Ara que el conflicte català està estancat (o en una tensa espera, si ho preferiu) aprofit per fer-ne una reflexió. Això sí, un poc enfora del bessó de la qüestió (però d'alguna manera relacionat).

S'han escrit tants d'articles sobre el tema i he llegit tants punts de vista que tanmateix ja no sé què puc afegir. Tot depèn amb el caire ideològic que se mira: uns pensaran que els catalans han anat massa enfora botant-se la llei i d'altres que davant la falta de diàleg i alternatives del Govern espanyol no els ha quedat més remei; igualment uns pensaran que enviar la Policia era la solució òptima per fer complir la llei i d'altres que valdria més explotar la via del diàleg abans que la força. De totes maneres, no era d'això exactament de què volia xerrar, però ja ho veis, no me puc estar d'almanco fer-ne algunes reflexions breus abans de començar amb el bessó de la qüestió. Així que continuo:

• M'ha quedat clar (ja ho sospitava) que Ciutadans  és el partit  que sota nova indumentària  i posat modern amaga el més ranci conservadorisme dretà.   Ja fa setmanes (no d'ahir, com la resta) que no demana, sinó que exigeix que s'apliqui l'article 155 per llevar l'autonomia a Catalunya (brillant proposta, per cert, per solucionar un conflicte). Però no només això, també denuncia Educació per polititzar els alumnes a les aules. I a mi que fins i tot me costa cada any sang i suor per fer-los veure que el mallorquí  i el català són una mateixa llengua... Que me diguin com ho fan!

• Em permetreu també fer un escolt a tot un premi Nobel de Literatura (sí, ho heu sentit bé). Senyor Vargas Llosa, quan diu paraules com "el nacionalismo es la peor de las pasiones" vagi vostè alerta, perquè precisament era portaveu d'una manifestació totalment digne i respectable, però curiosament nacionalista. Vostè era el cap visible d'una marxa que defensava precisament el que vostè critica: el nacionalisme. En aquest cas, l'espanyol. Perquè sí, també existeix i té les mateixes tares i virtuts que el català. Ja ho deia fa anys   l'exobispe basc José Enrique Setién "no entenc per què el nacionalista basc ha d'anar a l'infern i l'espanyol ha de merèixer la glòria".

Dit això, m'atur perquè podria estar tot l'article esmentant bajanades que s'han donat aquests dies. Però jo on volia arribar és a la qüestió de la Constitució. És molt trist que perquè els dos principals partits de l'Estat espanyol (Psoe i PP) es posin d'acord per a la fi intentar modificar la Constitució hagi hagut de passar un pseudodeclaració unilateral  d'independència d'un president de Catalunya. A buenas horas... si me permeteu l'expressió castellana.

Que la Constitució va estar molt bé en el seu moment ho sap tothom (ho va dir el mateix Puigdemont i tot, "un bon punt de partida"), que s'ha de rememorar com a gesta també pot estar bé (a qui li agradi supòs), però no és tampoc un text sagrat. Que s'hagi tardat quasi 40 anys a començar a xerrar de modificar-la (per millorar-la i adaptar-la als nous temps)  demostra la involució del nostre sistema democràtic.

Regne Unit,  Alemanya, França... la majoria d'estats europeus madurs (comparativa general) tenen més fàcil modificar la seva constitució que nosaltres, la qual cosa demostra la nostra involució política respecte a aquests altres països que gaudeixen de millor salut i maduresa democràtica.   Però i què volem d'un estat que deixa passar el temps i ignora llevar articles tan antiquats i conservadors com que el successor de la corona es faci mitjançant el sistema primogènit, el qual emplaça la dona a un segon pla. I després venga omplir-nos la boca amb la igualtat  i la paritat.

Però relacionem-ho amb el conflicte català. El Govern de Catalunya fa uns anys va presentar un nou estatut aprovat per un 86% del Parlament català (atenció a la dada). Però la cosa no va quedar aquí. L'estatut va ser aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat a Madrid. Però el PP (amb ganes d'obrir un conflicte que ara li ha explotat a les mans) el va recórrer davant el Tribunal Constitucional i en va retallar les principals parts, quedant així pels catalans un estatut mutilat.

Si tens un estatut que aprova el Parlament català per àmplia majoria i que és reconegut com a vàlid a Madrid pel Congrés i el Senat, però que no té cabuda al marc constitucional actual (almanco segons el Tribunal), no era un crit més que evident que la Constitució havia quedat antiquada i no donava cabuda a les inquietuds i interessos de la majoria parlamentària (no només catalana, també espanyola)? Per què no es va fer res llavors? Per què cal esperar que passi un fet tan conflictiu i tens com l'intent de declaració unilateral d'independència? Què han fet els nostres polítics durant aquests darrers deus anys per canviar-ho?  Només deixar passar el temps... deixar passar el temps... fins que s'ha arribat a la situació en què ens trobam.

En resum, al nostre estat li falta aprendre molt democràticament i, els agradi o no, el nostre text tan sagrat i venerat necessita modificacions (tot es pot millorar, senyors). Cito al meu company de redacció Guillem Pont:  "Una cosa sembla evident «l'ordre establert» en el 78, aleshores condicionat per la història del passat, avui ja no serveix. Els coneixements, les demandes i les tecnologies són unes altres." No importa afegir res més.