Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 4146

DOCUMENTACIÓ GABELLINA DESTAROTADA (13)

El Naufragi del Golea


A la fi tendré l’oportunitat d’explicar tot aquest trull d’El Golea que ha envoltat la meva vida des de ja fa uns quants anys i també del per què jo som el bibliotecari d’aquell vaixell enfonsat a les costes gabellines i mesquidianes.

 

L’any 1993 Capdepera Ràdio estava en plena efervescència i l’estiu d’aquell any en Gori Rexac em va animar que fes un programa. Jo no ho veia clar perquè, entre altres coses, no vivia a Capdepera, però crec recordar que li vaig dir que el que podia fer era anar un horabaixa a la ràdio i posar un poc de música per fer un programa d’un sol dia, i així ho vaig fer amb ell. Quan fórem allà ell em va dir que li havíem de posar un nom, al programa. I de cop i volta, sense pensar-ho gaire, em va venir al cap aquest: “El Naufragi del Golea”.

Les coses impensades a vegades són les més duradores, perquè des d’aquell estiu tot el que he fet ha estat relacionat amb el Golea o, més ben dit, amb la seva al·legoria.

I quina és, aquesta al·legoria, vos demanareu?

La llegenda gabellina d’El Golea diu que a començaments dels anys trenta va embarrancar un vaixell aprop del Llamp de sa Mesquida i que, en no poder recuperar-lo, la gent del poble va arrambar amb tot el que va trobar, tot allò que era aprofitable, tot allò que podia fer un servei i encara als anys setanta venia un vaixell a treure ferro d’El Golea i també de l’Albatros, que es va enfonsar en el mateix lloc a finals dels seixanta, com conta en Meyme a les seves cròniques.

Per tant, l’al·legoria és que després d’un naufragi s’intenta fer sobreviure tot allò que pugui servir, tot allò que ens pugui acompanyar per a continuar endavant el nostru viatge.

Finalment, aquell primer programa de El Naufragi del Golea va tenir continuació i en vaig arribar a fer 62, que encara guard enregistrats en cintes de video. I el primer, per l’octubre de 1993, començava així:

 

En processó visitam el vaixell
i miram de treure’n
tot el profit possible.
Treurem els poemes i les cançons
de dins la panxa de la gran bèstia
amb grues i remolcadors
per tal de poder fer aquest programa,
i ens llançarem a la piscina
dels somnis
per nedar llargues hores
de matinada...

 

Aquest programa va durar fins a l’abril de 1995, en què un gran sotrac el va fer naufragar, allà per les costes africanes de l’Oceà Índic.

He contat aquella aventura en un llibret fet de serigrafia i fotocòpies que vaig publicar el 1997 per a regalar als col·laboradors del programa i als amics i que podeu consultar en aquest mateix article.


Cartell que es va repartir pel poble publicitant la posada en antena del programa de ràdio que va iniciar la meva relació amical i eterna amb el Golea i els seus naufragis. [Clicant sobre la il·lustració podreu llegir la memòria escrita d’aquell programa].

Passaren uns anys i el gener del 2005 vaig inaugurar un bloc evidentment amb el títol d’El Naufragi del Golea, que ha estat operatiu fins al 2009, en què vaig decidir tancar-lo per a dedicar-me a altres temes lligats amb el Golea.

Dins aquest bloc hi podeu trobar les meves dèries relacionades, com sempre, amb la poesia i la música: coses que m’agradaven i m’agraden i que he volgut rescatar d’aquest naufragi continu que sempre és la vida.


Capçalera del bloc El Naufragi del Golea. [Clicant damunt podreu accedir al bloc]

Finalment, quan en Barona va tornar a posar la ràdio en marxa, crec que el 2006, hi vaig començar un programa que es va titular La Biblioteca del Golea. [Aquest programa també va formar part de la programació de SiS Ràdio.] Es tractava de llegir poemes d’un llibre i posar-hi cançons, relacionades o no, però que m’agradaven i encara m’agraden. Vaig aconseguir fer 103 programes, és a dir 103 llibres, i a partir d’aquí va ser quan vaig veure clar que m’havia convertit en el bibliotecari del Golea i, per tant, a partir de llavors sempre sign els meus escrits així, com a bibliotecari del Golea, perquè consider que l’al·legoria del Golea en què, en part, s’ha convertit la meva vida, és una de les feines més continuades que he fet al llarg del meus anys i que ara segueix amb les investigacions històriques i gairebé antropològiques que faig sobre Capdepera i Cala Rajada (o Retxada), perquè he arribat a la conclusió que tot és el mateix, que tot està dins el nostru cap i que, un dia o l’altre, ha de sortir a la superfície i ha d’expandir-se per tot el planeta. Els naufragis no són un final; en realitat són el començament, són un principi.

* * *




Miquel Llull reflectit en un mirall d’El Golea
propietat d’en Juanito Pandereta.

Però darrera tot això hi havia una història, una història vertadera del naufragi d’El Golea, de la qual jo només en coneixia la llegenda.

El 2004 Joan Cabalgante va publicar un article al Cap Vermell, quan encara era de paper, en el qual feia una primera aproximació gabellina a la realitat goleana.

El 2006 Josep Maria Castellví, a través dels comentaris del meu bloc, em va proporcionar l’adreça electrònica de Bernard Bernadac, pintor i historiador, gràcies al qual he aconseguit moltes fotos del Golea, des de la seva construcció fins al seu naufragi i enfonsament.

Aquest autor va escriure un article sobre El Golea i avui tenim la gran satisfacció de presentar-lo en aquesta secció destarotada, amb una versió catalana que hem d’agrair a Francesca Pascual, i que és el complement que faltava per anar aclarint la foscor de la llegenda. Si Joan Cabalgante ens conta la història des del punt de vista gabellí, Bernard Bernadac ens aclareix el punt de vista de la companyia i del capità del vaixell que es va enfonsar després d’una llarga agonia primaveral gabellina i que va deixar un rastre per tot el poble en forma d’objectes que han estat usats i molts d’ells encara ho són avui en dia, i són testimoni que l’objecte de la llegenda va existir i que la meva dèria al·legòrica no és cap quimera literària, sinó que és una realitat que encara dura i potser durarà eternament.


Objectes de bany d’El Golea propietat de Miquel Llull per un regal directe de l’amu en Tomeu Bombu.


Pitxer i guinavets d’El Golea (Propietat d’Agustí Nebot i Pep Ruís, respectivament).

 

* * *

 


Ruta d’El Golea i lloc del naufragi.

* * *

Però la cosa no acaba aquí, no! Perquè entre les moltíssimes fotografies que em va enviar Bernadac, hi havia una foto que em va cridar molt l’atenció. Hi havia un homu que em sonava. Vaig posar la fotografia a la pantalla de l’ordinador i la vaig mostrar la meva tia Maria Rigus i i vaig demanar què hi veia. I ella, gairebé sense dubtar, em va dir: “És el teu padrí!”.

No me’n podia avenir! Què punyetes hi feia el meu padrí fotografiat al costat de dos personatges que no sabia qui eren, però que es trobaven al lloc dels fets.

Però com que no ho veia clar, vaig escriure a Bernard Bernadac i li vaig demanar que per favor m’identificàs els tres personatges que sortien a la foto. Ell ràpidament em va contestar el següent:

 


“A l’esquerra, el senyor Rolland, director de la Compagnie des chemins de fer du Midi;
al mig el capità Gentile d’El Biar; a la dreta, desconegut”.

És, per tant, gairebé segur que ho és, el meu padrí. Es tracta de Joan Flaquer Juan Blai, l’amu del Recreo, fotografiat amb un representant de la companyia del vaixell i del capità d’El Biar, que va venir a tractar de rescatar El Golea i, entre altres coses, el va estirar amb una corda per mirar de treure’l de les planeres mesquidianes on es trobava atrapat.

Si finalment es tracta del meu padrí, com tot sembla indicar, la casualitat haurà fet que el meu padrí i jo ens tornem a trobar a través de la història i compartim tota aquesta dèria d’El Golea, amb la qual cosa ell es converteix en un personatge encara més mític i important del que em pensava, del qual ja havia escrit un article sobre el seu matrimoni civil amb Maria Lliteres Rigus, la meva gran padrina.





Ara, com gairebé cada vespre, em dispòs a entrar al menjador d’El Golea per sopar d’un bon arròs sec o potser de llampuga amb pebres. Després aniré al meu camarot i pensaré en tots voltrus, amb tots els que sou vius i tots els que sou morts, perquè quan navegam amb El Golea no hi ha cap distinció entre els uns i els altres. La dimensió goleana és una dimensió llibertària on no hi existeix cap tipus de distinció per qüestions de religió, llengua, raça, ideologia, estat civil o estat vital. L’espiritisme catalano-gabellí ha convertit la vida i la mort en una gran conversa de tots plegats, la qual cosa em proporciona benzina eternament per a continuar escrivint sobre Capdepera, la seva realitat, els seus mites i les seves llegendes.

El meu camarot és el meu despatx, el meu dormitori i també la fàbrica dels meus somnis, on puc conviure amb tot el que és real i amb tot el que és imaginari, on puc arribar a intuir que tots noltrus som mariners travessant la mar Mediterrània de dalt a baix i d’un costat a l’altre, només perquè ens agrada i ens fa sentir bé, només perquè ens fa sentir universals i, per tant, ens fa sentir gabellins.




Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

Fotos: Collection de l'Association Port-Vendres des Paquebots.

 


Article de Bernard Bernadac [per llegir, clicau damunt la imatge].

 

Bibliografia
Bernadac, Bernard (1985). Histoire de la Compagnie de Navigation Mixte et de les relations maritimes France/Afrique du Nord de 1850 à 1969. Marsella: Édition Payan.
Cabalgante Guasp, Joan (2004) “Història vertadera del vaixell El Golea”. A: Cap Vermell (març). [http://golea.balearweb.net/post/25970]
Gaborit, Émilie (2005). La Compagnie de Navigation Mixte: l’histoire d’una compagnie maritime de la reussite a la decadence. Universitat de Perpinyà: Comunicació al seminari de CRHiSM.

 


Per sempre més cercant El Golea per les costes gabellines i mesquidianes.