per Miquel Piris









Bona part dels lectors de Cap Vermell segurament ja sabeu que dia dos de setembre els meus pares varen patir un xoc frontal amb un jove del poble a la costa dels pujols, just damunt la curva. Veient com van quedar els cotxes, resulta mal de creure que tots tres siguin vius encara que mon pare ha passat per una operació quirúrgica que arrossegarà estona i ma mare encara està curant les quatre costelles rompudes. Però són vius!

L’article que hi ha a continuació és escrit amb anterioritat a l’accident, però no puc evitar recordar que una de les tres virtuts que remarcàvem del tren quan en començàrem a reclamar el retorn era la seguretat. En els 25 anys que han passat, el tren hagués tret molts de cotxes de la carretera i reduït el número d’accidents. Perquè tots, absolutament tots som víctimes dels accidents de trànsit: o els hem patit en primera persona o els ha patit un familiar proper o un amic. 

Fa vint-i-cinc anys els mòbils només servien per xerrar i la major part de la població ni tan sols en tenia. Es varen estrenar "Algo pasa con Mary", "El gran Lebowsky" i "Titánic" va guanyar 11 Òscars. Les Spice Girls eren les reines i a la ràdio bategava sense pausa "Corazon partio". Antònia Font acabava de treure el seu primer disc: "I és que estic de puta mare...". Aquell estiu de 1998 en què ningú sospitava que Artà es convertiria en un gran restaurant a l'aire lliure ple d'hotelets, se'm va ficar una idea al cap: proposar a la revista Bellpuig fer camisetes per reivindicar el tren, una demanda que aquesta revista encapçalà i que duia a la portada de cada número. El director d'aquell temps em va dir que no: fer un número de Bellpuig llavors ja era una feinada, un miracle del voluntariat d'un grup de gent meravellosa. Però un servidor és caparrut extrem. A més de samarretes vaig decidir fer gorres, i adhesius. Per finançar-ho, vaig convèncer a amics i germans i en vaig imprimir una burrada. Però de fira en fira i de festa en festa, les arribàrem a esvair bastant.  Quan anunciàrem als mitjans que els doblers que havíem guanyat amb aquell negoci improvisat els dedicaríem a muntar una caminada per damunt les vies que el tren havia recorregut des de Manacor entre 1921 i 1977 Ja només mos quedàvem talles XXL. Eren tan grans, que les ficàrem a la secadora per mirar de fer-les minvar una mica: havíem de pagar pancartes, un bus pels xeremiers, anuncis als diaris, aigua pels marxaires… 

Tomeu Penya amb la samarreta reivindicativa del tren a la portada del seu disc del 98, Antologia.

A més del suport del GOB, na Maria del Mar Bonet, en Miquel Barceló, en Miquel Àngel Nadal o en Tomeu Penya també es posaren la camiseta de la marxa del dia 12 de setembre de 1998. Jo no sabia molt bé on m'estava ficant. Una setmana abans de la marxa vam intentar fer el recorregut, i en arribar a Sant Llorenç quan ja fosquejava, amb el cosí Colau i el germà Pere vàrem sentir en carn pròpia perquè en diuen "d'es cardessar": era impossible avançar entre cards, mates i romeguers que havien crescut a damunt les vies. Però el dia de la marxa ja estava net i preparat perquè un grup de mallorquins tornassin a passar per aquells paratges un quart de segle després que tancassin la línia per falta d'inversió i per afavorir a certes persones que als setanta ja havien muntat les primeres empreses privades d'autobusos.

La manifestació va tenir tant d'èxit que tots els partits polítics (TOTS) varen posar la promoció del ferrocarril als seus programes electorals a les eleccions de l'any següent. El pacte de progrés liderat per Francesc Antich va ser conseqüent amb les seves promeses i va fer tornar el tren a Manacor l'any 2003. Cinc anys després de la primera marxa, ja teníem la meitat del trajecte gràcies a l'empenta d'un munt de gent d'arreu de Mallorca, no només de la part de Llevant.

Antich també va aconseguir que l'any 2008 el govern espanyol presidit per Zapatero aprovàs un conveni ferroviari de prop de 500 milions d'euros, però només en varen arribar 53. Les obres per acabar el tren de Llevant van quedar a mitges i el govern de Bauzá va decidir posar terra damunt les noves vies per convertir el camí propietat de Serveis Ferroviaris de Mallorca en una via verda. Havia començat una forta crisi econòmica (una de les que cada pocs anys ens regala el sistema capitalista des de sempre) i a Bauzá va parèixer que fins i tot el posava calent renunciar als doblers pactats. Per una vegada que arribaven inversions a les Balears i no eren per autopistes, ports o aeroports, el nostre president es posava al servei d'Espanya per evitar-li la despesa. Cada pic que pens en aquest homo i el que va fer, amb les obres mig començades, em puja el cortisol. Que per culpa seva, al cap dels anys, es condemnàs a les Balears a tornar parts dels pocs doblers que havien arribat encara ens il·lustra de millor manera l'altura i dignitat d'aquest farmacèutic i gran estadista.

La futura presidenta, Francina Armengol, també m'acabaria fent pujar bastant el cortisol: va participar en la vuitena i darrera marxa pel tren l'any 2011 i declarà als mitjans que "de cap manera entenem aquesta decisió del PP d'aturar aquesta infraestructura del tren de Llevant per motius exclusivament ideològics". Dos anys després, Armengol signava un manifest pel retorn del tren i anunciava que el 2015 el PSIB es presentaria a les eleccions proposant la finalització de les obres. Va guanyar les eleccions, però en vuit anys el duet PSIB/MES va ser incapaç de fer un pam de vies en tot Mallorca. En la darrera campanya electoral, abans de ser derrotada per una tal Prohens que no va haver de baixar del bus (que deia n'Helenio, ja que estam en pla boomer), va tornar a fer el mateix teatret: "farem possible el retorn del tren tan necessari i reivindicat". Au, va, Francina, mos has pres el pèl durant més d'una dècada! Això sí, s'ha de reconèixer que és més llesta que el farmacèutic que cercava les virolles per Qatar i només va trobar un altre motiu per fer el ridícul. A ella, que ha molestat a Madrid amb els problemes illencs més o manco tant com en Bauzá, l'han feta presidenta del Congrés.

Els joves que vàrem reactivar la lluita pel tren de Llevant, ja tenim edat per ser padrins i fa anys que ens ho miram amb cert cinisme. De la mateixa manera que els vaig demanar doblers per fer camisetes, ara els podria demanar que prometessin que tots entrarem de franciscans al convent si na Prohens reactiva les obres i estic segur que no dubtarien ni un segon a signar-ho davant notari. Reivindicàvem el tren perquè era el mitjà de transport més ecològic, econòmic i segur. Aquests vint-i-cinc anys ens han donat encara més la raó a tots els marxaires: la saturació automobilística ha anat a pitjor amb les artèries de Mallorca més embossades que mai. Llavors ja teníem una de les mitjanes de cotxes per habitant més altes de tot el món i avui ja no basten els pàrquings que van obrint. Advertíem que havíem d'actuar localment per aturar el canvi climàtic, i en els darrers anys ens hem acostumat a conviure amb onades de calor, incendis com el que acaba de patir Grècia, i temporals, glòries, danas i juliets. Reivindicàvem el tren perquè també era econòmic per les butxaques dels ciutadans, i en aquest quart de segle els mallorquins no han aturat de perdre poder adquisitiu. La via verda és fantàstica, s'ha de conservar: sense l'empenta dels marxaires, tampoc no existiria, no ho oblideu. S'ha de reconèixer que el govern ha millorat la xarxa de bus i que el dièsel de les locomotores s'ha substituït per electricitat (no tot han de ser pals), però no basta. No basta! Ara, el tren només era un simptoma d'un problema molt més greu i profund que patim els illencs: no tan sols anam per darrere en transport públic si ens comparam a la resta d'Espanya. Fa vint-i-cinc anys érem la província on menys s'invertia per habitant de tot l'Estat i avui ho continuam sent. I això afecta a la sanitat, a l'educació, a les nostres residències... Afecta a nins, adults i persones majors. I no hi ha dret. Aquell jove impulsiu, un poc tronat i caparrut, després de vint-i-cinc anys, encara ho veu més clar i continua pensant que si la majoria també miràssim pels nostres interessos i actuàssim en conseqüència, ja faria estona que el tren hauria tornat a Artà.

Miquel Piris