Si hi ha una qüestió que dona peu a la demagògia aquesta és la dels impostos. La combinació d’idees preconcebudes, la defensa inconscient d’intereses i la ignorància formen un cocktail amb efectes que igualen, si no superen, al d’un triple dry Martini doble, i si teniu dubtes repaseu el ple municipal del 12 de novembre. La tentació és massa grossa com perque Cap Vermell digital no s’emborratxi i es llanci de cap a fer consideracions vàries a l’entorn dels impostos i arbitris locals.

Hem comptat fins a 23 epígrafes subjectes a tributació, que a la vegada es subdivideixen en apartats als que s’apliquen distintes qüotes impositives. Tot plegat és una maranya d’un virtuossisme puntillós que, ben segur, ha de colmar les expectatives dels aficionats als bizantinismes. Qui vulgui ho pot utilitzar com a prova de que l’organització fiscal dels municipis és una antigualla infumable. 

Les gràfiques mostren les variacions, en termes reals, de distints imposts i taxes des de l’any 2001. Les dades corresponents al 2009 resulten d’aplicar els increments aprovats pel Consistori i s’ha supost que l’inflació a final d’any serà d’un 3% i la del any vinent un 2%. La taxa d’inflació és mideix per anys naturals i és la de la Comunitat Balear.

Comprovarem que en els primers anys de les series els increments impositius, en general, es mantenen als voltants d l’inflació.  L’oposició, en el govern a l’anterior legislatura, ho presenta com un mèrit no haver recaptat més, mentres que l’actual govern ho utilitza com excusa per a recuperar el temps perdut. Tant uns com els altres ho fan “inspirats en algún mal escritor académic de temps passats”, al dir de Lord Keynes.

El que diu la gràfica és que, en termes reals, els increments anuals de l’Impost de Circulació han estat inferiors a l’inflació fins al 2005; al 2006 la puja fou d’un 0,78% per sobre l’inflació; a l’any següent tornà a esser inferior; a l’actual és d’un 7,72% per sobre la pujada de preus i la previssió pel 2009 és que també l’increment estigui per sobre l’inflació. A Artà la tendència és la contraria, fins al 2003 els augments foren superiors a l’inflació i desde llavors ençà s’han congelat.

L’evolució dels arbitris de fems i clavegueram és en forma de dents de serra; al llarg del període 2001-2008 l’increment real ha estat d’un 26,22% i el del any vinent serà de més d’un 20%. A Artà la pujada pel període 2001-2008 ha estat d’un 34,92% i s’espera que l’any vinent pugi un 8% en termes reals.

Les pujes d’IBI fins el 2007 eren lineals i sempre per devall de l’inflació, enguany s’enfila fins a prop del 15% i l’any vinent superarà l’inflació al voltant del 4,5%. Al poble de veinat  l’increment entre 2001 i 2008 ha esta d’un 18,67%.

Als establiments hotelers la pujada real de l’IBI,  entre el 2001 i el 2007, ha estat per sota l’inflació i enguany l’increment ha estat d’un 3,18%.  Les taxes de fems i clavegueram han augmentat entre els anys 2001 i 2007 un 29,85%,  i la suma de les pujes d’enguany i l’any vinent és d’un 70,15%. Aquests fortíssims augments, degut a que en el  mercat de contratació turística les pujes anuals es situen al voltant de la taxa d’inflació, no són traslladats al consumidor final incumplint-se el principi bàsic de l’economia medi-ambiental que diu  que qui contamina paga. També desbaraten l’objectiu de la Conselleria de Turisme de millorar la qüalitat i serveis de l’hosteleria mallorquina, ja que tots els increments de costos per sobre els preus de contratació detreu recursos per a noves inversions.

La democràcia funciona baix el supossit “com si” la majoria de ciutadans estiguessin conformes amb el que decideixen els governants i per tant s’ha de fer “com si” la majoria d’aquells estiguessin d’acord amb les pujades impositives i fins a les properes eleccions no es conformarà un altra “com si”. A les societats modernes, dinàmiques i progressistes qüatre anys és una eternitat i perque el “com si” s’adeqüi a la realitat de les coses hi ha indrets a on  permeten al poble organitzar referendums sobre el que cregui necessari. A Espanya, les autoritats de tota mena i pelatge, “que tant bondadosament han pres sobre si la feixuca càrrega de supervisió, s’encarreguen que el pas cap a la majoria d’edat, a més de difícil, sigui considerat perillós”, al dir de Herr Kant.

Entre nosaltres, la participació és de diseny i respón a l’estrany nòm d’agenda de l’any 21 i n’hi ha que no entenen perque a les reunions que organitzen hi va tanta poca gent, beneïde inocencia! Una pregunta a refrendar podria ser: “Està dispost a que el pressupost destinat a nateja augmenti un 40% i es reparteixi la carga segons el qüadre adjunt ?”.


 
Si ho reparau aquí estam parlant de les xifres que recapta l’Ajuntament, no de la pressió fiscal a que sotmeten als contribuents, aquesta distinció és més que académica ja que la barreja (conscient o inconscient) dels dos conceptes condueix a fer-se idees errònies sobre la realitat i dona peu a molts de discursos demagògics. La pressió fiscal la suporten individualment els subjectes passius i depen de la relació entre les rendes individuals i el que paguen a l’administració, així, estant subjectes distintes families, per exemple, a la mateixa taxa de fems, la pressió fiscal serà superior per les que tenguin menys ingressos. I, a l’hora de comparar no te sentit ficar a tothom dins el mateix sac, la pressió s’ha de calcular sobre col.lectius homogenis amb activitats i rendes semblants.

La principal ocupació dels polítics és ser el.legits i no tenen perque fer ni saber d’aquestes distincions; és més, per tenir éxit apel.len als sentiments dels contribuents, que sempre troben que paguen massa impostos,  per convencer-los de les virtuts dels seus programes econòmics i està molt bé que sia així. Una de les capacitats que acrediten als polítics és la de perseguir, sense pipelletjar, objectius contradictoris i així, quan romanen a l’oposició no s’estan de dir que d’estar governant aconseguirien millorar el benestar dels ciutadans estalviant recursos i quan passen al govern els falta temps per, amb excuses mil, pujar els impostos. Si haguessim de trobar un emperó seria que devegades el resultat final de les seves decisions enlloc de millorar la situació dels contribuents l’empitjora. Que així sigui depen de la major o menor competencia del mercat electoral, de la capacitat dels electors per formar-se idees propies i del seu grau d’implicació en la cosa pública.
 
Tots el que fiquen cuallarada es demanen per la idoneitat d’augmentar la càrrega impositiva en els  temps que corren i el que està per arribar.  Una vegada més, els que governen pensen que tenir el poble net com una patena, fer la sala multiusos o embellir el carrer d’es Port compensa l’esforç impositiu, present i futur, dels subjectes passius, mentres que l’oposició pensa que no. Només el temps (el maig del 2011, per exemple) donarà i llevarà la raó.

És prudent augmentar la pressió fiscal en temps de crisi econòmica ? No valdria més ajornar les inversions a l’espera de temps millors ? Tan imprescindibles són les partides projectades que el no executar-les tindrà consequéncies pitjors que el seu ajornament ? El lector que contesti aquesta preguntes i que s’ompli la boca d’exaltada verborrea, nosaltres amb aquest article ja ens hem esbrevat prou.