El Pla d'Estabilització de 1959 suposava el trencament amb la política econòmica de postguerra. La devaluació de la pesseta, l'obertura a l'exterior i la liberalització de l'economia facilitaren la inversió estrangera. Les mesures alliberadores en el camp monetari, fiscal i comercial, juntament amb l'aparició de majoristes de viatges com l'alemanya TUI o la britànica Thomson acabaren d'aplanar el camí.1i
El Ministeri d'Informació i Turisme fou creat l'any 1951. Cal entendre 'informació' com a sinònim de 'propaganda'; el canvi de nom era per rentar la imatge d'Espanya en un moment d'apropament a les democràcies europees. Un estat democràtic no es dedica a controlar i filtrar la informació com passava a Espanya, on funcionava una dura censura. L'any 1977, iniciada la Transició, desaparegué aquest Ministeri. Posteriorment, Turisme formà parella amb Comerç i, després, amb Transports; tot un garbuix.
.
Hotel Mar i cel, inaugurat el 1950, prototipus d'hotel d'aquells anys, que recorda l'hotel Castellet, situat en un lloc elevat i cercant el paisatge.
En aquells anys allò que necessitava el turisme era un pla de creació d'infraestructures, però no comptàvem amb recursos econòmics. L'any 1957, GESA, l'empresa pública encarregada de la producció i el subministrament energètic, inaugurava la central elèctrica del port d'Alcúdia; en pocs anys la xarxa elèctrica arribà a tots els municipis. Electra, l'empresa local que assumia aquelles funcions, fou desmantellada l'any 1959.2
El juliol de 1960 s'inaugurava l'aeroport de Son Sant Joan i començaven les millores en la xarxa viària centrades en el municipi de Palma.
La transformació econòmica i social s'accelerà vertiginosament. Si l'any 1960 disposàvem de 21.340 places turístiques, cinc anys més tard assolírem les 67.589; és a dir, havíem triplicat allò que s'havia bastit en cinquanta anys de turisme. No cal dir que l'aeroport ja resultava insuficient i fou ampliat.
Taula estadística extreta de "Torre esbucada", núm. 3, estiu 1978.
Fins aleshores, els hotels havien estat construïts gairebé artesanalment, seguint una tipologia tradicional; semblaven una casa gran amb moltes finestres i terrasses i disposaven d'una vintena d'habitacions de mitjana. Un model al servei d'una classe senyorívola.
El nou desenvolupament turístic treballava amb una clientela més modesta i preus ajustats, per la qual cosa sorgiren problemes d'encaix. Una nova mentalitat s'apoderà de l'ànima empresarial illenca; la mirada no estava tant en les coses sinó en el seu rendiment, en la producció de beneficis. A partir de llavors, l'espai hoteler serà aprofitat al màxim, es multiplicarà el nombre d'habitacions i es gestionarà amb criteri empresarial. El turisme era la nova indústria.
Aquell primerenc espai turístic situat entre Cala Rajada i Son Moll passà a un segon terme. La platja de Son Moll havia estat la primera a ser explotada turísticament. L'estiu de 1955 s'inaugurà l'hotel El Castillo i, l'any següent, el Son Moll; després vendria El Cortijo, situat dins el nucli urbà. L'any 1960 el focus d'atracció turística es traslladà a un nou espai situat entre la platja de l'Agulla i cala Lliteres.
Hotel El Castillo
Amb l'entrada de capital estranger i la necessitat d'oferir uns serveis d'acord amb allò que exigien les agències de viatges, el model d'hotel es transformà completament, amb modernitzacions procedents de l'arquitectura alemanya i italiana. L'any 1955 s'havia inaugurat l'hotel Bahia Palace, situat al passeig marítim de Palma, un indret emblemàtic; se'l considerava el primer hotel modern de Mallorca.3
Avançada la dècada dels cinquanta l'empresari català Joan Riu començà l'explotació hotelera de l'Arenal de Palma. La seva proposta era diferent de la desenvolupada al passeig marítim de Palma, on hi havia l'oferta hotelera més selecta; ell bastí hotels de categoria mitjana, modests però amb bones instal·lacions; oferia preus assequibles a les agències de viatges a canvi d'assegurar l'arribada de clients; era la porta d'entrada a un turisme massiu.
L'oferta turística que en pocs anys es construí a banda i banda del tram final de la carretera de l'Agulla seguia el model de la platja de l'Arenal; un turisme diferent al desenvolupat entorn de la platja de Son Moll, on els dos hotels existents captaven una clientela més distingida.
L'efervescència hotelera dels primers anys seixanta fou extraordinària; una resposta a la demanda de places turístiques que es multiplicaven any rere any. A finals dels anys cinquanta, a més dels hotels ja esmentats de El Castillo, Son Moll i El Cortijo i de la tradicional pensió Ca's Bombu, en el nucli urbà de Cala Rajada existia un grup de petites pensions: Miravista, Gili (a Son Moll), Villa Massanet, Marina i Bellavista, que ben aviat passaren a la categoria d'hostals i, posteriorment, a hotels.
La platja de l'Agulla es convertí en l'indret de referència d'aquell turisme massiu, en la imatge turística per excel·lència de Cala Rajada. La platja com a lloc d'oci on gaudir dels banys i del sol. Aquella concepció romàntica de la mar com a paisatge s'havia perdut; ara únicament interessava com a espai d'oci i com a tal seria explotada. Els turistes que s'allotjaven a les modestes pensions i als hostals de Cala Rajada no gaudien de vistes al mar; aquest deixà de ser el gran atractiu turístic que fou en temps de l'hotel Castellet. Abans els hotels havien d'estar situats necessàriament a vorera de mar; ara ja era gairebé indiferent.
El franquisme utilitzà el turisme com un mitjà de propaganda. Allò que interessava era la superació de nous rècords en la capacitat hotelera, en el nombre de turistes i, sobretot, en l'entrada de divises. La imatge que oferia d'Espanya era uniforme i de fort contingut ideològic, molt allunyada de les realitats regionals i no diguem de les locals. La imatge que interessava vendre era la d'un país exòtic i molt particular, definida en la consigna publicitària Spain is different: curses de braus, flamenc, sangria i paella; senzillament: la cultura com a espectacle, amb suc i menjar barat.
Imatge turística als anys seixanta. Terrassa de l'hostal Miravista, actualment Bar Casanova
Els ajuntaments eren organismes infrautilitzats, dedicats a funcions administratives, sense poder de decisió, ni capacitat de recaptació ni d'inversió. Incapaços de donar els serveis que el turisme necessitava, cada emprenedor hagué de resoldre els entrebancs com pogué. El subministrament d'aigua, per exemple, no oferia excessives garanties, s'anava fent i improvisant; la zona de cala Agulla s'abastia des de can Patilla; el terreny agrícola de ses Roges, on hi havia una vaquera, desaparegué per vendre l'aigua als hotels més propers; d'altres eren subministrats amb camions cisterna.
La prioritat del govern era capgirar la desastrosa situació econòmica i crear infraestructures imprescindibles per mantenir l'accelerat desenvolupament turístic. L'educació no es tocà fins l'any 1970, quan el franquisme entrava en la recta final; qüestions com el sanejament de les poblacions, el subministrament d'aigua o el tractament de residus ni es tractaren.
Cada municipi gestionà els residus com va poder. A Capdepera, la part sòlida era abocada i cremada dins Son Terrassa, sense gaire mesures de precaució, cosa que provocà nombrosos incendis; les aigües residuals dels hotels eren llançades directament a la mar mitjançant emissaris submarins. Durant més de trenta anys abocàrem aquella porqueria a un fons marí situat entre Son Moll i Sa Pedruscada, a pocs centenars de metres de la costa, i allà romania parcialment immobilitzada. Els corrents marins i els temporals estenien i desplaçaven aquella capa fangosa i fosca, de forma allargassada, paral·lelament a la costa.
La mobilitat física d'aquests llots és reduïda, però la biològica no ho és tant. Dins aquell espai aparentment inanimat hi viuen organismes molt resistents i poc variats: unes poques espècies de cucs. A mesura que es desplaçaven cap a l'exterior de la capa fangosa eren menjats per altres invertebrats i, aquests, per uns altres. La cadena tròfica no s'aturava fins que, finalment, eren pescats i consumits.4
Al litoral, quan ha interessat, s'hi han abocat materials, donant continuïtat a la terra, convertint-lo en la seva prolongació; una manera de procedir que ha gaudit de la complicitat d'una administració que no tenia recursos per engegar les necessàries infraestructures. Aclucava els ulls i deixava fer, prioritzant l'entrada de les tan necessàries divises.
Josep Terrassa Flaquer
__________________________________________________
i PUJALS MAS, Margalida. El turisme a les Balears (1960-1973). Treball publicat a Turisme i societat a les Illes Balears. Editat pel Grup Serra, 2002. Pàg. 74.
2 FUSTER ALZINA, Jaume. Celistre. Pàg 152.
3 SANTANA i MORRO, Manel. El turisme a les Illes Balears (1936-1960). Any 2002. Pàg. 62.
4 ROS i ARAGONÈS, Joandomènec. Rots de vaca i pets de formiga. Reflexions sobre el medi ambient. Edicions Thassàlia. Barcelona, 1999.
