L’anterior capítol l’acabàvem a punt de preparar el primer “fogueró” de Sant Antoni de l’associació “Ca Nostra”. Idò bé, aquest es va muntar a la plaça de la Constitució en presència d’un reduït grup de la Banda de Música local, acompanyant, com és costum per aquestes contrades, els “dimonis Baió i Florit”. I la nostra genteta de la tercera edat torrant al caliu i cantant cançons de carnestoltes, repetint fins a saciar-se el “Sant Antoni gloriós, etc. etc.”. Fou un gran esdeveniment en què no sols va participar el mig centenar d’assidus, sinó que s’hi afegiren persones de totes les edats i condicions, talment semblava allò – segons conten els nostres cronistes –una verbena de festa hivernenca, la qual, únicament, els ensordidors esclafits de “ses bombetes” trasbalsaven. La “fornada especial”per a l’ocasió l'el·laboraren en Joan de Sa Cablanca, del “Forn de Ca’n Binito” i n'Antoni “Àngel”. Damià Caselles, germà del primer dels dos esmentats forners, que tambè ho fou del “Forn de Ca’n Mengol” –retirat per jubilació l’any 1973 – i membre dels promotors de la tercera edat gabellina, va tenir cura de l'encàrrec de la dita “fornada” a fi que aquesta resultàs ser molt saborosa. Madò Cataiola i na Margalida Lareva de Ca Na Pepita gosaren, fins i tot, socarrar amb paper de diari el batle i el senyor rector. Quins pecatots, Mare Santa!

”Cada cosa al seu temps, que, encara no ès carnaval”, protestaven aquelles autoritats civil i religiosa . I elles responien, baix els efluvis del vi i les herbes dolces:”Però si els primers disfressats són aquests dimonis que semblen treure foc pels queixals! I pegaven bots, rient. Al següent dia, a la “colcada” de Sant Antoni, un grup de “Ca Nostra” muntaren una “carrossa” i participaren a la desfilada de les beneïdes.

L’èxit d’aquest primer “fogueró” de la gent gran de Capdepera fou descomunal. Per això, havent sobrat molta llenya, soques grosses per a cremar, i un bon nombre de botifarrons i llonganissa per a consumir, decidiren acabar amb tota la menjua i existències, i repetiren la vetllada tres vespres més endavant – com se solía fer antigament— el dissabte de Sant Sebastià, o sigui el dia 19. La festa fou més relaxada, més plàcida, malgrat que el vi i les herbes seques, com també les dolces, no hi mancassin. I en Jaume Parreta es va posar el vestit de dimoni i una bona estona ballà al ritme de les cançons santantonieres interpretades pels més vellets de la tropa.


Carrossa de Sant Antoni

Emperò ja és sabut que desprès de la festa, de la bauxa, tornam a la dura realitat. De bell nou a les feina quotidiana, malgrat tractar-se de gent jubilada, però que continua-va anant a “fora vila, poc pa despert”, únicament mitigada la cosa amb l’arribada del caps de setmana (en els quals el club de la tercera edat tornava a ser lloc de trobada i reunió) o amb les alegries que fornien les nits de “vetleries” a algunes cases de la vila gabellina aquell fred hivern de 1984. I, mentrestant, transcorria el temps i, entre una cosa i l’altra, la Quaresma, Pasqua i l’Àngel. Desprès, l’arribada de la temporada de turisme i tothom “desbarriat i tal dia farà un any…”.


La carrossa al complet

I TORNEM-HI, TORNA-HI.- Desprès del tancament de la temporada turística d’aquell 1984, a mitjan octubre, sense activitat i amb poc moviment, com si es tractàs d'un parèntesi estiuenc, quasi mig any lliure d’hostes, en el local de la plaça Constitució torna a renovar-se, de mica en mica, la presència d’afiliats, assidus els que més. Un mini-bar molt actiu, amb els serveis més elementals de begudes i refrescs, tot ajudant a reviscolar l’activitat: tornen el “truc” , el “tuti” i altres jocs de cartes” i s’organitzen algunes competicions, sense ànim de guany i amb la més sana de les relacions entre homes i dones (aquestes, les menys , ja que la seva dedicació a les tasques de casa prevalia per sobre de les lúdiques que es realitzaven al saló de “Ca Nostra”).

I tornam a començar amb les inquietuds d’alguns per a constituir un organigrama de funcionament de l’entitat. La qual cosa haurem de contar-vos en una prompta edició. Continuarem, idò.

Col.lectiu de Gent Gran - “Meyme”