Una reflexions sobre els camins i el dret de pas a Mallorca

   Després de dues legislatures al llarg de les quals la problemàtica del tancament camins públics a Mallorca s’ha fet palesa, una cosa sembla evident: bona part de la població és conscient que mantenir aquestes antigues vies de comunicació entre nuclis i punts d’interès és, a banda d’un fet que correspon a les institucions públiques, un fet important per tal de mantenir l’oferta complementaria a l’illa de Mallorca.
   Per tant, correspon a les autoritats competents en la matèria fer les passes necessàries per fer-ho efectiu. S’ha de dir que molts d’ajuntaments encara no disposen de catàleg de camins públics, i encara menys són els que han inclòs aquest catàleg al seu Inventari de béns.



   Camins emblemàtics com el de Ternelles, la carretera vella de Pollença a Lluc -que forma part de la Ruta de pedra en sec, ruta oferida des del Consell Insular de Mallorca, però que presenta diferents dificultats de pas- el camí de Planícia... formen part d’aquesta llista negra d’indrets que poden representar un atractiu per a un turisme de tot l’any, seduït no només pel sol i platja, sinó també pels encants que ofereix la nostra illa.
   Així doncs, no deixa de sorprendre la manca de diligència d’alguns polítics i, fins i tot, l’insult d’alguns membres de l’actual grup majoritari de l’oposició al Parlament, en contra d’aquells que des de diferents plataformes ciutadanes demanen actuacions en aquest sentit, concretament en el cas del camí de Ternelles.
    Però el que em costa molt d’entendre és com ja dins la segona dècada del segle XXI es mantenen pràctiques més pròpies d’èpoques feudals, on els privilegis d’alguns  prevalen en contra de l’interès general, com sembla ser el cas que ens ocupa.



    Tots els qui volem l’ús públic d’aquests camins podem estar d’acord en el fet que el bon ús d’aquestes vies ha de poder ser compatible amb la conservació de l’entorn, però la conservació de l’entorn mai no pot justificar l’apropiació il•lícita d’un camí públic, una mala pràctica no pot justificar un furt. Si les persones encarregades de garantir això no s’hi veuen capacitades, haurien de donar pas a d’altres que sí que hi estiguin, i aquells que justifiquen el tancament arran del mal ús, no fan més que denotar que no hi ha cap justificació i que s’ha de posar remei al mal ús i no permetre una il•legalitat.

Joan Ramon Bosch Cerdà