Part I
Darrera la composició poètico-musical de Joan Isaac s'hi escriu història:
La seva personal, representada en moments compartits en la vida i en la música que han format el seu present durant el transcurs de mig segle,
I que, per fortuna a dia d'avui continua dient un referent entre cantautors reconeguts de la música catalana, com són na Maria del Mar Bonet O en Joan Manuel Serrat.
Joan Isaac sap parlar sobre la vida, l'amor per les seves filles, sobre la bellesa, la por i també el record.
I d'altra banda al darrera hi román inexorable, la Història amb majúscula.
Llavors també compon sobre vivències, sentiments i idees revolucionàries.
Les seves mans, la seva veu, canten sobre rebel.lia i pau, sobre la lluita i la germanor.
Ha cantat sobre el que ha viscut, sobre la vida i les seves contradiccions.
Llavors no és pas sorpresa que l'aniversari d'or celebrat l'any 2023 a l'Ateneu Barcelonès i el 50 aniversari del Maig Francès al 2018, distin només de 5 anys.
És la seva història, com és la de generacions venideres tocades per ella.
Tal com canta allò sentit, escriu poesia i gairebé tot ho acompassar amb la seva música.
Les seves lletres abracen,
varien desde la contemplació i la creativitat fins allò que ens és comú a tots en la vida política,
Tot això amb la creació musical com a missa que mou les veles de la seva trajectòria artística.
"Què li hem fet a aquest planeta" és el seu poemari, nascut quan el món es va estancar, i s'ens va mostrar d'una forma totalment insòlita. Tan vulnerable és la llibertat?
Compartim junts amb ell, la seva obra que de segur, la seva lectura us durà a records de ara fa 5 anys enrere, quan tot semblava una pel.lícula.
Part II
Té gràcia la manera en què la pandèmia serveix per sortir de la cova del filòsof, Plató, o de l'armari de la realitat. Sembla que a n'Isaac fa cinc anys li va passar el que a molts mos va succeir a n'aquesta parada obligada. Vam ser convidats a reflexionar cara a cara amb nosaltres, i a l'esquena, a la part del darrera, la part més oculta del cervell, amb la sospita. Al 2020 el tel es va caure i llavors es va acabar la lluna de mel dels terrícoles, perquè tant si teníem asseguradora privada O sanitat pública, vam conèixer l'autèntica cara del món, i els que encara hi estàvem engatusats per un optimisme cosmopolita, hem relliscat en una vall neguitosa plena de llistes d'espera i bulos. Aquest caire antisistèmic de narrar, em recorda als inicis d'una rebel.lió adolescent perquè és un divorci amb l'estatus quo. És un divorci, pot ser, amb qui érem abans del toc de queda.
Té gràcia la manera en què la pandèmia serveix per sortir de la cova del filòsof, Plató, o de l'armari de la realitat. A mi se'm va passar pel cap, de documentar el que succeïa. Però que podia dir jo? Primer, pensava si enfocar-ho pot ser, com una narració successiva dels noticiaris, però no em refiava. Llavors vaig pensar en fer un seguiment com d'un diari personal. Però va esdevenir lliure la incertesa, i no va sortir res literari. L'únic que em va sortir van ser unes línees que no rimaven. Aquell temps d'incertesa esdevingué la llibertat, la incordiosa, la que no et deixa fer més que estar a soles amb un mateix, en el millor dels casos, a casa teva. I no tothom sap treure profit d'això.
Un altre tret que m'agrada és la al.lusió a la cara vengativa de la naturalesa, els ocells de Hitchcock a l'aguait.
El planeta, més que un paradís perdut, és la ironía d'un paradís recuperat per la totsolesa de la naturalesa, la rebel.lió.
La totsolesa, la vellura com a incomoditat política, i la interrupció del sistema, però no per això de tots els àmbits de la vida. Es gela la noció del pas del temps. L'anhel per la música, el que roman, com la paraula de Déu.
"Esglai sorollós, s'apropa la teva derrota".
L'esperança, diuen, és el darrer que es perd. La redempció és un anhel futur incert, que s'aprecia però és de dubtosa fe. Durant l'espera, en tel de judici queda la bondat humana en la postpandemia que ha d'esdevenir. Una crítica a la omnipotencia de les potències terrestres, i a la feblesa trencadissa de l'ego humà.