Segurament, aquest nom no vos diu res de res ni vos desperta el més mínim interès, entre els qui sou afeccionats al cinema. I també vos preguntareu a què ve ara aquest interès per un personatge de l'altre cap de món, en aquesta revista digital. La resposta és ben simple, nosaltres, com a illencs, ens hauriem d'interessar pels documentals sobre tot el que tengui a veure amb l'estat de la mar. I encara que pugui semblar una cosa llunyana i exòtica, la història de Cala Rajada està marcada pel món dels peixos i dels pescadors. Aquest documental que va dirigir i protagonitzar aquest cineasta canadenc, denunciant la pesca indiscriminada de tota classe de taurons per mor de les seves aletes, va causar grans aldarulls i grans polèmiques en certs paisos asiàtics que vivien exclusivament de la pesca indiscriminada de taurons. Fins i tot es va aconseguir la paralització i il·legalització de certes màfies pesqueres criminals gràcies a les mobilitzacions socials d'alumnes a les escoles, i a les pressions sobre els governs perquè actuassin aviat. Em ve a la memòria ara aquella foto en blanc i negre publicada aquí mateix, d'un tauró blanc capturat per una barca de bou de Cala Rajada, els qual exhibien orgullosos, com si haguessin tret el mateix diable dels abismes oceànics. Crec que era, si mal no record, pels anys seixanta.

I si, xerrar de taurons a una societat illenca com la nostra ens hauria de preocupar, més del que sembla a simple vista. Xerrar de taurons és xerrar d'equilibri oceànic en tots els aspectes. És xerrar de com l'ecosistema marí té les seves pròpies lleis i mecanismes per a  mantenir una estabilitat ecològica  fonamental que, d'una manera o altra, ens afecta i afectarà a curt i a llarg termini. Tintoreres, salroigs, mussoles, rajades, mantes... Els tenim tan a prop, hem escoltat xerrar d'ells tantes vegades i han format part de la història pesquera de Cala Rajada que ja ni tan sols importen ara en els nostres quefers diaris. Amb la reserva marina pareix que tot ha tornat al seu vessant incial, quan en realitat amaga altres realitats ecològiques marines realment esfereïdores, i la dels taurons és sens dubte una d'elles. El tauró blanc, Charcarodon Carcharias, està considerat biològicament extingit.

Quants de vosaltres recordau, per exemple, Félix Rodriguez de la Fuente? Quants de vosaltres recordau aquelles històries tan ben narrades que deixaven bocabadats els espectadors? Aquella sintonia inoblidable d'"El Hombre y la Tierra" va marcar sens dubte una generació que, com jo, no es perdia ni un capitol d'aquella sèrie, a la seva infantesa, allà a principis dels 80. La mort de Felix també ens va conmoure. Idò Rob Stewart es pot considerar una classe de Felix. Va voler ensenyar al món la crua realitat que pateixen aquestes criatures marines arreu del món i la seva més que injusta mala fama gràcies a pel-lícules de Steven Spielberg, que eren una absoluta mentida de grans proporcions. Segons he pogut llegir, el passat 3 de febrer aquest documentalista estava filmant per devers Florida un documental sobre la flora submarina i, sense especificar-ho, pareix que va tenir problemes amb les immersions fins que el seu cos es va trobar surant no molt enfora d'on feia les gravacions. Des d'aquí, si per remota que sigui, des d'aquesta revista digital, des d'aquesta illa enmig de la Mediterrània, vull enviar el meu tribut a la ciutat natal de Rob, Toronto, per fer saber que el món està molt agrait de la seva tasca. Encara que no surti a les noticies ni sigui conegut de la mateixa forma que altres personatges de la més baixa condició humana que tant ens entefarren pertot arreu.
I com deia en el seu trailer de la pel·lícula Sharkwater: no són els nostres enemics, són la nostra gran esperança.