Segurament sou dels qui pensau que a aquestes altures del debat parlar d'amnistia és fer vessar el tassó de la paciència. El que em motiva a parlar-ne és l'íntima rebel·lió contra la quantitat de fems, renou i desinformació que circula i engegar un relat obert i reflexiu que vagi més enllà del politiqueig al qual ens sotmeten els opinadors i el partidisme. Conegut el carrerany per on circula el debat no és estrany que Espanya sigui un dels països que a nivell mundial, únicament superat per Argentina i Brasil, mostri més desinterès per la política.

El conflicte competencial amb Catalunya s'inicià l'any 2006; aleshores dita comunitat plantejà la renovació del seu Estatut d'Autonomia seguint el procés legal previst i després d'anys d'incompliments en la transferència de competències i en el finançament. Tot i la legalitat del procediment i de l'Estatut, acordat i aprovat pel Parlament català i per l'espanyol, el Tribunal Constitucional el va tombar l'any 2010; una sentència que marcà un canvi de rumb en les relacions amb Catalunya, una via que s'ha demostrat conflictiva i insatisfactòria, defensada únicament pel conservadorisme centralista.

Les eleccions generals del passat 23 de juliol han debilitat la capacitat dels dos grans partits nacionals per a formar majories i aquesta feblesa ha fet brollar de nou el conflicte territorial amb Catalunya. El Partit Popular, el més votat, no ha sabut resoldre el problema de la investidura de Núñez Feijóo i ha donat pas a Pedro Sànchez, el qual ha aprofitat l'ocasió per signar acords amb set partits i aconseguir ser investit president de govern. 

En tot aquest procés el PP ha evidenciat la seva incapacitat par aglutinar una majoria entorn de la seva proposta política i en lloc de reconèixer la seva feblesa ha sobredimensionat el problema, creant confusió i tensió. Tot en gros l'amnistia pot afectar, no és segur, un milenar de catalans; és a dir, el 0'002 % dels espanyols i, segons el crispat conservadorisme, això romp Espanya. Si aquest és l'abast de la llei està clar que en la desmesura hi ha una maliciosa intenció. 

Un altre argument que s'ha fet circular és que els espanyols deixarem de ser iguals davant la llei. En aquest punt s'ha de distingir entre indult i amnistia. El primer és una mesura de gràcia que concedeix el poder executiu. Quan José Maria Aznar era president del govern i comptava amb majoria absoluta, la legislatura 2000-04, concedí un milenar d'indults adreçats, en part, a polítics del seu partit condemnats per corrupció. En unes quantes legislatures el govern de torn ha concedit indults per diferents motius, cosa que certament crea desigualtats, ja que són els polítics els que decideixen qui ha de complir les penes i qui se salva amb l'indult. 

L'amnistia no és una gràcia que concedeix el govern sinó una mesura que aprova el poder legislatiu per rectificar allò que considera que, en el seu dia, fou un error. Per tant, la nova normativa s'haurà  de debatre i aprovar en el Parlament, uns tràmits que l'allunyen de l'arbitrarietat dels indults; seguidament la llei passarà al Senat i molt probablement restarà sotmesa a la decisió del Tribunal Constitucional. L'amnistia quan s'aprovi gaudirà de totes les garanties legals. 

El Procés engegat pel catalanisme tenia, com tot, moltes solucions possibles però s'optà per la via de la repressió en lloc de destesar o encaminar-lo cap a possibles acords. Han passat els anys i el problema segueix, encara que amb menys crispació. En tot aquest temps el jutge Llarena ha estat  incapaç de trobar el desllorigador d'un conflicte que ell ha contribuït a agreujar i les seves euroordres no han tengut efecte en els països on les ha cursades o a intentat fer-ho: Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Anglaterra i Suïssa. 

Les baules dels desencerts ja formen una llarguíssima cadena. Els delictes pels quals foren jutjats els líders del Procés són un monument, des del meu punt de vista, a la inconsistència juridica. Inicialment se'ls acusava de rebel·lió, un delicte que requereix d'extrema violència i l'ús d'armes. Un exemple és el que va fer el general Franco el juliol de 1936 i ens portà a una guerra civil; l'acusació de rebel·lió no tenia res a veure amb el Procés. Finalment serien condemnats per sedició, un delicte que també implica violència però sense l'ús d'armes; una infracció que entrà en el nostre Codi Penal l'any 1822 i que, en aquests dos segles d'existéncia, ha anat bé per a castigar i escarmentar durament; un delicte que els països europeus havien tret del seu Codi Penal (Alemanya, per exemple, ho féu l'any 1970). El jutge Llarena demanava l'extradició de Puigdemont en base a un delicte que Europa ja no contempla perquè no té sentit fer-ho.  

Efectivament, durant anys s'ha perseguit Carles Puigdemont policialment i judicialment sense èxit; però tampoc s'ha pogut impedir que fos elegit eurodiputat ni que li concedissin immunitat parlamentària. Malgrat totes les injúries llançades contra ell gaudeix de prestigi. Recentment una reconeguda revista política internacional ha considerat Carles Puigdemont com un dels 28 polítics europeus més influents. Ens trobam davant un conflicte nacional mal encarrilat, que fa massa temps que dura, que desconeixem quan i com pot acabar i provoca estralls en l'opinió pública. 

Per aportar més solidesa al meu relat pas a transcriure la conclusió a la qual arribà Ignacio Sánchez Cuenca, professor de Ciència Política a la Universitat Carles III de Madrid. En la qüestió del Procés la democràcia espanyola ha fallat de manera sistemàtica. Ha fallat el sistema judicial quan ha reduït un conflicte constitucional a una qüestió penal i ha interferit greument en qüestions polítiques i electorals. Ha fallat la monarquia quan ha actuat al servei dels interessos del govern de la dreta. Han fallat els grans mitjans de comunicació que han engegat campanyes molt agressives. I, finalment, falla una part important de la ciutadania que ha caigut en la intol·lerància. Com a ciutadà espanyol em preocupa enormement el deteriorament del sistema democràtic del meu país (La confusión nacional. 2018).

La proposició d'una llei d'amnistia únicament té sentit si som capaços d'entendre que qualque cosa hem fet malament i que ens trobam davant un conflicte llarg, costós, delicat i de difícil solució. Els polítics conservadors tensaran els problemes fins on podran abans d'acceptar que en qualque cosa s'han equivocat. Pedro Sanchez ha rectificat, tal vegada perquè no li ha quedat més remei, i treballa per destensar el conflicte; és el que li correspon fer donat el càrrec que ocupa. 

L'expresident Artur Mas és el que millor ha explicat el per què de l'amnistia: L'amnistia no destrueix res, simplement torna les fitxes a la casella de sortida. Torna a la política allò que mai no havia d'haver sortit de la política. És, efectivament, un reconeixement per part de l'Estat espanyol d'un error: haver apostat per la via judicial per resoldre un conflicte de base constitucional. L'amnistia no és una mesura de gràcia o un perdó, és el mirall on queda reflectit l'error d'un Estat. Fins que no hi hagi una assumpció concreta i sincera dels errors comesos no es posaran els fonaments d'una possible solució (Ara, 30-9-2023). 

L'amnistia és una aposta política legal, l'inici d'una via que ha de permetre redreçar el rumb en les relacions amb Catalunya i alhora reivindicar el valor i la utilitat de la política per solucionar els problemes que compartim. El proper dimarts, dia 12, començarà en el Parlament espanyol el debat de la proposició de llei sobre l'amnistia i em tem que no s'acabarà l'enrenou polític perquè el veritable problema és l'interessat deteriorament de la democràcia espanyola.


Josep Terrassa Flaquer