Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 278
La Biblioteca del Golea (39) 
El convidat que no acaba d’arribar
Miquel Llull Bibliotecari del Golea
 
 [clicant sobre la imatge es pot descarregar la publicació]


Sé fuerte alguna vez y apedrea la estrella que no existe en el agua falaz y brilladora.

Dulce María Loynaz, «Rebeldía»

 

Emeterio Gutiérrez Albelo (1904-1969) és un altre dels grans poetes canaris del Grup Surrealista de Tenerife, que durant els anys republicans varen dur a terme una gran activitat artística i, alguns, també una gran activitat política relacionada amb el socialisme i l’internacionalisme. Domingo López Torres és, sense dubte, un dels representants més coneguts d’aquest corrent, malgrat que –i precisament per això– va morir assassinat molt jove, el 1936.

Gutiérrez Albelo potser no va arribar a aquest grau de compromís cultural i polític, però sí que va col·laborar si més no amb un «poema revolucionari» a la revista Índice que dirigia López Torres i, després d’una primera etapa modernista, va publicar dos llibres a gaceta de arte de clara sintonia surrealista. Es tracta de Romanticismo y cuenta nueva i Enigma del invitado, del qual avui presentam la seva versió catalana: «uno de los libros de poesía surrealista más importantes de la literatura española» (Méndez 2020).

No faré una anàlisi del llibre, el lector en trobarà a la bibliografia que hi ha al final i abans, en les cites de dues obres importants sobre Emeterio. Però sí cal dir que durant la guerra civil va ser expedientat i apartat de la seva feina de mestre. El 1937 es casà i s’integrà a Falange, de la qual va ser l’encarregat de Propaganda. Poc després va tornar a la feina i va iniciar una etapa poètica que res té a veure amb el seu passat surrealista, encara que persones com Vicente Aleixandre hi troben una certa continuïtat. En tot cas, el lector mateix por comparar aquest Enigma del convidat (1936) amb el Cristo de Tacoronte (1944) i veure per ell mateix les semblances i/o les divergències entre una obra i l’altra.

Com ja li va passar a Agustín Espinosa, per grat o per força es va haver de posar la camisa blava del feixisme, i malgrat això en va passar un fum per tornar a la vida «normal» de mestre d’escola. Agustín Espinosa va morir poc després de la guerra per una malaltia i no va tenir temps de teixir una obra sota l’ombra tèrbola del nacional-catolicisme, però Gutiérrez Albelo va viure fins el 1969 i té, per tant, una obra més extensa escrita en temps feixistes i dictatorials, als quals es va adaptar. I Albelo va dedicar aquest temps per escriure poesia «religiosa» i «patriòtica», a primera vista molt lluny de la seva producció anterior, encara que, com dèiem, Vicente Aleixandre hi veia una continuïtat: «Veo una línea de interna continuidad en su desarrollo de poeta, a través de las cruces de sus libros. Un poema del primero da origen al segundo y queda incluido en él con perfecta harmonía. [...] Me gustaría releer Cristo de Tacoronte a la luz nueva de sus libros antiguos. Por muy dispar que parezca, creo que reconozco en él (a través del recuerdo) al mismo poeta. Desde la fantasía y el frescor de Romaticismo y Cuenta Nueva al Cristo de Tacoronte, pasando por Enigma del Invitado, hay una sola mano y un solo corazón que les da origen.»

Jo, evidentment, no ho sé, o més aviat som escèptic.

En tot cas Enigma del convidat em convida a la rebel·lia i a no deixar res per dir, encara que finalment, és clar, podem perdre... la pell i/o l’oremus. És una pastilla contra l’autocensura i un cavall de força contra l’autoritarisme, encara que sempre se’n percep el perill, que és aquí, a la cantonada, o fins i tot dins cada un de noltrus. Però no tenc cap teoria sobre el que li va passar al seu autor, per què es va deixar emmalaltir per la fil·loxera feixista. Por? Canvi vital? La dona i un capellà? Qui lo sai! En tot cas, Emeterio Gutiérrez Albelo, com també Agustín Espinosa, són un exemple dels estralls que va provocar la dictadura feixista del general Franco, que encara continua en els seus hereus.

La ruptura entre els esperits republicans i el nou ordre va ser total. L’extermini de la classe mitjana republicana va ser descomunal. Domingo López Torres fou assassinat i tirat dins un sac a la mar; Pedro García Cabrera detingut per la guardia civil i tancat en un camp de concentració a l’Àfrica continental... L’exèrcit «africanista», agombolat per l’Església i per l’Espanya eternament criminal de les classes nobles, funcionarials, judicials i latifundistes, va iniciar una guerra d’extermini que va arrasar les classes mitjanes i subalternes que defensaven la democràcia i/o l’obrerisme, i mai més no han tornat.

Malgrat tot, el balanç del surrealisme canari, tant de l’internacionalista i proletari de Domingo López Torres, com el més «cultural» d’Emeterio Gutiérrez Albelo i altres, és un balanç molt positiu, perquè ens deixaren una obra que encara és vigent, que es pot llegir amb ulls d’avui i ens fa sentir molt a prop de la seva sensibilitat i, el que és més important, ens fa entendre el present, ens assenyala d’on venim i tot el que hem hagut de suportar i superar per seguir essent el que som.

 

novembre 2021