Poques coses tenen a veure amb aquesta obra pels voltants de Capdepera...o tal vegada sí, gràcies a aquests dos actors que ens apropen aquesta Història del zoo al teatre de Capdepera. L’obra havia estat representada per altres companyies a nombrosos teatres com puguin ser el teatro Valle Inclán, l’Schiller de Berlín o el María Guerrero de Madrid, entre d’altres.



The zoo story en el seu títol original és una obra de teatre del dramaturg estatunidenc Edward Albee, que s’estrenà el 1958. Ambdós actors, Marc Bibiloni i Ivan Martín han interpretat els dos personatges d’aquesta obra en un moment molt particular, quan precisament la cultura pateix més aquesta pandèmia que a tots ens atrapa. Per una banda, Ivan demostrà ser un actor visceral, amb una tasca de memorització de text lloable, que posa contra les cordes a Peter, el personatge interpretat per Marc, un editor amb una vida aparentment estable amb la seva dona, filles i mascotes, amb uns espants entre la incredulitat i la por interpretats notablement, por davant d’un altre personatge que sembla estar desequilibrat i que demostrarà les seves diferències socials amb Peter.

D’altra banda, el decorat quedà reduït a un simple skyline, que ens transporta a una ciutat americana i un banc, símbol de possessió del que ja té, com és el cas de Peter i que el personatge d’Ivan s’encarregarà de posar al seu lloc, en un desenllaç terrible al mateix temps que alliberador. També hi ha unes reixes laterals, el puzle que farà que tot encaixí i on es penjaran les màscares d’altres personatges, com l’amant del personatge marginal i el ca, símbol de la ràbia i dels instints més pregons. Les màscares van ser perfectament dissenyades per Laura Hedrosa, que tantes alegries dona al poble de Capdepera (només cal recordar el bust de Dorothea Bate). Destacable també la imatge de Déu negre vestit amb un kimono mentre es depila les celles que ens portarà la història contada. I és que l’obra es desenvolupa en una història sòrdida, no la del zoo, que poc importa fins al desenllaç, sinó la que aquests dos grans actors han tingut el coratge de posar sobre l’escenari. La il·luminació, amb lleugers tocs de coloraina era posada per una companyia actoral que se'n cuida d’aquests detalls i que per tant demostra tenir cura de tots els elements escenogràfics.

Després, cal fer especial menció al llenguatge, no és fàcil portar un text d'aquestes característiques a escena, i meritòria la seva traducció catalana, però el que he notat a faltar en aquesta obra com en moltes altres és l’ús de l’article estàndard, però aquest fet sembla ser anecdòtic, així com també certs barbarismes com el de la paraula “basura” enlloc de fems, ara bé, seria injust subratllar només aquestes incorreccions, sense fer cas a les destacables enumeracions d’objectes, de descripció de personatges, d’estats d’ànim, etc... que fan que la execució actoral sigui més que meritòria. Un altre inconvenient és l’explosió del crit, que sembla ser una constant innecessària al meu parer en les últimes obres teatrals, que se salvaria amb més tècnica vocal i treball de l’oralitat del text. A més cal destacar el perfecte unió dels dos actors, una combinació d’humor, sentit grotesc, confiança i tenacitat, que portaran aquest aliatge fins a la tensió del duel final.

Finalment, els actors saben que apropar-se a una obra teatral d’un autor consagrat no és total garantia d’èxit, sinó que passa pel sedàs de la interpretació d’ambdós actors, magistralment aconseguida en aquesta ocasió i que va fer gaudir un públic àvid d’escena, fet que es va notar en els nombrosos aplaudiments. I és que no pot ser d’una altra manera, perquè la companyia Allunyats teatre ens ha apropat més a una obra intel·lectualment necessària en temps que corren, en una victòria moral, on se li ha sabut aguantar la mirada al ca i on la curiositat de les preguntes ens poden portar a pensar que per ventura és cert allò que diu la nostra padrina que no ens hem de fiar dels desconeguts... Llarga vida a n’aquesta companyia, que ens porta al zoo de la imaginació, on tot és possible, fins i tot en el teatre de Capdepera.




Joan Cabalgante Guasp