Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 321


   Primer dia de la resta de la seva vida : 

   MIQUEL VERDERA i VILARDELL 






















Abans que el temps s’adormi entre els braços, a Miquel Verdera i Vilardell l’assossega aperduar la mirada cap al cel, comptar les finestres il·luminades dels edificis veïnats o aturar els seus ulls en els del gros moix d’angora del sòtil de la terrassa d’enfront, que li torna la mirada silenciós i quelcom desafiant. En aquells dos punts negres del felí hi troba Miquel un viarany per on escapar d’ell mateix, del recompte de les imatges que la quasi liquidada jornada li ha ofert. Es refugia en la calor de l’interior del seu àtic i es posa a reflexionar, tanmateix no podrà dormir ni fondre’s en la inconsciència. Una tassa de camamil·la i un cigarret d’aquells de “pota” aconsegueixen calmar momentàniament el seu esperit, intentant posar en ordre el cúmul de sentiments que l’embarassen.

I és que Miquel Verdera encobeeix, de tant en tant, ramalades d’espiritualitat. Quan això succeeix se sent trasbalsat per una revinclada de fe que l’empeny cap a un dels temples de culte evangèlic existents a la  ciutat on resideix. Miquel mai no s’explica com n’hi ha tantes, d’esglésies dedicades a l’invent de Luter. Quan era un nin i la gent el freqüentava amb més assiduïtat, sols existia un sol temple dedicat als protestants. Però ell, quan la ramalada d’espiritualitat l’envaeix continua anant al temple principal, el dels seus avantpassats.

Abans que el temps s'adormi


Bocabadat restà Miquel quan arribà a l’església i contemplà un rètol pintat a mà, a la façana lateral, que resava “casa de Satanás, el diablo anida aquí”. Un conegut li digué que allò ja duia unes setmanes escrit i que, encara, cap responsable del temple ni l’autoritat ho havien esborrat.  Desprès, colpit pel fet, va entrar al lloc sagrat i, començat el culte religiós, va haver d’escoltar les paraules del pastor denunciant que, a la plaça del davant, un  vespre sí i l’altre també, grups d’al·lots molt joves fumaven “porros” amb total impunitat i sense que ningú –i es referia als pares, en concret, -- hi posàs fre.

Pel demés, el nostre protagonista estava ben d’acord amb el panegíric del pastor planyent la pobresa de moltes famílies, l’atur, la fam dels països més vulnerables de l’anomenat Tercer Món i altres mancances de la fragilitat humana. I Miquel tornà a sorprendre’s en escoltar què “qualcú es calçarà les botes a l’hora de trobar el remei a les epidèmies que venen assolant el món“, dur i a la vegada trist anatema del predicador, com a condemna als poderosos que prefereixen donar l’espatlla a Déu. A la sortida del temple, Verdera va constatar els rotlets de fidels xiuxiuejant, comentant l’homilia: ”En parlar de mi no ric, no tot és fer almoina i ajudar els altres, però quan et toca de prop fas un altre cantet”.  ”Ja ho sé – havia sentenciat el pastor, un poc maniàtic amb allò del que diran (ell prové d’un poble petit d’interior i ja se sap que “poble petit, llengua llarga”) – ara criticaran el que he dit, només parlaran de mi, però haurien de reflexionar sobre tot quant he acabat de sermonejar”. 

Xiuxiuejant

I Miquel sí que ho ha fet, dins el silenci de la fosca casa seva, a això de reflexionar. Creu que aquest vespre tampoc podrà conciliar el son. D’aquestes nits en què la darrera hora de la vigília del dia que acaba serà la mateixa de la primera hora del dia que comença. El que ha passat avui li embruta la memòria de tal manera que el desassossec s’ha instal·lat al centre del seu pit com un botó de gel que el fum del cigarret no aconsegueix fondre.

Malgrat això, i abans que el temps s’adormi entre els seus braços, sempre serà, aquest 25 de febrer, com tots els que vendran, el primer dia de la resta de la seva vida. La d’en Miquel.


De l’Arxiu “MEYME”