El passat dimecres, dia 16 de gener, quan el foc de les festes de Sant Antoni ja començava a encendre's per tot Mallorca, la debilitada flama de la vida d'en Jeroni Garau Tous s'apagà definitivament. En Jeroniet, “es calamarer”, de la nissaga dels “Climent”, va fer la darrera sortida, i no cap a la “barba d'en terra”, amb la potera a punt, sinó cap a una pesquera remota i inabastable per als que encara romanem en aquest bocinet de terra i mar que és Cala Rajada.

En Jeroni era pescador, com a pescador va viure i va morir, i com gairebé tots els pescadors d'aquesta contrada, del moll estant, va assistir a l'esclat d'aquella mena de tsunami social i econòmic que va representar la irrupció dels turisme de masses. En Jeroni, la gent del moll, els pescadors, en varen ser gairebé uns simples espectadors, el nou negoci no era cosa seva, se'n varen mantenir al marge. Qui tenia terres o doblers, en el moll, per a invertir en turisme? Dels pescadors, cap ni un. Així que continuaren la seva vida, amb la seva feina, com havien fet sempre, contemplant, des d'una certa indiferència, aquella nova realitat que s'anava obrint pas.

Quan ens deixen persones com en Jeroni, almanco en el meu cas, sent com si se n'anàs alguna part de mi mateix. Em dol la pèrdua de l'amic perquè, a més, amb ell se'n duu una part de la memòria del moll, un bocí de la història de Cala Rajada, de quan aquest racó era un poble on la gent es coneixia i s'escometia pel seu nom i on quan deies bon dia et contestaven bon dia. En Jeroni va ser un bon exemple d'aquesta manera de relacionar-nos i va mantenir, fins que les facultats li ho permeteren, una fidelitat indestructible a aquest moll i la seva gent.

A can Jeroni vaig menjar el millor arròs amb peix de la meva vida, i un dia, amb les aquarel·les, vaig fer un esbós de la seva figura, adobant xerxes, que li vaig regalar. Era el meu modest homenatge a un home concret, a qui apreciava, però també a tota una generació de gent de la mar de la qual també n'era part la meva família. Homes i dones senzills i honests, que estimaren Cala Rajada amb tota l'ànima, perquè el poble havia nascut i crescut dins les seves mans.

Se n'ha anat en Jeroni i se n'ha duit, com cada vegada que ens deixa un dels vells mariners del nostre moll, un bon bon bocí de la nostra ànima col·lectiva.

Adeu, Jeroni, adeu...