Turistes jovenots, un pic en la vida

No fa gaire que es compliren 20 anys de la mort d'Aurelia Canaan, aquella visionària del turisme que fundà l'hotel “El Castillo” als anys cinquanta a la platja de Son Moll. Aquest hotel ja no hi és avui en dia. Per als qui no ho sabeu, o sou nouvinguts a Cala Rajada, aquell hotel estava ubicat on avui hi podem trobar l'hotel Na Forana, per a més senyes. Era un hotel modest, normalet i que tengué molt d'èxit als primers anys d'obertura, gràcies principalment al fet que estava construït just devora la platja, a gairebé 20 metres de l'aigua. Això, aquesta circumstància, feia embogir els turistes del nord d'Europa, i encara avui, i més encara en aquelles dècades de rancúnia entre anglesos i alemanys, que encara duien el trauma de la guerra mundial a l'inconscient i compartien el mateix hotel com a clients. Era una època en la qual el turisme alemany no era dominant com avui. Podríem dir que ja començava a gestar-se el que tots coneixem actualment.

Aurelia Canaan era una bona emprenedora, visionària del turisme. Coneixia molt bé tot aquest món turístic, que és exactament del que depèn quasi al 100% la nostra economia. Ella ho sabia, sabia que el turisme es convertiria en la principal indústria de les illes, ja feia la predicció que Cala Rajada i Capdepera s'arribarien a ajuntar (i que hi falta gaire, avui?) Crec que la feina d'aquella emprenedora s'hauria de reconèixer en forma de nom a qualsevol carrer a Cala Rajada o Capdepera, en forma de qualque nom d'hotel o en forma d'un reconeixement per part d'altes instàncies en matèria turística. Xerrar d'Aurelia Canaan és xerrar d'indústria hotelera, és xerrar de personal d'hoteleria, és xerrar de com s'han de tractar els bons turistes i sobretot com conservar-los, perquè tornin sempre que puguin. Poc sospitaria, emperò, el que s'arribaria a fer en nom del turisme, en el seu temps. Crec que per molt pionera i visionària que fos, mai s'hagués imaginat que el turisme seria massiu, que arribaria a qualificar-se de turisme massificat, que causaria estralls en segon quina mesura... Però, especialment, el que crec que mai s'hagués imaginat Aurelia és que, des dels mateixos balcons dels hotels, aquests turistes, amb les gateres que passegen, caurien al terra i que la policia hauria de tenir la seva pròpia caserna dins qualque hotel només per a estalviar-se el desplaçament als hotels quan són avisats pel personal. Idò, aquesta dona dels Estats Units va escriure un llibre titulat Mr Yestarday ( Senyor ahir) i que comptava amb detalls com era el dia dia del hotel i de tot el que enrevoltava l'ambient turístic a Cala Rajada. Si encara no l'heu llegit, des d'aquí recoman la seva lectura, no deixarà indiferent ningú. I sabreu més d'on venim turísticament parlant a Cala Rajada. El podeu trobar a les biblioteques i a les llibreries per molt bon preu. També al centre Cap Vermell hi podeu trobar una exposició fotogràfica dels inicis de la construcció d'aquell hotel...

Ara bé, si Aurelia Canaan no s'imaginava res del que arribarien a fer els turistes que vénen aqui, avui en dia hi ha bastants de pioners que sí que ho saben. Avui en dia podem dir que la nostra ànima mateixa està ficada dins un ordinador o un smartphone. No sabem fer res sense mirar primer l'aparell rectangular que tenim dins les butxaques i precisament això és el tema principal d'una curiosa novel·la d'una autora d'origen australià fincada a Glasgow, Escòcia. Aurelia sabia molt bé el que posava al seu llibre i ho volia transmetre a la resta del món angloparlant o que sabia anglès, de com era Cala Rajada als anys cinquanta. El titol del llibre d'aquesta escriptora és What if the worst thing you did went viral? I el seu nom és Helen Fitzgerald (Què passaria si la pitjor cosa que fessis fos viral?) El titol, emperò, és conegut a Anglaterra com a "Viral". No cal dir que el llibre està relacionat amb internet i les noves tecnologies, i parla del famós "mamading" de Magaluf de fa un parell d'anys. Ho recordau? Des que fou publicat, les ventes no s'han aturat de pujar il segons els mitjans britànics pot convertir-se en best-seller.

A la nostra vida quotidiana deixam constantment rastres d'informació que entreguen la nostra identitat, deixen veure les nostres relacions, reconstrueixen els nostres desplaçaments, identifiquen les nostres idees, els nostres gustos, les nostres eleccions i les nostres passions. Incloses les més personals. Al llarg del planeta, infinitat de xarxes de control massiu no s'aturen de vigilar-nos. L'argument de la novel·la de Helen Fitzgerald parla d'això, precisament. Dues germanes d'Escòcia decideixen anar a Maga, aixi és com es coneix entre el jovent britànic aquest indret calvianer, per a celebrar, com fan tots, la fi dels exàmens. Una vegada allà, una de les germanes, per mor de l'alcohol i a les drogues, és convençuda per anar a una estranya "festa" d'un pub britànic. Cegada per l'alcohol i les drogues, es converteix en una víctima innocent d'uns desaprensius que l'obliguen a participar a la "festa". Enrevoltada per dotze jovenots, la "festa" consistia a fer una fel·lació a cada un, tot aviat, ben igual com va passar en realitat. Emperò, la "festa" també tenia trampa. Algú ho va gravar amb l'smartphone. Quan desperta, a l'endemà, el sentiment de vergonya i culpabilitat va en augment, especialment quan algú ja ha penjat el vídeo a la xarxa, cosa que podria tenir esgarrifoses conseqüències per a la seva vida personal. La protagonista real d'aquesta vergonya ho va contar a un programa de la televisió anglesa, Magaluf Weekender. Però la protagonista real i vertadera inspiradora de la novel·la és la mateixa filla de l'autora, que estava atemorida quan va assabentar-se que volia anar a Magaluf amb les seves amigues, a les nits de Punta Ballena, per a celebrar la fi dels exàmens. I així fou, la seva filla descrivia els detalls i fets d'aquells carrers per a documentar a la seva mare, i a partir d'aquí es desenvolupa un apassionant thriller. Al final, com tota mare només sap, la confiança amb la pròpia filla és el que preval.

Quina conclusió hem de treure de tot això? Ens podem fer moltes preguntes i una cosa és ben palesa. Els dos llibres d'aquestes autores tenen orígens diferents en l'argument, emperò el rerefons i la inspiració de cada un és el turisme, fer turisme, al cap i a la fi. En el temps d'Aurelia no hi havia balconing, emperò hi havia picadors als hotels, sempre n'hi ha hagut. Avui en dia amb un clic ja tenim una reserva feta i sabem molt bé allò que volem trobar al destí triat. Personalment, si hagués de comprar un llibre relacionat amb el turisme del teu poble triaria sense dubtar el d'Aurelia Canaan, ja sigui per l'argument i el contengut, que és com fer una ullada cap enrere i veure el que hi havia fa 60 anys allà on vius. I l'altre és una realitat tan present i tan quotidiana que a més d'esser entretengut és també una seriosa advertència de com les noves tecnologies dominen les nostres vides i que se n'ha de fer un bon ús.