El passat dijous s'estrenava en el Teatre Municipal amb el títol Dissidents una obra de marcat arrelament local. Durant dos dies, amb bona assistència de públic, hem tengut la possibilitat de gaudir-la. Aquells que teníem coneixement del contingut de l'obra hi hem assistit encuriosits per l'enorme capacitat que té el teatre de sorprendre i de capgirar-ho tot.

En adreçar-me al seient els quatre actors ja ocupaven l'escenari, vestits de blanc i amb contínues contorsions. La primera sorpresa fou observar que les dues dones portaven una peça semblant a una armilla confeccionada amb obra de pauma, un curiós vestit que demostra la versatilitat d'aquesta artesania tan nostrada. Tot un encert.
 

Sobre l'escenari una tarima coberta amb un drap vermell ocupada pels dos homes i, al seu davant, dos tamborets a disposició de les dones: na Bàrbara representant la socialista Magdalena Coll i na Toti, la seva companya de partit Maria Vaquer.

Aquella estètica inicial, pròpia d'un cabaret, de sobte és tallada pels dos homes que inicien un interrogatori; amb un canvi de veu i to enèrgic passen a exercir de jutges militars i llancen les preguntes que patiren les dues dones en el consell de guerra al qual foren sotmeses. La dissidència, reprimida amb duresa, havia de donar compte de qüestions que formen part dels drets més elementals de les persones: què feien, què deien, què escrivien, què pensaven i per què militaven en el socialisme.
 

A partir d'aquí l'alternança d'ambients, de llum i de foscor, marca el ritme de l'obra fent-la més àgil i atractiva.

El diàleg entre les dones és un tant confús; a més la majoria dels espectadors desconeixen el que representava el metodisme i l'espiritisme en la lluita socialista, cosa que desconcerta. Aniria bé que a la sinopsi que acompanya el magnífic cartell de l'obra s'hi oferís uns apunts sobre dites creences.

Magdalena i Maria també pertanyien a diferents generacions. Magdalena, nada l'any 1884, era metodista, una revisió de l'Església Evangèlica; una creença del segle XVIII que pretenia la redempció dels obrers instal·lats en els barris més miserables de les ciutats angleses a l'inici de la primera revolució industrial; combinava la pràctica religiosa i la solidaritat obrera a favor d'unes millores en les seves condicions de vida.

Maria, nada l'any 1902, pretenia l'emancipació de la dona, és a dir, que fos ella mateixa la protagonista del seu alliberament, per la qual cosa demanava la incorporació de la dona al moviment obrer perquè junts, solidàriament, ho aconseguirien. Maria també estava afiliada a la UGT. A la tasca política s'hi afegia l'econòmica, per això obrí un taller on ensenyava a confeccionar vestits fets al gust i mida del client, una feina desconeguda a Capdepera. Maria era espiritista, és a dir, portadora d'un esperit al qual era possible adreçar-si mitjançant un mèdium; la Ciència, la saviesa humana acumulada a partir de l'estudi de la Naturalesa, ocupava el lloc de Déu. L'espiritisme és uns creença de mitjan segle XIX.

L'atmosfera de cabaret que acompanya l'obra es va donar a Cala Rajada, concretament al bar Wikiki, entre els anys 1932-1936. Una cultura importada d'Alemanya per alguns dels exiliats; va triomfar sobretot a Berlín i es caracteritzava pel seu liberalisme, desimboltura i una certa promiscuïtat. Els nazis la prohibiren i la catalogaren de decadent.

Aquesta barreja de creences i cultures recreada a Dissidents va conviure a Capdepera en els anys trenta però sense interferir-se, cosa que és recreada en una escena molt ben aconseguida.

L'obra aconsegueix moments esplèndids on els actors demostren el seu bon afer sobre l'escenari, una professionalitat que s'agraeix.