Introducció al tema ètica i política
per Climent Garau i Arbona
Als segles V i VI ja es comença a argumentar filosòficament la conducta moral. Aristòtil proposa l’Estat Ideal, en un context d’ ètica teleològica (ètica de fins); la finalitat de l’Estat és moral i per això s’ha de proposar l’increment dels béns de l’ànima. La felicitat de l’home.
El joc polític actual sembla que es regeix, sobretot, per interès del partidisme polític i crec que aquesta realitat dificulta que la política generi ideals, que tingui l’altura que ha tingut en altres èpoques, que no generi fins i tot moral. La raó pràctica que regeix la conducta dels homes s’atén més al que hi ha que al que hi hauria d'haver, al que és i no al que ha de ser. Per altra banda, la funció de l’ètica no és la simple descripció del que hi ha, sinó que la seva proposta ha de ser de màxims i no d’ètica mínima. D’aquí ve que actualment s'hagi accentuat molt la distància entre ètica i política i que es faci difícil entrar en el camp de la política amb concepcions ètiques estrictes; fa massa temps que començà la laxitud i el pensament dèbil, una etapa històrica que alguns han qualificat d’interregne. La política dominant és la de la convivència ètica de mínims i no de màxims i oberta al futur, com hom desitjaria que al manco es desitgés.
En el segle XVIII, Kant treballà amb profunditat el tema de la moral dels deures i, en la seva obra Fonament de la metafísica dels costums, entrà en la Filosofia moral amb l’estudi crític de la fonamentació de la moral, on defensà que cada persona s’ha de considerar un fi en si mateixa i mai com un mitjà per a uns altres fins. L’home és subjecte de vida moral.
Tanmateix, Kant, en l’obra esmentada, també parlà de quelcom molt important: El Regne dels Fins. L'home com a subjecte autònom té la capacitat de bastir projectes propis, a partir de les moltes finalitats que la seva autonomia comporta. Aleshores, aquesta diversitat de projectes poden entrar en conflicte, les concepcions morals i polítiques són plurals, i fins i tot poden arribar a ser antagòniques. Però la urgència de la vida exigeix que es prenguin decisions. El mètode que per a resoldre els conflictes s’ha establert és el de les ètiques dialògiques, amb la finalitat prioritària de solucionar els conflictes amb un consens dialògic, en teoria, però fàctic en la realitat. En les situacions de conflicte, l’ètica exigeix que els que hi volen participar han de complir uns requisits bàsics: a) respectar la diversitat dels projectes dels altres participants; b) no considerar la societat des del punt de vista de diversitat de drets; c) estar dotat de la qualitat/capacitat i vocació de participar en la taula de diàleg amb voluntat clara de trobar una sortida racional; i d) d’acceptar i decidir racionalment i consensualment quina de les propostes aportades és la millor. Si no es troba una solució lògica, convenient i acceptable s’esdevé una situació d’absència de sortida, d’aporia. Sempre s’exigeix racionalitat i la racionalitat elimina tota violència.
En la quotidianitat, aquestes situacions de manca de sortida s'hi troben sovint en estat pur i a vegades prou entelat i, en aquesta darrera situació, s’ha de dur l’anàlisi filosòfica fins al punt de poder discernir l'aporia vertadera de la falsa. Vegem-ne un exemple amb la situació de paràlisi en què es troba, al manco ho sembla, el Tribunal Constitucional pel que fa a la constitucionalitat o no de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Jo tractaré aquest tema des d’un punt de vista ètic i, fins i tot, del sentit que hom pugui arribar a tenir gràcies a l’experiència de la vida. Amb aquests instruments es fa molt difícil tractar un tema tan polititzat com és aquest, la política que toca la vida de prop, a vegades obre camins nous que ni la moral ha tingut temps de fer-se’ls seus.
A mi em sembla que la situació de paràlisis del Tribunal Constitucional més que d’aporia jo l’entenc com a conseqüència d’una defectuosa concepció d’aquest Tribunal i de la pròpia Constitució.