Diumenge 24 d’Octubre, a les 19 hores al Teatre de Capdepera es va dur a terme la representació de l’obra “Anar a Saturn i tornar” de la dramaturga Marta Barceló, amb una magnífica interpretació de Marga López. Hauria pogut haver més públic, però el que es presentà al teatre va ser decidit, fort i valent, perquè l’obra presentava una càrrega temàtica prou delicada: el càncer de mama. Però la desmitificació de molts de tòpics per part de l’autora fan que tingui un nou valor i importància.
 

Primerament, no és gens fàcil que una sola actriu domini un monòleg amb la temàtica tan punxant aquest, tal i com va demostrar Marga López, qui amb un entusiasme i una tècnica actoral notables, s’enfronta a una professora que als 54 anys li diagnostiquen un càncer de mamà. Encara no fa tant que vaig sentir a hom parlar “d’un mal dolent” per referir-se a la malaltia, i és que eren molts els temors que rondaven entre la població, perquè, com bé explicà na Marga al col·loqui posterior de l’obra, ningú no vol ser “l’afortunat” en tenir la malaltia, però segons les estadístiques 2 de cada 8 dones la patirà. Així que el fet d’emprar el teatre, ja no per visibilitzar, sinó per fer de mirall i representar un cas que mereix un tractament digne, i és més, l’habilitat que ha demostrat la directora en desdramatitzar una situació que ens pot semblar fins i tot obscura i que pot rebre un tractament fred i asèptic, és excepcional. No de bades aquesta obra ha rebut el premi ciutat d’Alzira Palanca i Roca 2020. El símil és prou significatiu, «anar a Saturn» és aquell viatge que ha de recórrer la protagonista per arribar a superar la malaltia, amb totes aquelles càrregues familiars o de tipus afectiu, de teràpia de grup, de conèixer noves realitats de gent malalta...



L’autora ja havia deixat una gran empremta amb la seva obra anterior “Abans que arribi l’alemany” (que també tractava el tema d’un altra malaltia com és l’Alzheimer), on hi torna haver-hi un simpàtic gest en el títol de l’obra, un altre símil, que intenta riure’s d’una situació que pot arribar a ser dramàtica, procura llevar ferro al càncer i a tot el que l’envolta, amb aquest to simpàtic que acompanya la vida de la protagonista, que vol empatitzar amb un personatge que pateix la malaltia, que farà que la seva vida canvii de rumb.
 

Seguidament, la direcció de Núria Vizcarro ha estat impecable i ha afavorit que Marga López pugui créixer com a actriu en un monòleg que en un principi es plantejava com un repte. El treball actoral es deixa notar a l’escenari i la seva naturalitat alhora de recrear els moments més delicats de la protagonista aconsegueixen una empatia brutal vers aquella dona que pateix la malaltia. A més la dicció és perfecte i aconsegueix captar l’atenció d’un espectador que sembla immers en una situació que pot ser familiar. L’entusiasme que hi afegeix alhora de representar els diferents rols, fan que la imaginació quedi garantida i enfronta l’espectador en la particularitat de mostrar un caire amable en aquest viatge interestel·lar, que també representarà una manera de donar la notícia a un fill, per exemple, o de com de complicat pot ser donar-la a una mare. El personatge ho resol bastant bé i l’actriu es consolida amb una habilitat sorprenent.
 

Finalment, el col·loqui serví per apropar l’espectador al procés creatiu i a una malaltia que tan si volem com si no ens ha d’acompanyar com a terrícoles, maldament facem un viatge d’anada i tornada a Saturn. És d’esperar que la valentia que han demostrat molts dels pacients que s’hi han vist reconeguts sigui reforçada, en una temàtica que, tot i estar cansats darrerament de rebre notícies desagradables sobre la pandèmia, vegem el llacet rosa des d’una altra òptica, gràcies a un treball molt interessant que no deixa de vincular temàtica social-sanitària amb el món del drama, i és que allò que passa a l’escenari no deixa de ser un reflex del que passa ara mateix a les nostres vides i per això no és menys digne de ser representat. Per aquest motiu crec que s’ha de felicitar tots els membres d’aquesta obra singular i també al poble de Capdepera per haver ofert la possibilitat d’anar-la a veure. D’altra banda, el cicle just dóna el sus amb aquesta obra i s’esperen les següents representacions amb candeletes.   

                                 
Enhoradona!   


Joan Cabalgante i Guasp