Pregó del
Mercat Medieval
per Vicenç Nadal
Què faig jo en un lloc com aquest? Idò, encara que sé cert que n’hi ha molts tan mereixedors com jo, i més, no vaig voler perdre l’oportunitat de satisfer-me a mi mateix i així poder-ne estar tot orgullós, perquè és un orgull poder ser aquí on som i poder-vos contar coses. Pens que els meus mèrits, discrets tots ells, poden ser vint anys d’estar ficat en el Club Esportiu Escolar, no sé quants d’anys en la Comissió dels Reis, igualment vaig cantar amb el grup de folk “Sa Gavella”, i duc vint-i-set anys a la Coral s’Alzinar. I, abans de tot, em vull curar en salut: no som orador, no som escriptor i trob que he tengut molt de coratge en dir que sí, ja que la veritat és que tan sols fa 15 dies que m’ho demanaren i jo, per poder preparar un pregó més o manco decent, necessitaria pensar-m’ho i repensar-m’ho un parell de mesos. Però som aquí i he de mirar de fer endavant.
Vaig néixer a Capdepera,
concretament en el carrer de ses Coves, som fill d’una gabellina, na Bel Sunyer –no sé ben bé per quin nom la coneixien en el poble, però ella em deia que havia nascut a Son Cabila, davall una carritxera i per això era na Bel de Son Cabila–, la meva padrina era na Margalida de ca’n Cardaix i el padrí en “Pedro” de s´Heretat.Quan era nin i havia de romandre a Capdepera, me’n record d’allò més divertit del dia, més ben dit de la nit: la vetlaria dels carrers de ses Coves i n’Esparreguera. Hi feien llata, capells, bressos, graneres, graneretes i tot quant fos, però la cosa que més fèiem era riure, rèiem per les butxaques i de qualsevol doi, no me’n record de què, ni de qui o de què parlàvem, però ens ho passàvem bomba. En certa ocasió, un vespre, a ca madò Magdalena des Camp Mitjà, vàrem sentir uns renous darrere una porta, tothom estava espantat, ningú s’atrevia a obrir; no sé qui va ser, però quan obrírem va ser la vaca, que s’havia amollat. Els crits i el regiró varen ser fora mida, i també les corregudes, els renecs, i els llamps i pestes, però després, durant una bona temporada, les rialles varen ser grosses, cada vegada que hi pensàvem. Que jo recordi, les vetlaries solien estar de torn per setmanes, una setmana a una casa, l’altra a l’altra, i a l’altra i a l’altra... Em vénen al cap, ca madò Magdalena i l’amo en Joan des Camp Mitjà, ca la madona de Son Favar, Son Vador, etc, i supòs que ho podria fer extensiu, pràcticament, a totes les cases de l’entorn. Crec que me’n record de quasi tots els veïns del carrer de ses Coves: la carnisseria de can Toni “Porquer”, ca madò Maria “Paciència”, Son Vador, ca n’Antònia Mateveta, es Camp Mitjà, ca na Sebastiana Ponta, ca la tia Catalina (que era beata, beata) ben davant ca la padrina, ca la mestressa Niva, a dalt (abaix hi visqué una temporada don Pascual García, que va ser es manescal des poble)... A devora ca la padrina hi acabava sa Pedrera, a l’enfront hi havia ca dona Catalina Rosselló, amb el piano a l’entrada, i després ca la madona de son Favar, cal Carter, i entre un lloc i l’altre, ca ses Pintores, can Jaume de ca’s Secretari, ca’l tio Pedro Vaquer i la tieta Bel “Freda”, na Barquera, ca ses “Juanes”, can “Gallu” i ca na Bet Maria de sa Posada.
Quan parlam de Capdepera no podem deixar de parlar de la llata, tan relacionada amb les vetlaries. Tot començava a les barqueres, anant a arrabassar i arreplegar les paumes dels garballons, potser a sa Mesquida, a son Jaumell o altres indrets on abunden els anomenats garballons. Segons he sentit contar, la replegada durava uns quants dies. Era feina d’homes, alguna cosa semblant a una acampada, i se’n duien provisions de menjar i beure. Es plat dels diumenges i festes era l’arròs de paumer. La feina era dura i supòs que poc agraïda. Així començava el procés, ja que després les paumes s’han de secar en el sol, s’han d’ensofrar, s’han d’esbrinar i més coses. Fins que no s’ha endiumenjat la matèria prima no es comença a fer llata, a la qual, evidentment, després s’ha de donar la forma, que pot ser molt diversa: senalles, capells, bressos, cofes, estormies, llevadores, ventadors, cucales, i moltes més peces de tota casta.
Després de tot això, entren en funció els traginers, que eren, són, els majoristes que comercialitzen el producte. Els traginers passaven setmanalment de casa en casa a recollir l’obra i per regla general la bescanviaven amb els productes que ells mateixos venien, ja que tots ells tenien els seus propis negocis de queviures o de teixits, principalment. Evidentment, la cosa ha canviat, poca gent es dedica avui a fer llata i també pocs a comercialitzar-la, però encara n’hi ha, i és d’agrair aquest ambient que ha renascut amb “ses madones de sa llata”, que tornen a donar vida a aquesta artesania tan pròpia del nostre poble. A més de la celebració, el 2005, de l’any de la llata, les madones han estat a diverses fires turístiques i artesanals, i darrerament a Amèrica Central per tal d’introduir-hi aquesta feina i ensenyar a aquella gent l’art i les maneres de fer la nostra llata.
Actualment, Capdepera es turística, la costa gabellina és un regal descomunal de la naturalesa, les platges, els penya-segats, les roques, les cales i caletes, les coves, la mar i la terra, els pins, els boscos i els camps ens fan goig a nosaltres i a tots es que ens visiten. Avís important: preservar-ho és feina de tots, i no sols de cara als visitants, sinó per a tots es gabellins.
Cercant cercant qualque glosa, dita o poesia referent a les nostres maneres de ser, en el preciós i encertat llibre “Cançó tradicional a Capdepera” n´he trobades un parell que m’han agradat, i ara les recitaré, no les cantaré. No m’atrevesc ni les sé.
Sóc de Capdepera
la vila riallera
com de primavera
la rosa gentil
que alegrona canta
i creix i s’escampa
penjant per la rampa
lleugera i subtil.
I mentre s’enfila
ma riolera vila
s’afana tranqui·la
per guanyar el sustent.
De pauma treballa
l’hermosa senalla
que discurs retalla
amb mà intel·ligent
I una altra, aquesta dedicada al jovent de Cala Rajada, que com vos podeu imaginar em va encantar quan la vaig llegir, i diu així:
Jovent de Cala Rajada,
no vos tengueu per tant llests,
ses cançons que voltros treis
a noltros mos es igual,
amb noltros no hi vetlereu,
amb noltros no hi ballareu
i hareu d'anar a ballar a Artá.
Car vos sortirá per gomes:
un parxe per sa Creu Vella
i cabareu d’estar arreglats.
Cala Rajaders
no estigueu per noltros
que s’estiu que ve
vendran ses criades;
un gerret perdut
sempre el trobareu.
Noltros, esperances,
sempre mos ne queden,
per un glosador
sempre hi som a temps.
No puc ni vull acabar sense parlar de la joia de la corona, el Castell de Capdepera.
Al principi va ser el rei Jaume I qui va pensar que aquest lloc era privilegiat de cara a la defensa d’aquesta part de Mallorca, com bé sabeu. I per aquestes contrades va fer encendre moltes fogueres per impressionar aquells que es trobaven Menorca i es pensassin que eren controlats per un exèrcit molt nombrós, quan en realitat no hi havia tal exèrcit. Això va servir perquè, l’any 1300, el seu successor, Jaume II, es decidís a construir una fortificació que servís de vila emmurallada, on els habitants de del Cap de la Pera es poguessin sentir segurs i protegits. De tot d’una, la gent es negava a abandonar la terra i la seva casa per anar a viure a dins el nou recinte. Qui els havia de dir que, més de set-cents anys després, aquest indret mos serviria per a commemorar-hi aquells fets i per a fer-hi festes i saraus. Ara, aquí, es gabellins hi tenim la font de poble, la font d’unió, la font que rega constantment les nostre arrels i ens fa sentir orgullosos de ser d’aquest poble.
No seguiré contant més una història ja prou contada per persones que en sabem molt i bé, però així mateix m’han entrat ganes de continuar recitant, en aquest cas una poesia molt explicativa, procedent des Corpus de Toponímia de Mallorca, de Mascaró-Passarius:
Pel terme de Capdepera
una veu trista ressona:
- ¡ Germans, fugiu afanyosos,
que el moro ja és a la costa!
I plens de sant coratge
surten del temple de fora
duguent la imatge sagrada
i en gran fervor la col·loquen
dalt de la torre que mira
cap a l’indret de Menorca:
De front els funests vaixells
que tantes desgràcies porten.
Els sarraïns amb gran nombre,
armats ja pugen la costa,
fent retronar les llombardes
i una espantosa cridòria.
Dalt de la torre de’n Banya
del castell de Capdepera
a devers l’hora darrera
s’obrirà una visió estranya,
una imatge venerada
de la Verge Santa i Pura
de la mare de dolçura
per mil fills rodejada.
Mentres aixís a Maria
supliquen amb gran ternura,
espessa boira i foscura
d’aquella torre sortia,
cegat l’enemic quedava
per la boira portentosa
i qual pantera rabiosa
cap enrera se’n tornava.
Com les feres a sos caus
els sarraïns ja cansats
fugen vençuts i humillats,
furiosos cap a les naus.
Abaix hi roman la calanca
de cases de blanca façana d’estiu.
Tothom davant tal formosura
sent sense mesura un goig fresc i viu.
Visca el Mercat Medieval.
Visca Capdepera.
Molts d’anys i moltes gràcies.