"El mestre que va prometre el mar" triomfa als cinemes. El film, basat en la novel·la homònima de Paco Escribano, explica la història d'Antoni Benaiges, un mestre català que va anar a fer escola a un poblet de Burgos i acabà torturat i assassinat pels autors del cop d'estat del 36. Va cometre els pecats de voler ensenyar a pensar als seus alumnes i d'expressar la seva opinió públicament a favor de la classe treballadora. La cinta ja forma part del grup de pel·lícules imprescindibles per explicar d'on venim, on haguéssim pogut anar i, sobretot, on no podem tornar. M'ho demostrà la reacció de ma filla en sortir del cine: de cop sentia en pell pròpia el malson que van patir tantes persones per la bogeria sanguinolenta dels feixistes alçats contra la democràcia. Ara comprenia com va ser de cruel la tortura i la mort de centenars de milers de 'rojos' a mans franquistes. Rojos o, simplement, gent que molestava a qualcú pel que fos, per robar-li les seves propietats, per exemple (setanta anys després, multitud de cases i terres encara no s'han tornat als hereus dels assassinats).

Amb produccions com aquesta, els joves poden constatar com encara hi ha partits que s'oposen a l'exhumació de les fosses franquistes i a la llei de memòria històrica. Comprovar com els hereus dels autors d'aquest holocaust encara viuen encastats al poder dirigint l'Ibex-35 i el seu exèrcit mediàtic contra l'esquerra i l'independentisme; formant part de la judicatura, de la policia o d'institucions com el Tribunal de Cuentas fins a arribar al cap de l'Estat. Els permet entendre qui són els manifestants de Ferraz i que ho tornarien a fer fil per randa. Així, poden començar a entendre que vivim en un país tan profundament escorat a la dreta que als partits d'esquerres els anomenen d'"extrema esquerra" (barallant-se com sempre a la història d’aquest país), el PSOE que és considerat "d'esquerres" en realitat és centredreta i el PP està tant a la dreta que és francament indestriable de la ultradreta. 

Si no haguessin executat als Benaiges i les seves idees en defensa de l'educació i la classe obrera, estic convençut que l'educació en aquest país no recularia tant; els joves tendrien dret a un habitatge; qui tengués feina no hauria de malviure; la sanitat no s'estaria diluint i la humanitat no es jugaria sa supervivència en la feble promesa del final dels combustibles fòssils l'any 2050. Amb l'experiència acumulada, el món seria regit pel far del coneixement i no de l'odi i les pulsions més viscerals que ens van despertant perquè votem amb la bilis i no el cervell. Així, els que guardam les paelles l'una dins l'altra, els que hem de fer feina per viure, votaríem a favor dels nostres interessos i no dels d'aquells que viuen esquena dreta amb el compte corrent ben sucós. Mallorca, llavors, no estaria en mans dels fons d’inversió, com passa ara. 

El film té un altre benefici col·lateral: castellà i català hi conviuen perfectament! A una de les sèries de més èxit del 2023, La Mesias, també, i això que els Javis, els seus directors, són madrilenys! Són avenços que donen esperança. Esperança que perds per complet quan llegeixes que el Govern balear de Vox i PP gastarà vint milions d'euros en la segregació lingüística i 200.000 per vigilar més els mestres. Vuitanta-set anys després de l'execució de Benaiges, la persecució de les idees i de la nostra llengua continua. Prohens, com Bauzá, serà recordada com la presidenta que ens va voler robar la nostra llengua sense entendre que és tan inextricable d'aquestes illes i la seva gent com la mar.
 
El PP de Prohens va camí de superar a Bauzá en la seva lluita contra el mallorquí.


Miquel Piris,
periodista