Bones tardes, 

En primer lloc, vull/voldria agrair al president de la fundació ONUART, Miguel Angel Moratinos, i a l’ambaixador Juan Antonio March, que ens hagin convidat a presentar “El temps s’esmicola” dins del marc incomparable de l’ONU.

Els altres membres del grup de treball que ha portat a terme aquest projecte són el cineasta Antoni Capellà, el fotògraf Agustí Torres l’investigadora Gabi Einsele i l’arxiver Gori Rechac.

Els fets que nosaltres hem investigat varen ocórrer a un petit poble situat a l’extrem més a l’est de l’illa de Mallorca: Capdepera. Estem aquí per fer la presentació d’un projecte en el qual hem estat treballant des de fa anys: l’estudi de la colònia d’estrangers que visqueren al nostre municipi entre 1930 i 1936. Durant aquest període Cala Rajada es convertí en un lloc d’acollida dels refugiats que fugien de la mala situació política i econòmica que vivia Europa. Sobre aquest tema avui presentem un llibre i un documental.

Ja fa prop de 10 anys que estem col·laborant amb Gabi Einsele en la recerca de documentació sobre els nostres personatges i també hem fet algunes publicacions conjuntes. El fet de formar equip amb Antoni Capellà i Agustí Torres ens ha permès enfocar el tema des de dos caires complementaris, l’audiovisual i el teòric.

Es tracta doncs d’una obra coral a la qual hem donat forma els que avui presentem aquest acte, però en la qual han intervingut un gran nombre de persones compartint els seus coneixements. Elles han actuat com a fonts orals i també han posat a la nostra disposició els seus arxius fotogràfics. Es tracta moltes vegades de famílies que són les descendents d’aquells que anaren a Cala Rajada a la recerca d’una vida millor. Són els Bloch, Liesegang, Thumler i Villiger.

Pel que fa al llibre, des del principi vàrem tenir clar que s'havia de veure el fenomen des de diferents perspectives. Pensàvem que era enriquidor veure l'òptica centreeuropea i la local.

Per aquest motiu el text consta d’una presentació del Batle, d’un pròleg d’Antoni Capellà i una primera part escrita per Gabi Einsele. Aquesta secció tracta d’esbrinar el per què d’aquest exili a Cala Rajada, analitzant les causes que el motivaven i per què triaven el nostre municipi.

La segona part del text analitza qui eren els estrangers que vingueren, on habitaven, de què vivien i com. Un cop estudiada la documentació s’ha pogut constatar que la colònia estrangera era del voltant de 200 persones empadronades dins d’una població d’uns 400. Eren un grup majoritàriament de formació universitària, molts d’ells artistes i intel·lectuals reconeguts, bastants d’ètnia jueva o vinculats familiarment amb ells.

Cronològicament es mouen entre l’ascensió del nazisme a Alemanya i la guerra civil espanyola, però abans ja n'aparegueren alguns perquè Cala Rajada era considerat un lloc de turisme d’elit alhora que tenien les necessitats bàsiques cobertes, especialment les sanitàries, per a que s’hi poguessin establir famílies. Un altre aspecte a considerar a l’hora d’escollir el nostre municipi és que es trobava ubicat a l'indret de la illa més allunyat de Palma i del consolat alemany dirigit pel filonazi consol Dedé.

Aquest nombrós grup de nous habitants provoca un canvi radical en el paisatge urbà de l’època i en els costums dels habitants. Els estrangers tenien noves necessitats que havien que satisfer i per això havien de crear nous negocis, llocs d’esbarjo, construïen cases de nova planta o en llogaven d’altres acondiciant-les al seu gust...

La investigació històrica del tema s’ha fet a partir dels documents de l’arxiu municipal de Capdepera i de la consulta de dos arxius particulars especialment importants per al nostre treball, com són el Thümmler i el Villiger. En ambdós s’han trobat rastres de personatges que no tenim documentats a l’arxiu municipal.

A més, de la consulta de la nombrosa bibliografia de l’època es pot abstraure la presència de nombroses persones que visqueren a Cala Rajada durant un període més o menys llarg i no deixaren cap tipus de rastre documental. Sols sabem de la seva existència per les proves epistolars existents. Tal com les cartes escrites per Franz Blei a Carl Schmitt, la correspondència de Margaretta Berger amb molts dels residents i que es guarda a l’arxiu Villiger, o per les narracions que molts d’ells fan de la seva estada aquí -com Otten, Bilbo o Arnold Clerx, entre d'altres-.

D’aquesta comparació es deriva un augment del nombre de persones residents que són citats per altres o per ells mateixos. Alguns tan famosos com Jack Bilbo, que va fundar i regentar el bar Wikiki, lloc de reunió habitual dels alemanys; Stromayer, que va arrendar l’hotel Castellet a la família Castellet-Casselles; Thümmler, que dirigirà l’hotel; el suís Hans Viliger, que obrirà la fabrica d’electricitat Electra; els germans suissos Bloch, un forner i l’altre recepcionista del Castellet ;el fotograf i periodista Konrad Liesegang, la família Kratschutski, qua obriran una fàbrica de manufactures ; i vàries persones més... o i d’altres que vengueren de vacances o de visita a casa dels seus amics.

En definitiva, que la xifra de 200 persones és l'oficial però hi havia molta més població flotant que gravitava d’una forma o una altra al voltant de la colònia. La proporció de gent sense empadronar sol ser nombrosa.

Tot aquest grup de persones varen estar fent la seva vida al nostre poble i no sabem quant de temps haguessin quedat si no hagués estat per les dues guerres. Que hauria passat al nostre poble si s’hi haguessin instal·lat definitivament? Com seríem ara nosaltres? Quin llegat ens han deixat a la consciència col·lectiva?

Durant uns anys es va viure al que aleshores era un petit poble de pescadors una mena de miratge que va acabar abruptament com moltes altres coses el 1936, amb l’adveniment de la guerra civil espanyola.

Sols ja dir que aquest text està dedicat a totes les persones que visqueren aquella època i que, amb el seu testimoni, ens han permès recuperar la memòria d’aquell temps.