Cap Vermell - Dissidents: l'híbrid entre recerca històrica i ficció s'estrena al Teatre de Capdepera

Detalls: Escrit per: Joan Cabalgante i Guasp; Categoria: Noticies; 11.07.2022; Vist: 1311

L'obra teatral, que reivindicà la figura de dues dones gabellines, comptà amb una bona acollida per part dels espectadors

El passat dijous dia 7 i el divendres dia 8 de juliol es va dur a terme al teatre de Capdepera l'obra Dissidents per part de la companyia Es Mussol, creada a quatre mans per Toti Fuster i per Rafel Gallego.

Primerament, cal destacar que l'entrada del teatre era plena ja des del dia de l'estrena, i succeí una espera poc habitual per una obra teatral, però serví per estar pendents del que es veuria en escena. Després d'una estona, el públic accedí al recinte i va rebre la sorpresa de veure ja els actors sobre l'escenari, amb moviments sensuals, mentre tothom s’asseia.

Seguidament, començà l'espectacle: una explosió actoral envaí l'espai escènic fins a les escales, amb moviments lascius al més pur estil Bacanal, d'essència de cabaret, però amb un aire modern ple de dinamisme i frescor.

D'altra banda, el decorat era senzill, amb un cadafal per a les actuacions musicals, principalment. L'elenc actoral va tenir una interpretació notable: Toti Fuster va fer una bona representació i demostrà una implicació en el seu paper que va fer prendre consciència de la trajectòria d'aquelles dones que a les vetlleries intentaven ser elles mateixes fins que el pes del dogma religiós creà una ombra massa gran sobre les seves vides. Bàrbara Nicolau, va aportar una bona empenta al grup, el contrapunt perfecte i «Rei Salomó» que dicta sentència final per a uns fets aclaparadorament injusts; Pere Terrassa es donà per complet al públic gabellí amb diversos registres i demostrà que està a un bon nivell de forma interpretativa; Biel Bisquerra també va saber posar en pràctica els seus diferents papers, a més d'aconseguir una senzilla, però efectiva actuació musical amb guitarra que l'honora i el dignifica encara més com actor.

Posteriorment, també cridà l'atenció l'impactant vestuari creat per Maria Vives i Sole Peiró, sobretot els impúdics cossets de llata que ni hauria somniat la mateixa Madonna i que serveixen com a reclam ja des del cartell publicitari de l'obra. També varen ser prou efectius l’espai sonor de Sara Mingolla i la il·luminació de Vicenç Garau, REVI.

Quant al temps escènic, hi ha un ús molt agosarat dels flashforwards que transporten l'espectador de l'any 38, aproximadament, al temps del Wikiki, emblemàtic bar ja present al llibre i documental El temps s'esmicola, també patrocinat per l'Ajuntament de Capdepera i que conta la vida dels exiliats a Cala Rajada. En aquest drama que ens ocupa està molt bé que s'hagi fet una aclucada d'ull cap al polifacètic artista Jack Bilbo (recordeu la traducció biogràfica de Biel Mir). Aquests moments d'esbarjo dels estrangers són el contrapunt idoni d'humor pels moments més dramàtics de l'obra. És impossible deixar de citar la simpàtica escena, on Pere Terrassa interpreta una senyora alemanya i fa que la comèdia aconsegueixi el seu efecte de contrast amb la «ridícularitzada» tonada mallorquina de tira-li cosetes... que es transforma en un leitmotiv monstruós i pertorbador que ens torna a introduir a la Història de dues dones gabellines condemnades per un infaust règim feixista.

En últim lloc, els sumaris que patiren aquestes dues dones estan ben aconseguits, tot i que a algun àvid espectador se li feren una mica massa llargs. El to paròdic de les veus nasals dels instructors, ens transporta fins i tot a la figura del cabdill, però no acaba de ser suficient, almenys així ho sembla, per crear el clima terrorífic que de ben segur que patiren les protagonistes. Tot i així, queda palès que cada escena s'ha treballat pregonament. A algun altre intrèpid espectador l’estructura de l’obra li semblà massa idèntica a obres anteriors que tenen la mateixa veta d’investigació documental i repetida temàtica. Altres, en canvi (de l’entesa cúria teatral manacorina, amb perdó), quedaren entusiasmats amb el que veren sobre l’escenari. En paraules de Marina Salas l’obra «és una peça que evidencia les estructures de poder que fan callar a qui alça una mica la veu...».

En definitiva, Dissidents va fer vibrar el públic que es congregà en el Teatre de Capdepera, perquè la història que s'hi relatà forma part de la seva Història. Tal vegada, sigui aquesta una ganiveta de doble tall, perquè sovint ja comença a pesar que cada obra que es presenta tingui el condicionant de representar uns valors i unes ideologies amb massa pes institucional, que fins i tot posen en tela de judici de si estam davant d'una obra que es pugui considerar dins el gènere estrictament teatral...però aquesta és una altra història. Sigui com sigui, les teories anarco-espiritistes que dramatitzen les actrius i els actors nostrats i que es presenten en aquesta funció tampoc no fan cap nosa pels temps que corren (tan a prop i tan enfora de la devastadora i injusta guerra incivil!). L'enhorabona a tots els Mussols dissidents!