22--BUCS DE GUERRA A CANYAMEL / TRADICIÓ GABELLINA

     Fou tot un ensurt per als habitants de la costa de Canyamel la presència en aquell litoral de set bucs de guerra que alarmaren, encara que fos breument, un grup de gent que, davall els pins de les Vegues, en ple mes de juliol de 1927, estaven fruint de la diada.

     L’“Alsedo” (destructor company del “Plus Ultra” en diferents campanyes bèl•liques), el “Velasco” i el “Lazaga”, a més de 4 torpediners, atracaren dins la badia i d’allà desembarcaren un 300 mariners. L’estada a Canyamel obeïa a un descans en la seva anada cap a Maó per a rebre el Ministre de la Guerra, que es desplaçava a Menorca, des de Cartagena. La flota estigué fondejada dos dies i la tripulació visità, en distints torns, les Coves.

     El comandant LUIS VERDUGO i el capità de corbeta SALVADOR DE GARVÍA Y CARAVACA, eren els comandaments de la divisió. Els bucs podien assolir una velocitat de 35 milles i eren portadors de tres canons a proa i dos antiaeris.

     Avisades les autoritats de Capdepera de l’estada a Canyamel dels destructors i fent-se el batle i dos regidors, a més d’un nombre de carrabiners, presents a la platja, aquests foren cordialment convidats a visitar l’”Alsedo”, de d’alt a baix, i victorejant “Viva España!”. Una canoa-automòbil feia el trajecte des de la platja al barco, retornant-los a terra una volta haver visitat les immenses dependències.

      Als pins de les Vegues i en un dels grups que allí passaven la jornada –els quals varen poder contemplar l’arribada dels grans vaixells i que es varen haver d’abstenir en visitar-los, malgrat el lògic tafanejar– s’hi trobava el llavors famós pintor PERE BLANES VIALE, personatge provinent de família artanenca, fincat a l’Uruguai però que mai no va oblidar l’illa i que, en moltes d’ocasions, va freqüentar es Carregador i Cala Rajada.

     Aquests indrets són testimonis de les seves primeres proves en l’art de la pintura, que transportà Blanes a Paris. A França va triomfar i, des de llavors, “Es Carregador” – a la casa que posseïen els seus avantpassats – fou el punt on la inspiració, davant la mar i el paisatge lluminós, li va permetre elaborar una intensa producció pictòrica que mai va poder ser contemplada per les nostres latituds.  Des de Montevideo, on va morir, arribaren notícies de les seves precioses pintures en què retratà els ametllers endiumenjats, les oliveres platejades, els pujols que coronen els foscos alzinars, les roques vermelles que es banyen dintre la mar amb irisacions d’esmaragda, i, a baix de tot dels llenços, les paraules Cala Rajada, Canyamel, es Carregador, Capdepera, Mallorca...

     La paleta de Pere Blanes Viale fou sempre moderna i evolucionà – segons explicaven els seus íntims – a mesura que anava realitzant visites a l’illa i a aquest bell racó gabellí. El dia de l’arribada dels bucs a Canyamel, Pere Blanes allí es trobava, com sempre, pintant.

EL “CASTELLET” I ELS “TERRES”

   De cada dia va en augment el turisme al llevant mallorquí, i concretament a Cala Rajada, i amb més motiu si s’obren establiments dedicats a aquesta activitat que compten amb moltes comoditats, com és el cas de l’hotel del qual és propietari un senyor català, FRANCESC CASTELLET, qui ja comptava amb una luxosa casa devora el moll i era considerat com un conveí més.

Francesc Castellet, propietari de l'hotel Castellet

El primer de maig de 1926, l’hotel Castellet s’obrí al públic amb motiu de l’arribada de la temporada primavera-estiu, i es veu, ja des del començament, molt concorregut. El director de l’establiment és GERARDO THUMMLER. L’empresa comptava amb un altre hotel, l’“Inglès”, a Ciutat, del qual l’esposa de Thummler n’és l’encarregada. Per cert, Gerardo Thummler, que vivia a la serreta del Castell de Capdepera, a una antiquíssima torre anomenada “Els Molins”, fou soci del comerciant d’obra de pauma i de queviures MANUEL GARCIA i gran col•laborador de  SEBASTIÀ ALBERTI FLAQUER “Ruís”, traginer.  Gerardo es convertí, així mateix, en exportador de fruita i cítrics, amb seu a València, i posà el nom de la seva filla “Regina” com a reclam promocional. Aquella al•lota duia esvalotats els estudiants de batxillerat de l’escola de la plaça de l’Orient (12-14 anys), que la veien passar cada dia per davant,  i a la qual ja s’haguessin volgut assemblar més de dues guapes estrelles de la faràndula. Des de baix de les escoles, don JULIO GEORGES GIRALT i la seva dona JOSEFINA MATEU MOLTÓ, un matrimoni català fincat entre nosaltres des de feia un bon grapat d’anys i que regentava una botigueta a la plaça, dedicada a tot tipus d’objectes i a reparacions de rellotges i altres artefactes (don Julio era un “manetes” que, a més, de tant en tant, exercia de matancer de porcs a algunes cases), idò aquesta parella sermonejava els escolars quan xiulaven i proferien floretes a la guapa noia. Al pare de Regina, en  Gerardo, se’l recorda conduint una moto marca “Soriano”, petit artefacte molt pràctic, que cabia a qualsevol racó, i que competia amb la que també tenia MANUEL LLABATA LAREU “Llevates”, gran amic de Thummler. El pare de Manolo “Llevates”,  PERE JOAN LLABATA, fou el cuiner del “Castellet” un grapat d’anys.


Peu de fotografia faciliat per Josep Albertí "Ruís": D'esquerra a dreta: Catalina Melis Sancho "Niva", Bartomeu Sancho Moll "Niu", Maria Massanet Servera "Font", Perico Morey Trobat "Tacó", Magdalena Morey Massanet "Tacó", Gerardo Thummler, Magdalena Flaquer Serra "Valera" i Sebastià Albertí Flaquer "Ruis".

   Una anècdota referida al temps en què Gerardo fou soci de Manuel Garcia, compta que aquest va arribar a comprar alls pertot arreu de la geografia hispana, i els va emmagatzemar a uns locals de la seva propietat existents al carrer de sa Font, que donaven a un descampat (on, actualment és el carrer Doctor Fleming). Va adquirir els alls a preu tirat, molt barats, amb la confiança que pujarien de preu i podria fer un gran negoci. Transcorregut un cert temps, efectivament, augmentaren considerablement el seu valor, quasi el doblaren, i va decidir vendre tota la mercaderia al seu abast. Arribada l’hora de poder-ho fer, Manuel es va trobar amb que els alls “havien tret”, ja eren estantissos, i tota la producció se’n va anar en orris. Hi ha una dita que ho canta: “No guardis molt de temps els doblers, que es poden fer malbé, com els alls de Capdepera”.


Hotel Castellet de Cala Rajada



Entrada principal de l'hotel Castellet

    I tornant al “Castellet” i a la gran afluència de visitants,  hi ha contribuït, també,  l’interès de la companyia dels ferrocarrils de Mallorca d’afavorir el trànsit entre el tren d’Artà i els mitjans de comunicació fins a Capdepera i Cala Rajada.



Gerard Thummler, exercint de director de l'Hotel Castellet. A la part superior de la fotografia es veu el molí-vivenda, prop del Castell de Capdepera (foto Antoni Flaquer Obrador)


Thummler fou exportador de fruita, activitat per a la qual utilitzà el nom de la seva filla Regina, com a marca. (foto A.Flaquer)


  Els germans PERE FRANCESC, JOAN i  MIQUEL SARD, “Terres”, han obtingut la concessió per a transport de viatgers i correspondència i han posat en marxa una “camiona”, marca “Graham Brothers”. La cabuda del vehicle és de 20 passatgers, còmodament asseguts en seients encoixinats. Els pneumàtics del petit autocar són potents i no permeten adonar-se dels sotracs de la carretera. Fa viatges, des d’Artà, tres vegades cada dia i a l’estiu augmenta les freqüències, tota vegada que la “camiona” no dóna a bastament en ser molts els turistes que van arribant en el ferrocarril, amb destinació a “Ca’s Bombu”, a l’hotel “Castellet” o a cases per a estiuejar. Des que la diligència i posterior automòbil de BARTOMEU FLAQUER “Mengol” deixà de donar servei, i no havent prosperat les peticions d’altres empreses interessades en la línea, els “Terres” han assumit el trajecte en exclusiva.

LA NOVA TORRE DEL FAR

    A la part esquerra, arribant al Far de Cap de Pera, existeix una talaia anomenada “Torre Nova” (actualment coneguda com a “Torre esbucada”) a la qual, es conta, els moros que realitzaven incursions per la nostra costa – amb una fragata que portava el nom de “La Negra” –  tiraren canonades. Els guardians encarregats de la torre respongueren amb tanta bona punteria que una de les bales es ficà dins un canó de la fragata, i aquest, s’esberlà. Els moros juraren venjar-se i resolgueren dur a terme la següent acció: Als vespres en què la lluna no feia claror s’atracaven amb llanxes fins a baix dels alts penya-segats que serveixen de fonament a la torre. Amb les eines corresponents, anaren obrint una mina que els va conduir just a la base de la construcció. Anaven tirant a la mar els materials que treien, a fi de no ser descoberts. Seguidament, posaren al fons d’aquella mina tota classe d’explosius i, per poder-los encendre amb facilitat i evitar el perill, feren un carrerany de pólvora a la qual, des de fora, prengueren foc. De la commoció produïda, va caure a terra la meitat de la torre i s’obrí una gran claveguera a un costat.
 
     Baixaren els moros, després de l’explosió, a veure l’efecte produït. Un d’ells, molt atrevit, volgué mirar bé la fondària i s’hi atracà tant que va llenegar i hi va caure dedins. Malgrat molts d’esforços dels companys per treure’l, no es pogué aconseguir. I així restà destruïda la “Torre esbucada” del far del Cap de Pera, segons aquesta contarella signada per un tal “Marfil” amb el títol de “Tradició gabellina”, datada per l’autor al 1928.

 
MÉS MOROS A LA COSTA

     Afegeix, l’autor indicat, que MATEU FUSTER “As d’Oro” i BARTOMEU MELIS “Cosset”, foren fets presoners pels moros de l’esmentada fragata “La Negra”. En les correries d’aquest vaixell, ambdós pogueren viatjar per Palestina, visitant Jerusalem i Jericó. D’aquesta darrera ciutat s’endugué, en “Cosset”, una flor i sempre la dugué a sobre. Quan pogueren alliberar-se del captiveri d’aquells corsaris, tornaren a Capdepera.

   La flor de Jericó, ja seca, tenia la propietat de tornar verda en posar ddins l’aigua. Quan es treia del líquid, s’estrenyia i es convertia en una flor mústia. Actualment, es coneix com a “trompeta”.

    Per devers “sa Gola” (la mar de sa Torre de Canyamel), en una de les seves incursions, els moros encativaren dos escampavies (guardes exploradors de la costa) als quals portaren cap a Capdepera i els tancaren dins una caseta situada a l’alzinar de ca’n Coll. Seguidament, els moros obligaren els veïns a rendir-se, tot i que aquests es trobaven dins el Castell amb provisió de queviures.

    Els invasors envoltaren el recinte durant moltes setmanes, amb l’esperança que l’aprovisionament s’acabaria, com així fou. Però, aprofitant que els moros ja semblaven estar cansats del setge, a un gabellí se li acudí un ardit molt original per veure de desfer-se dels assetjadors: Tenia una vedella a la qual ja havia donat la sentència de mort, per a menjar-se-la, ja que la fam així ho reclamava; hores abans de matar-la, li donà blat fins que en volgué, la sacrificà, li va treure la ventresca i es bisbe, i tot ho tirà a baix la murada. Els sentinelles de seguida s’hi atracaren per veure que era allò, s’ho miraren i descobriren es bisbe replè de blat i ho comunicaren a tots els seus companys. Es cregueren que aquell fet no incloïa cap intenció sinó que, unànimement, a tots els acudí el mateix pensament i comentaren: “Si els cristians donen blat i tot als animals, quines provisions no deuen tenir! Ho podem deixar anar, no farem res”.

    I, replegant els trastos, partiren cap a “La Negra”, on mancava gent… (sic)

Bartomeu Melis  “Meyme”