un habitual del circuit de jazz de Barcelona que ja ha tocat arreu d'Europa. Liderant formacions pròpies o integrant-se en molts altres conjunts, la seva presència sempre destaca i veure'l i escoltar-lo tocar és un gaudi. A més, Camil Arcarazo, i això més que res ho deduïm a partir dels programes dels seus concerts que hem pogut espigolar, sembla sentir-se molt còmode en el mainstream del jazz, del swing al bebop, inclòs el gypsy jazz, sense defugir les incursions en la música pop. D'aquesta manera, com poguérem escoltar a sa Torre Cega, les grans figures del jazz formen part del seu repertori, de Billy Strayhorn a Chick Corea, passant per Wayne Shorter, deixant-se seduir, com no, pels Beatles, o oferint també composicions pròpies. Tot plegat, almenys en la seva actuació a ca nostra, conforma un programa totalment seductor, d'aquells que enganxen l'oient des del primer tema i que fan que el concert sembli molt i molt curt.

Per a sorpresa de tots els que assistírem a aquesta darrera vetlada de les Serenates d'enguany, Camil Arcarazo arribà a Cala Rajada tan ben acompanyat que, finalment, el trio brillà tant com a conjunt com cadascun dels seus membres per separat. Toni Vaquer, el pianista de Felanitx, a qui confessam que no havíem escoltat fins el passat divendres, ens deixà, en el seu pas per les Serenates, la petjada d'un músic de capacitat il·limitada. Compositor, arranjador (va treballar en algun projecte de la Glissando Big Band, de la qual no sabem què se n'ha fet) i pianista, és portador d'un currículum d'aquells que admiren: primer premi en el primer (2008) i quart (2011) Concurs de Jazz de Palma, menció d'honor del Conservatori del Liceu (2012), premi Duke Ellington de Composició pel prestigiós Berkle College of Music (2017) o l'aparició en la Dean's List del mateix Berkle (2015-2017). Es va formar en el Conservatori del Liceu de Barcelona i el 2013 va ser becat pel ja citat Berkle College. D'ençà de 2018 és professor del Departament der Jazz i Música Moderna del mateix Liceu. I per acabar d'adobar-ho, el drummer Christian Smith, un altre jove talent, americà de Texas en aquest cas, que últimament ha fixat la base d'operacions a Barcelona i al qual, a manca de més coneixements del seu historial, no podem sinó referirnos com a la discreta eficàcia: amb un swing remarcable i fent la sensació de dur tota la vida tocant amb els dos companys d'escenari, Smith passà per sa Torre Cega com un baterista ple de mesura, apamant cadascuna de les seves intervencions. Davant alguns excessos als quals són donats molts de bateristes, Christian Smith actuà amb expertesa i moderació, cosa sempre d'agrair.
 

Quan, un cop finalitzat el programa i obligats pel públic, els tres músics comparegueren de nou a l'escenari, ens oferiren el bis que els aplaudiments exigien. I bona part dels assistents, nosaltes mateixos, sentirem una mena de calfred quan Toni Vaquer deixà anar les primeres notes del Vou-veri-vou, i tot seguit, acompanyat per Arcarazo i Smith, esgranaren la bella melodia que tants de mallorquins s'han fet seva. Era el tancador perfecte per a un concert i unes Serenates 2023 de gran nivell.

I què podem dir, després de tot. Idò això: gràcies Joventuts Musicals de Capdepera.