A la baixada del coll d’Artà, a la vora d’un revolt, els passatgers de sa camiona d’en Terres, viatjant de ponent a llevant, saluden amb respecte i emoció una alzina grandiosa, sota la qual solia trabucar la diligència d’un furibund diligencier artanenc, rival implacable del seu competidor del mateix poble, quan encara el tren només arribava fins a Manacor i el servei de passatgers entre aquesta ciutat i Artà es feia amb els carruatges i les bísties esquelètiques dels dits rivals.

En Gabriel Fuster i Mayans ens ho conta de la següent manera:

–  “El fet tinguè lloc així: Un d’ells, que tendria els cavalls millors que l’altre o els parroquians més lleugers, solia coronar el coll amb una mica d’avantatge. L’altre, tot coent de veure’s endarrerits, quan era dalt de tot, en lloc de frenar per començar la baixada, idò no, agafava les corretjades, i cimada i altra cimada al tronc de l'animal i, d’allà, com un llamp! Com és natural, al primer revolt, el carril trabucava i els passatgers sortien redolant, talment taronges, per l’herbeta que creix, fresca i abundant subaix de l’alzina. Mai no hi hagué desgràcies; ningú mai no se’n queixà; tothom ja hi estava avesat i tots sabien trabucar molt bé. Els artanencs servaren i respectaren aquesta tradició heroica i emocionant, fins que el progrés, en forma de tren fumant i espaventós, atropellà i féu desaparèixer la poesia i l’emoció d’aquests episodis”.


Galera-diligència artanenca

I aquí no acaba “Gafim” amb el seu comentari: ” Una vegada –perquè vegeu si anaven de verbes els dos carrilers! –arribaren a aferrar-se enmig de la carretera, deixant en banda les diligències plenes de gent. Es començaren a donar branca amb les corretjades. “Ah, Tomeu!”, deien els seus parroquians; “Ah, Biel!”, exclamaven els altres. “Mossega’l!”, cridaven excitats. Jo no sé si el públic s’ho prenia seriosament o no. Però el fet fou que en Biel clavà mossegada a l’antagonista i li davallà mitja orella”.


Brega de diligènciers per haver trabucat la diligència (Dibuix Pere Sureda)

“Bellpuig” d’Artà.-  Mig amagada dins un pinar motejat d’alzines, deixam a la dreta el que un temps fou ermita de Bellpuig, una de les poques edificacions romàniques que queden a Mallorca, avui convertida en quarteres i estables. Els monjos premostratencs que dugué el Rei en Jaume del migdia de França, tingueren el bon gust de bastir el seu casat en un dels indrets més bells de Mallorca. Des de la carretera de Bellpuig, la vall d’Artà apareix amb tota la seva plenitud i suavitat panoràmiques. Fa un bon grapat d’anys, en Biel Alomar, l’arquitecte, i un grup de amics i coneguts anaren a Bellpuig. Era un d’aquests matins en què la tardor artanenca se us fica pels cincs sentits dins l’ànima. Al molí d’en Jordi Vives, s’empassaren, tots junts, una “porcelleta”.


La porcelleta a punt de menjar ( Pere Sureda)

Un dels que hi va anar i que viatja en la camiona explica: ”El cel era un poc daurat, el sol llançava una tebior dolcíssima i madura; per tota la vall, les fumeroles dels formiguers es distingien de la boirina matinera, més ajaguda i cotonosa. No feia un alè de vent; la pau i quietud silenciosa eren completes. Semblava mentida que estiguéssem prop de l’hivern. Alomar, que mai no deixava el llapis ni el quadern de notes, després d’afalagar la petita vanitat de galls victoriosos dels assistents, prenent-nos uns apunts i accentuant el seu interès en aquell que portava un uniforme, tan personal com arbitrari i pintoresc, d’artiller de “complemento y deporte”; va dibuixar unes motllures originalíssimes que allí hi havia, en la que, un temps, degué ser la capella dels monjos-senyors d’Artá. Tant de bó –acabava el passatger artanenc—Bellpuig pogués ser objecte d’una acurada restauració”.

La primera cosa que es colombra d’Artà, és el santuari de la Mare de Déu de Sant Salvador, patrona del poble i Madona Major del Llevant de Mallorca (segons els antics habitants d’aquesta per ells anomenada “capital de llevant”).

Antiga imatge d'Artà (A. Furió)

Ses Vergunyes.-  A baix de la costa, la carretera deixa a l’esquerra el camí de ses Vergunyes , comellar inèdit, gràcies a Déu, per al gran turisme bàmbol, i completament ignorat per la immensa majoria de mallorquins. Ses Vergunyes compten amb uns sistemes hidràulics, amb síquies i molins, herència dels habitants que poblaren els camps de Yartan, nom que, suposadament, va rebre Artà abans de la conquista del rei Jaume I. Malgrat ser ses Vergunyes  un punt d’interès lloat pels viatgers del segle XIX, aquesta zona ha desaparegut dels circuïts habituals.

Síquia de Ses Vergunyes

Es descrivia com un indret d’horts situat a dos quilòmetres d’Artà; com un lloc paradisíac pels seus cultius i abundosa aigua provinent del torrent d’es Molinet.  Una teoria de molins d’aigua, preses, safareigs, alzinars, sínies, canyars, pins-veres, qualque figuera…, tot un poc mesclat, un poc confús, un poc despentinat, verd, tendre, humit. Ses Vergunyes són d’un romanticisme barroc i un poc valle-inclanesc. Anant per aquests camins ombrívols, sembla que de un moment a l’altre ens ha de sortir el Marqués de Bradomín , a cavall, que ve d’una cita amorosa amb qualque senyora principal, a un d’aquests molins tan plens de misteri i de tanta suggestió literària i plàstica.