Ets la rosa, somrient a la mítica primavera, asseguda a la llar
De les praderas verdes, allà hem vaig arrepentir
En el profund oceà , hem vares trobar
A l’hivern dessolat, hem vares salvar
Les terres llunyanes que estavem a la soledad
En una ciutat perded, enfora erem
D’una perdicció que mai evitarem
Que ens declarem la nostra amistat
Ets el meu sol que m’has enlluernat
Del darrer raig càlid que en vares transmetra
D’una generació fins ara, mai revelada
D’un final que varem tenir fa bastant