Mirau que no n’he viscuda cap mai (i Déu me’n salvi), i, en canvi, sempre m’he sentit atret pels textos i films que reflexionen sobre la guerra. No és que la trobi atractiva (tot el contrari), ni que sigui un entusiasta dels uniformes militars o de les armes, ni que em fixi gaire en les estratègies per derrotar l’enemic... A mi el camp que m’atreu de la guerra és el psicològic, ja que és en les situacions límit (i la guerra ho és) que l’ésser humà mostra la seva naturalesa més profunda. Per mi és un marc on es descobreix que la nostra humanitat i civilitat es poden posar en dubte. Per això, els que no l’hem viscuda cal que ens hi aproximem d’alguns manera (a través del cinema, llibres, articles, a l’escola...) per, precisament, saber què provoca, i lluitar perquè no es torni a produir a cap indret.

La traïdoria, la maldat, les enveges... surten durant una guerra, i la barrera entre bons i dolents es difumina. Jo sempre he considerat que abans d’una batalla hi pot haver (i no sempre és així) bons i dolents (per exemple un govern il·legítim opressor i un altre exèrcit que intenta alliberar el poble d’aquest règim), però una vegada començat el combat ja no existeix aquesta distinció. Per exemple, és el cas dels republicans que tenien la legitimat democràtica, però una vegada en batalla feren coses també ben dolentes (recordem el trist episodi de Son Carrió). Igualment, si revisam la història de Berlín: The Downfall, 1945, d’Antony Beevor, observam com els teòricament bons, els aliats de la Segona Guerra Mundial (en aquests cas eren soviètics) van acabar violant centenars de dones alemanyes.

Però més que parlar-ne jo, crec més adequat i necessari que qui ha viscut la guerra de prop, no com jo, ens relatin què és realment i que així deixin testimoni a la societat futura del que no cal fer.

Primer començarem amb un poema trist del valencià Vicent Andrés Estellés, que resumeix molt bé el que deixa un guerra: morts.

CRIT I NIT

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
“ha desaparegut”. I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta.No ha sabut res del fill.
Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau.Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. On estava el seu fill?
Si fou mort, on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va a saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Per acabar, us pos unes duríssimes declaracions del premi Nobel de literatura, l'alemany Günter Grass, que deixa ben clar en què et converteix una guerra: “Jo no vaig moure cap dit per ningú, ni tan sols vaig fer preguntes. Mataven gent que coneixia o se'ls enduien a camps de concentració i jo mirava cap a una altra banda. Se n’adona? Aquest és el dolor més gran que tenc, no m’abandonarà mai”.

Frase destacada: “La guerra no instrueix, ni alimenta la virtut, ni suggereix models de comportament humà correcte. Si al final d’una història de guerra us sentiu edificats o si sentiu que una partícula de rectitud s’ha salvat de la devastació a gran escala, significa que heu estat víctimes d’una mentida. No hi ha la més mínima rectitud. No hi ha virtut.” (Tim O’Brien, al seu llibre Les coses que duien els homes que lluitaven, després de la seva experiència com a soldat a Vietnam).