Grisélidis Réal
El negre és un color
En un dels viatges al llarg i ampla del món literari visitam el Cimetière des Rois, possiblement un dels que hi reposen més celebritats per tomba al quadrat d’Europa. També hi descansa, després de l’oposició de la societat ben pensant ginebrina, Grisélidis Réal, en una tomba adornada amb una estela i una petita placa: Ecrivain, peintre, prostituée.
El negre és un color mescla autobiografia i ficció, relata el període que passà a Munic (1962-1963) exercint la prostitució, bàsicament amb clientela negra de l’exercit de la base militar nord-americana.
La cara fosca del miracle alemany: la pobresa, la misèria i la sordidesa. La historia dels perdedors, dels gitanos que alliberats a Dachau son abandonats a la seva sort. De les prostitutes vivint amuntegades i explotades a la Casa Vermella, pendents dels escorcolls de la bofia. Els clients perillosos i violents. El coqueteig amb la droga. I els antres mig clandestins de Schwabing on es toca jazz i es balla frenèticament a la caça de clientela.
Tot i això, Grisélidis, posseïda per una necessitat folla d’amar, troba forces per sobreviure i enamorar-se perdudament de Rodwell, al qui anys més tard intentarà trobar recorrent els barris negres de Chicago.
Al Cimetière des Rois s’hi troba la tomba “d’un profeta impotent (que) assecà les ments i els sexes i falsejà l’amor fins a convertir-lo en una paròdia mecànica i obscena mancada de qualsevol passió”. Crida l’atenció que aquesta tomba estigui descuidada i plena d’herbam, mentre que a la de Grisélidis Réal sempre hi ha flors fresques. Justícia poètica.
