
Avui, una altra vegada, ens hem trobat la Caleta, que ens oferia un desig irrefrenable de capbussar-nos dins aquestes aigües tranquil·les i netes. Una parella de Santa Margalida, en Xisco i la seva dona, amants d’aquesta part de Cala Rajada i que vénen molt sovint s’han quedat amb les ganes de prendre un bany quan han vist com estava la mar i aquesta altra parella ja nedant. Tornaran més endavant han dit, per complir els seus somnis de remullar-se una vegada més dins la mar que banya la nostra ribera.

Com podreu apreciar, la Caleta està altra vegada sobreïxent d’una arena finíssima, que desitjam que es quedi fins a la pròxima tardor. Ja sabeu tots els qui viviu prop de la costa que la mar és com els àrbitres espanyols, que et donen i et lleven, no a tots en la mateixa proporció. És lo que fa la mar: juga amb l’arena, la porta i se l’enduu segons els seus cicles.

Contemplau la fotografia de la platja de Son Moll, quina quantitat d’arena han duit els darrers temporals! A aquesta roca que molts anys es troba a més de deu metres de la vorera, ara s’hi pot anar a peu sense banyar-se.

Totes aquestes tones de matalassos naturals, amb material d’arena (ho dic ja que a sobre s'hi ajeuen els turistes que ens visiten), no han costat ni un euro a les paupèrrimes arques municipals. La naturalesa és molt sàvia i comprèn que en aquests moments de crisi també ha de contribuir a l’estalvi, i que els doblerons es dediquin a la sanitat i a la cultura, que bona falta fan davant les retallades sense misericòrdia dels nous llogaters del Govern.
Tot ve a ser un lliçó per a aquestes persones tan nervioses que, en veure una roca a la platja, s'exclamen i pensen que fan malbé el seu negoci i la volen cobrir amb arena d’altres llocs, d’altres colors, i si no la troben fent mal al fons de la mar i a la fauna marina, i com que tot això costa calius, paga poble.