Miquel Piris

L’any 1973, John Travolta era un desconegut: encara faltaven quatre anys perquè s’estrenàs “Saturday night fever”. Aquell any acabat en tres, en Joan Ladària estrenava la segona part dels seus trentes obrint la discoteca Dortmund en un soterrani situat al carrer des Coconar de Cala Rajada, entre Elionor Servera i Isaac Peral, el del submarí. Bé, jo tota la vida havia pensat que aquest militar espanyol tenia un carrer a Cala Rajada perquè l’havia inventat, però no. En realitat, Peral va idear un sistema de llançament de torpedes i altres avenços per a submarins, no el submarí en si mateix. Peral va participar en la Guerra de Cuba, però el seu invent no impedí la derrota dels espanyols i conseqüent independència dels cubans. Tot i això, aquest militar manté el seu carrer, com la senyora de March, un altre militar però de guant blanc.

En Joan Ladària, segon per l’esquerra, al costat de la barra de Dortmund on, si vos hi fixau, treuen el cap dos telèfons a dreta i esquerra de la imatge.

Com els submarins, els turistes que visitaven Mallorca als setanta també volien submergir-se, de dia i de nit. Les immersions diürnes eren a Son Moll, Cala Agulla o a la piscina de l’hotel; com en l’actualitat. Les nocturnes, en canvi, eren de sequer. A sis o set metres per davall el nivell de l’asfalt s’obrien petits temples dedicats als déus de la música, l’oci i l’amor. Dortmund, Life, Ding Dong, Cafè Keese… Quasi totes les discoteques de Cala Rajada varen néixer en un soterrani. Per ballar, havies de davallar escales. Així, el tardofranquisme balear mostrava uns carrers relativament tranquils i silenciosos a les hores petites condensant tot el renou i la festa davall terra (tots els cotxes defora, això sí, que d’aparcament soterrani, ni un). Com que la flebitis encara no havia derrotat el dictador, hi ha la possibilitat que aquells locals s’haguessin d’obrir soterrats per obligar als pecadors que anaven a la recerca dels vicis més ancestrals a davallar, com ho farien per anar a l’infern. És un doi, però el franquisme i el feixisme en general estan construïts de bajanades encara pitjors (a Ohio actualment estan discutint si posen multes de 10.000 dòlars a qui es masturbi si no és per a procrear i molts estats ja han prohibit l’avortament, fins i tot en cas de violació). 

Aquell estiu de 1973, Fórmula V va trobar els ingredients musicals i literaris necessaris per combinar-los, imprimir-los en vinil sota el títol d"Eva Maria" i esdevenir la cançó de l’estiu. I aquella lletra i aquella tonada va quedar gravada per sempre als nostres cervells in saecula saeculorum.

Eva María se fue buscando sol en la playa.
Con su maleta de piel y su bikini de rayas.

Fent gala d’una precocitat premonitòria, vaig entrar en aquell temple a l’hedonisme calarajader amb nom de ciutat alemanya nascuda a la vora del Rin quan només havia fet sis voltes al sol i un parell de mesos. En aquell moment no vaig entendre què era aquell lloc on ens havíem ficat. Encara que brillàs com la plata perquè era fabricada amb acer inoxidable i estàs envoltada d’un munt de focus que podien sincronitzar-se amb la música, a les darreres que allò fos una pista de ball. Una pista que, segons en Joan, venien a veure gent de Can Picafort o Porto Cristo per prendre nota. En aquells anys, les discos començaven a aparèixer per la costa mallorquina com a bolets. 

Una de les fotos de la comunió dels Ladàries a les escales de Dortmund. Jo som el del mig, a primera fila, a l’esquerra de na Maria Antònia.

Com a molt, aquell dia tenia clar que anava a la comunió d’en Sinto i en Lluis. I de les comunions només en sabia que era un bon motiu per fer una festa, que et fessin regals i que t’haguessis de sentir una mica culpable perquè el que et feia il·lusió era allò i no la part eucarística. A més d’aquest sentiment de culpabilitat tan cristià, personalment vaig intentar xerrar amb Déu anant a l’església un pic els diumenges. Aquell dia tocava recórrer quasi tot el carrer Cala Agulla per anar a seure al darrer banc de tots, el que està contra la paret per intentar entendre qualque cosa, fer broma amb els companys i un alè quan deien allò d’anar-se’n en pau. Llavors tornava a ca nostra, sovint en companyia de qualque moixet afamat.

Però el que em va al·lucinar de veres d’aquella primera disco, i em va deixar el mateix record que n’Eva Maria, va ser un detall únic i que no vaig veure pus mai més: tota la discoteca era plena de telèfons. Entre les taules i la barra hi havia cinquanta telèfons “heraldo” (model que en realitat s’havia dissenyat a Stuttgart on l’havien batejat com a  “Assistent”) de marcació giratòria. Era una època en la qual a Mallorca encara hi havia cases que no estaven connectades (a la Colònia de Sant Pere només n’hi havia un), però a Dortmund, en una mateixa sala, n’hi havia cinquanta. Quina meravella!

                                                                             Telèfon model “heraldo”, tecnologia punta dels setanta.

Aquella moderna xarxa telefònica en realitat havia estat dissenyada per ser la centraleta d’una empresa. En Joan Ladària la trobà d’oferta a la botiga que també li venia els aparells de música i, fent gala del seu esperit emprenedor i innovador, l’adquirí per 20.000 pessetes. Els assistents a la festa de comunió férem servir aquells heraldos per dir-nos dois i contar acudits. Però a les nits d’estiu, els adults jugaven a altres coses. Com que encara es ballava d’aferrat, tenir el número de la taula on hi havia el teu focus d’interès, ben segur que havia de facilitar les coses: “Willst du mit mir tanzen?”, “Yavol” i au, el somni de qualsevol picador amb uns mínims coneixements de l’alemany fet realitat. Aquell invent visionari, padrí dels telèfons mòbils i les aplicacions per lligar com Tinder, va facilitar l’intercanvi d’ADN entre els pobladors de les nits d’estiu de Cala Rajada fins a l’any 1983, quan la propietat va canviar de mans i els telèfons van desaparèixer del menú.