Sa Mesquida ja s’ha incorporat plenament al món de la modernitat i el desenvolupament, i compta amb gairebé tot quant els homes som capaços de fer en nom del progrés.

I amb tot, sa Mesquida ens ofereix un punt d’atavisme que, per alguna característica immanent a aquest lloc singular, inefable, és capaç de fer-nos recular en el temps i revertir-nos mentalment a un moment de puresa anterior a la nostra capacitat de destrucció massiva. Sa Mesquida no és com els altres llocs.



Des de la nostra perspectiva, al bell mig de la platja, es Freu ens compareix dins el Llevant, obrint un ventall de mítics, per inaccessibles, bastions de pedra que desafien, arrogants, les tramuntanades. Són llocs que la memòria col·lectiva associa a no menys mítics naufragis, èpica marinera d’un bocí de costa no gens acollidor: es Llamp, es Riu de sa Fusta, es Sepulcre...  i cap a dins el Mestral, sa Cova des Coloms o es Corral de ses Cabres. Miraculosament, en el centre, sa Mesquida es desintegra en un arenal que ens pren la paraula: senzillament, no en sabem donar raó. Massa platja, massa veritat, per a tan minses capacitats.



A les 10 del matí d’un dia d’abril qualsevol, sa Mesquida ens ofereix tota la pau que li manca a l’ànima, freturosa de paus esgarrades en mil combats estèrils.

Afortunadament, tenim sa Mesquida, on qualsevol dia d’abril, cara a la mar, podem fer un exercici d’abstracció i entendre, ni que sigui per un instant, que també nosaltres som terra, mar i cel.