Ens presentaren els set pecats capitals com un espectacle commovedor únic de música i poesia. I així fou. Tot sembla senzill, simple. Aquella bellesa que et transporta a un univers personal sols escoltant els primers versos. Joan Isaac, genial. Carme Sansa, immensa. Amb la complicitat del gran pianista Antoni-Olaf Sabater, autor dels arranjaments. Els llums, també deixen la seva petjada al somni de cada espectador i transforma la torre den Nunis en el palau de les mil i una nits.
Isaac d’entrada explica que el sentiment de culpabilitat és fruit de l’esperit de dominació de qui ostenta el poder, ja que els pecats no figuren ni als evangelis ni a la Bíblia, sinó que van ser inventats en els segles IV i VI per sotmetre la gent. Per això, el cantautor va decidir de “donar-los la volta” com un calcetí, amb la idea que, “ben portats”, poden esdevenir actituds i comportaments virtuosos.
Soc avar, reconec,
de les meves mentides,
del foc redemptor,
de les meves passions,
d'una platja secreta
on sovint hi vaig sol.
Dels amors prohibits,
dels petons mai donats.
Soc avar dels meus morts,
del teu nom, llibertat,
dels somriures de tots
els amics que han marxat.
Jo volia menjar-me el món
i marxar entre crits i ovacions
com va escriure el meu poeta,
d'una Espanya entre dos fronts.
Oblidar-me de la mesura
i si cal posar un ram de flors
a la taula de la gola,
quan la vida m'hi ha portat.
La supèrbia, l’avarícia, la luxúria, la ira, la gola, l’enveja i la mandra són les set passions de l’ànima, són set passions molt arrelades en la condició humana. I, per cert, el món seria millor si aquestes inclinacions no condicionessin les nostres actituds?
M'estimo la peresa de les fulles quan cauen
quan s'instal·la al planeta el temps de tardor
els rius amb meandres, les fonts adormides
les barques varades, les boires als ports.
Les cançons són precioses. El cantautor mostra tota la seva capacitat de transmetre emocions i les incorpora al seu bagatge clàssic. Ens convida a aprofitar la vida al màxim, de gaudir-la, així com del pas del temps.
Jo vull la supèrbia del mar embravit
de la tramuntana que xiula de nit
jo vull la supèrbia dels fars dels confins
de la lluna superba que argenta els camins.
La dicció i expressivitat de Carme Sansa és d’escola, magistral. La veu no engana. I ens regalen versos de Vicent Andrés Estellés, Maria Mercè Marçal, Luis Eduardo Aute, Pere Quart, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ángel González i Montserrat Abelló. Un luxe.
Despullo el teu cos
com desfullo una rosa
els dits com espases
salvatge delit
els pètals encesos
dels llavis carnosos
sacien la set
les fonts del desig
les fonts del desig...
L'espectacle es fa curt. En un no res dius, "s'ha acabat?" Quan gaudeixes tot es fa curt. Els plaers dels pecats capitals són presents. Beneïts pecats!
Al recer de les murades continua amb les seves sinèrgies i complicitats. En aquest cas amb BARNASANTS. El castell ofereix la dolçor de la soledat col·lectiva i del silenci més ensordidor.
Un apunt final. Un dia haurem d'agrair a Margalida Bover haver-nos presentat Joan Isaac. Haver-nos amarat Capdepera de les seves tonades. Sol o quan compartí escenari amb Aute. Gràcies per endavant, Margalida.
