Des de la llunyania he viscut amb passió l'anomenat procés català. No m'ha mogut l'interès partidista, sinó la necessitat de comprendre tot allò que succeix a Catalunya i formar-me un criteri propi. No m'interessa, per tant, repetir ni discutir els arguments d'uns i altres, sinó treure a la llum qüestions bàsiques que, si som capaç de definir millor, poden ajudar a entendre el conflicte. El tema ho requereix perquè, des del punt de vista històric, el Procés deixarà petjada i, segurament, condicionarà el nostre futur més immediat.
El primer qüestionament que cal treballar és el concepte de nació, cosa prou difícil, perquè canvia en el temps i segons les circumstàncies. Bàsicament, i al meu entendre, una nació és una xarxa de persones i institucions que comparteixen complicitats, compromisos i sentiments amb la finalitat de bastir un projecte polític propi.
Aquestes setmanes la paraula nació ha estat en boca de tothom, a tort i a dret. Mariano Rajoy ha parlat de que Espanya és la nació més antiga d'Europa, de l'orgull nacional i, el més repetit, la unitat de la nació espanyola; unes idees que m'han semblat consignes i tenen més a veure amb una mitologia nacional que en la crua realitat.
La nació espanyola s'inicia amb l'esclafit bèl·lic de la Guerra de la Independència (1808-1814), quan els espanyols prenen consciència de les veritables intencions de l'exèrcit francès: apoderar-se de les nostres institucions i imposar la seva llei. Aleshores, de forma natural i espontània, es crearen pertot arreu xarxes de resistents, ben conscients que calia defensar la cultura pròpia i la independència política.
Abans d'aquella data era molt difícil teixir complicitats; les ciutats i els pobles romanien gairebé aïllats, amb una economia dirigida a l'autoconsum, la població molt dispersa i analfabeta, una xarxa de camins dolentíssima, etc. Per compartir sentiments hi ha d'haver la sensació de proximitat i per arribar a compromisos és necessària una causa justificada. Aquella guerra despertà pertot arreu sentiments de solidaritat, mobilitzà una població disposada a defensar-se, uns que fugien dels invasors i uns altres que s'organitzaven, la premsa escrita prenent volada i escampant les notícies mentre una ferotge repressió creava consciència de ciutadania.
Un fet decisiu va ser la batalla de Bailén (19 de juliol de 1808). Fins llavors l'exèrcit espanyol anava de desastre en desastre. Aquella primera victòria feia evident als espanyols que era possible vèncer i guanyar la guerra. Les forces comandades pel general Castaños estaven formades per militars professionals, però la majoria dels soldats eren voluntaris; per primera vegada el reclutament de la tropa no va ser forçosa sinó que comptà amb 25.000 joves que, per iniciativa pròpia, estaven disposats a lluitar.
La mobilització bèl·lica arribà a Capdepera i uns quants gabellins s'incorporaren a l'exèrcit, formant part de batallons mallorquins que embarcaren cap a la península. Abans de partir en Joan Moll Espinosa féu testament. Diu així:
Dia dotze del Mes de Febrer dl Any dl Naixament del Señor mil vuitcents y nou.
En Nom de Déu y la seva Divina Gracia amen. Sia notori y cosa manifesta que jo Joan Moll, fadrí, fill de Barthomeu y de Elizabet, difunts, natural y vecí del Lloch de Capdepera del terme de la present Vila d'Artà; tenint present que estich de prompta partida per embarcarme y pasar al servici del Ejercit del Rey Nostro Señor D. Fernando Seté per a defensarlo e igualment defensar la Nostra Santa fee Catholica y los nostros germans españols ...
En aquesta transcripció queden clars els compromisos d'en Joan: defensar el rei, la fe catòlica i els germans espanyols. Aquest és l'origen d'un sentiment nacional compartit.
Amb els anys es va crear tot un discurs ideològic per justificar l'existència de la nació espanyola. Així es va establir un paralel·lisme entre el ser humà (format per una part material, el cos; i una d'espiritual, l'ànima) i la nació. D'aquesta manera Espanya també consta d'una part material (el territori, les persones, el patrimoni i les institucions estatals) i una d'espiritual (la llengua, les creences, les tradicions i tot allò que forma part de la cultura popular). La nació venia a ser l'ànima del país.
Una nació necessita per a sobreviure qualque cosa més que un discurs ideològic; ha de comptar amb l'escalf de la ciutadania i ser capaç de compartir projectes i abraçar sentiments. Això és el que han fet en aquests dos darrers segles, de manera simultània, els que se senten espanyols, els catalans, els bascs i, en menor mesura, els gallecs.
Aquests dies hem vist i escoltat el president del govern manifestant-se orgullós de la vergonyosa actuació de les forces de policia nacional en la jornada de l'1 d'octubre. Quan es parla de bons i mals espanyols, quan s'amaga la realitat, quan no es respecta una part de la ciutadania que se sent part d'una altra nació, entenc que estam davant una crisi profunda. Cal establir ponts perquè el càstig no és la solució; cal replantejar-se les relacions i no insistir en mesures repressives que tant de mal fan i enfosqueixen el futur. La convivència es treballa des del respecte mutu.
