Era intel·ligent qui això va dir:
A on vas Climent?
A on va la gent.

Sabem que això és així,
seguim el camí
per on va el veí,
tant bo com dolent.
Pareixem moneies,
feim el que veim fer,
feim coses ben "feies"
i altres que estan bé;
Seguim les idees
de qui va i qui ve;
siguem seriosos
i cerquem el bé.

Fa devers un mes i busques que va concloure a Barcelona el World Mobile Congress, l'espectacle per excel·lència de tot el que té que veure amb els smartphones i tot el món que l'envolta. Com cada any, la gran quantitat d'ingressos que aquest esdeveniment mundial deixa a Barcelona és marejador quant a xifres i més coses. Un esdeveniment on uns personatges supermilionaris vénen a provar el mòbil de darrera generació que qualsevol empresa participant hi exposa. Malalts de mòbil que no podrien estar ni tan sols una hora senseaquest aparell rectangular. Precisament és això, els mòbils de darrera generació, el que m'interessa d'aquesta opinió.

Ja fa unes setmanes que surt a la tele un anunci d'un smartphone en el qual les fotografies que es fan semblen cobrar vida només posant-hi el dit damunt, o almanco tenim la percepció del moviment que podria fer la mateixa fotografia. És a dir, si feim una fotografia d'algú que bota des d'un trampolí a una piscina i l'agafam en el moment en què esta enlairat, la fotografia del smartphone ens deixaria veure com hagués estat el capfico dins la piscina. Això no vol dir que coincidesqui amb el capfico real. Interessant? Bé, que cadascú en tregui les seves conclusions. Jo trauré la meva i m'agradaria exposar-la amb un exemple d'una sèrie de televisió futurista dels anys seixanta que aracompleix 50 anys de la seva estrena. Estic segur que molts de vosaltres, benvolguts lectors/es, la recordau. Es titulava Historias para no dormir, i un bon grapat de capítols estaven protagonitzats pel pare del mateix director de la sèrie, Narciso Ibañez Menta. El meu favorit de tots, el capítol que més em va agradar fou un de titulat "El televisor" i era una critica, advertència? o qualque classe de profecia sobre aquestes tecnologies per les quals es veurien "afectats" els anys vinents. L'argument no podia esser més simple. Un pare de família, d'allò més normal, compra un televisor en l'època del boom tecnològic de fa un poc més de trenta anys. Al principi tot sembla normal, es col·loca el televisor a la sala d'estar, euen, amb la família reunida, els dos o tres canals que hi havia en aquella època, sense comandament a distància. La cosa es complica quan el protagonista del capítol, Narciso Ibañez Menta, comença a obsessionar-se amb el malanat aparell elèctric, fent coses anormals. Deixa d'anar a la feina només per no perdre's els programes de televisió, es passa més de 13 hores davant la pantalla sense perdre de vista cap detall... Però quan la cosa comença a empitjorar de veres és quan el protagonista afirma amb tota rotunditat que els mateixos personatges de la tele surten de l'aparell i tresquen per tota la casa i que podrien, fins i tot, posar en perill la vida de la família si surten de l'habitació on el protagonista es passa tancat tot el dia davant l'aparell. La dona i el fill, comprensiblement, es trobaven en un estat d'angoixa i basarda impressionants. El capítol acaba, sense que l'espectador ho pugui veure, amb el protagonista "assassinat" pels personatges de la tele que havien sortit per la pantalla i havien destrossat l'habitació on el protagonista s'havia tancat per a protegir la família. Conclusions? El que en realitat volia donar a entendre el capítol era que les noves tecnologies, més que semblar un avanç per a la humanitat, podrien esser un autèntic malson per a les persones i que l'objectiu era tenir sotmeses les persones fins a límits inhumans si no s'hi posava un cert limit. La pregunta que ens podríem fer avui no es troba molt enfora del missatge d'aquell capítol. De què serveix realment que una fotografia "cobri" vida només posant-li un dit damunt? Repetesc. La suposada vida que recobra no és altra cosa que la percepció que en tenim, no la real. Però ara sembla que això serà el que dominarà el mercat de la telefonia mòbil d'aquí en endavant. Fer passar per reals coses que no existeixen. Coses que només existeixen dins la nostra imaginació, amb les quals aquestes grans corporacions que les fabriquen sembla que tendran el monopoli de la realitat de la nostra existència. És que és així de senzill.

Qualcú ha escoltat mai xerrar de la física quàntica? Aquesta disciplina té un principi bastant simple per a definir-la i que alhora ho explica tot, i es pot expressar així: Una persona que va a comprar un bitllet de tren i li demana al caixer: “Esta molt enfora la propera aturada?” I el caixer li respon: “Depèn de la frisor que tengui vostè”. Aquest és el principi de la física quàntica i que moltes corporacions podrien aplicar als seus aparells, en benefici de les persones, i no coses que només serveixen per a enganxar i sotmetre. Però com també deia aquella mítica sèrie en blanc i negre de TV3, La dimensió desconeguda, “... tot és possible en el món de la imaginació i les incerteses de l'home".

 Miquel Estelrich Bestard