Antecedents II: L’inici de la guerra a Catalunya i la gènesi de la columna Baleares

Aquest segon apartat explora com va començar la guerra a Catalunya i com des d’allà es va organitzar la columna Baleares, l’expedició militar encarregada de reconquerir les illes pel bàndol republicà, on com ja hem vist el cop d’Estat va triomfar sense excessives dificultats.

A Catalunya l’Alzamiento nacional va fracassar principalment per dos factors. En primer lloc, al contrari que a altres comunitats autònomes, a Catalunya no hi havia una estructura militar forta favorable a la sublevació. És cert que existia una secció de la UME (Unión Militar Española) que agrupava els oficials contraris a la República, però la majoria dels càrrecs mitjans i sobretot les forces de l’ordre públic (Guàrdia d'Assalt i Guàrdia Civil) no varen donar suport al cop d’Estat.

D’altra banda, en l’àmbit civil la superioritat de les esquerres era absoluta i l'acció popular va ser clau a l’hora de frustrar l’alçament. El paper protagonista va ser pels anarcosindicalistes de la CNT-FAI (Confederació Nacional del Treball-Federació Anarquista Ibèrica), que eren la força política principal a Catalunya. Els seus militants es varen organitzar en comitès de defensa de barri, varen proclamar la vaga general i progressivament varen obtenir armes, tant mitjançant requises com rebudes per part de la Generalitat i la Guàrdia d’Assalt. En resum, el bloc civil republicà era molt superior al reaccionari, ja que l’extrema dreta mai no havia tingut especial incidència a Catalunya i a més aquesta no es va combinar amb la principal força de dretes catalana, els nacionalistes conservadors de la Lliga Catalanista.

L’acció de les forces obreres catalanes per aturar el cop va derivar en una situació de dualitat de poders entre aquestes i les institucions republicanes (situació que de fet es va donar a la majoria de llocs de l’Estat on el cop va fracassar). Però a Barcelona la situació s’accentuà: la ràpida transició cap a un escenari de revolució social anarquista va deixar la Generalitat, encapçalada pel president Lluís Companys, sense gairebé capacitat política i administrativa.

Per acabar amb aquesta dualitat de poders, les forces revolucionàries es varen organitzar en torn de l’anomenat Comitè de Milícies Antifeixistes, òrgan format principalment per CNT-FAI en combinació amb ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, partit que dominava la Generalitat), POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), Acció Catalana i PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya).

Aquest Comitè ràpidament va assumir funcions polítiques i de govern i s’encarregà d'organitzar la defensa de la República mentres preparava la revolució social basada en la col·lectivització agrària. Encara i amb aquesta tendència revolucionària del Comité que ara controlava de facto Catalunya, l’integració d’elements com ERC o el PSUC (partit que, encara que comunista, defensava que primer s’havia de guanyar la guerra per poder pensar en majors transformacions socials) va crear un contrapès efectiu a la revolució. Dins aquest context es varen organizar les dues expedicions militars que marcaren els primers compassos de la guerra per la República. La primera es va dirigir cap a Aragó, comandada per l’anarcosindicalista Buenaventura Durruti, encara que va fracassar en l’objectiu de capturar les tres capitals de província aragoneses.

La segona va rebre el nom de columna Baleares y el seu objectiu era la captura de l’arxipèlag. Encara que hi ha diverses teories sobre l’autoria de l’operació, generalment s’accepta que hi degué haver una col·laboració més o menys estreta entre el Govern central de la República, les forces polítiques catalanes (tant la Generalitat com el Comité de Milícies Antifeixistes) y les forces militars de la Base Aeronàutica Naval de Barcelona. Al seu capdavant estava el capità Alberto Bayo Giroud, qui va ser anomenat líder de l’expedició. També es va afegir la participació de les milícies anarquistes valencianes, dirigides per Manuel Uribarri.

La composició de la columna era molt heterogènia i destacava el component milicià. Es varen unir militants dels sindicats (CNT i UGT) i de diversos partits de tendències polítiques diverses, desde republicans i catalanistes (ERC) fins a comunistes (PSUC i POUM). El resultat va ser la formació d’una força expedicionària que, juntament amb els militars professionals i alguns membres de la Guàrdia Civil i d’Assalt, arribà a reunir uns 8000 homes



José Guadix Guerrero