Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 573
Part 3. Pescadors i estiuejants


Fotografia Pere Cortada

 
 Els primers que s'establiren a vorera de mar a l'indret de Cala Rajada foren pescadors de corall; la majoria procedents de Valldemossa, del poblat mariner de s'Estaca, el més genuí que ens queda, tot un referent per imaginar-nos com vivia aquella gent.

S'Estaca està situada damunt el rocam de vorera de mar, un espai improductiu, terra de ningú. Bastit a una certa altura per escapolir-se de la força destructora de l'onatge rep la pluja aferradissa del polsim de la mar. De lluny sembla un desgavell de casetulls sense un ordre urbanístic. L'espai era molt limitat i allò prioritari era fer lloc a nous habitacles, per la qual cosa les zones de pas no eren més que estrets passadissos que arribaven a tots els racons. Les cases són minúscules i baixes, refugi i magatzem. L'únic espai comunitari era el varador de les barques, on s'estenien i adobaven les xarxes, es reparaven els ormeigs i calafataven els llaüts. En aquell espai tan reduït treballaven per ser autosuficients i sobreviure.

 
Fotografia del poblat de s'Estaca en temps de s'Arxiduc1


Aquells primers pescadors que temporalment residien a tocar de la platja de Cala Rajada tendrien un mateix patró de vida. L'Arxiduc diu que eren entre 6 i 9 llaüts els que es dedicaven a la pesca de corall. Segons el plànol de 1878, hi havia sis barraques o casetulls, per la qual cosa la tripulació de cada llaüt tendria la seva; just davant aquells habitacles hi havia un pou, amb aigua salobrosa però útil per a la neteja; l'aigua potable anirien a cercar-la més lluny.

D'aquell hàbitat mariner no en queda res. El referent més antic és el casetull situat a la illeta de can Maia, al costat de l'espai que ocupava la desapareguda platgeta. Una edificació posterior a l'any 1859, data de la construcció del camí del far, amb el qual està alineada, i anterior a 1878, perquè ja consta en el planell de dit any. Serviria de refugi i magatzem de qualque pescador local.

A continuació del primerenc assentament mariner hi edificaren estiuejants. El primer fou Epifani Fàbregues, propietari artanenc que entorn a l'any 1885 hi féu construir la seva casa d'estiueig. Quasi al mateix temps hi arrelà un altre artanenc benestant, el vicari Josep Sureda Tafona. Ambdós, aficionats a la pesca, volgueren compartir espai amb els pescadors.


Foto de barraca de pescadors al port de Manaco
r2 


Aquells benestants nouvinguts revaloritzaren la primera línia de costa: Quan aquesta fou posada en venda repartida en solars els pescadors que hi tenien barraca foren obligats a canviar la seva llar perquè no disposaven de recursos per comprar l'espai que habitaven.

El patró Mateu Garau Parreta tenia barca pròpia i residia a Capdepera. Per aquells anys comprà a Miquel Garau Climentó el solar que confrontava amb el camí del far, allà on hi tenia la barraca el pescador Toni Maria, el qual perdé la seva miserable llar. En Mateu hi bastí una casa13.

Els estiuejants, a poc a poc, transformaren l'espai situat al voltant de la platja i l'arranjaren a la seva conveniència. Epifani aplanà l'espai de davant casa seva per dedicar-lo a l'oci i a prendre la fresca; hi plantà uns bellaombres, arbre originari de les Pampes d'Amèrica del Sud, una espècie desconeguda i no molt adient per fer ombra, però que donava un toc d'exotisme i distinció.

Antoni J. Massanet explica que llavors ja es feien regates. El llaüt Sant Bartomeu, propietat del patró Bartomeu Alzina Mussí, era el gall; el Sant Cristo i la Sang del patró Toni Canals eren de segona fila. Els diumenges en enceses discussions es feien apostes sobre quin llaüt corria més. Era de veure com l'endemà els mariners desplegaven les veles i es desafiaven en una regata. El proper diumenge tornava la discussió.

He de posar en dubte una part del que diu Massanet. Llavors les monedes tenien escassa circulació i menys entre pescadors cala-rajaders, els quals no disposaven d'un mercat on vendre el peix. Estaven abocats a mal vendre allò que podien oferir o bé a baratar-ho a qualque pagès per queviures o altres productes naturals, com per exemple llenya. Aquelles regates serien una activitat estiuenca fomentada pels estiuejants, que sí disposaven de doblers i podien jugar-se'ls; dita gent necessitava diversió i entreteniment, eren els grans beneficiats per aquelles competicions, tot un espectacle just davant casa seva.
 

Fotografia del port de Cala rajada als anys 1920. De fons, els bellaombres de ca n'Epifanio4

 Bartomeu Alzina Mas Mussi era gabellí, nat l'any 1834, però fill de mare valldemossina. Bartomeu finà l'agost de 1894. Per tant, les regates esmentades havien de celebrar-se entre 1885 i la data del seu traspàs.

Quan enmig de la mar es trobaven uns llaüts que es dirigien al mateix port sorgia, espontàniament, les ganes de competir a veure qui arribava primer, era conegut amb el nom de corregudes. Les primeres regates oficials documentades són del darrer terç del segle XIX2 realitzades dins la badia de Palma. En el cas de Cala Rajada els desafiaments, més o manco espontanis, entre patrons de llaüts en dies laborables tenien sentit si uns desenfeinats els provocaven.

Els pescadors necessitaven viure prop de la barca; entre la seva llar i la mar hi havia contigüitat. Això es pot comprovar en el tantes vagades esmentat plànol de 1878; el carrer traçat passava per darrere les barraques dels pescadors permetent un espai continu entre llar, varador i port. El mateix esquema urbanístic de s'Estaca i de Sa Pedruscada, que és dels anys vint.

Els estiuejants no seguien el mateix model; entre la llar i el rocam marítim hi deixaven un espai que, en alguns casos, arranjaven com a lloc d'esbarjo; ells no necessitaven connectar-se amb la mar, per això marcaven una certa distància.

Quan a l'octubre de 1909 la viatgera Mary Stuart Boyd arribà a Cala Rajada bufava un aire fred de la mar; les barques varades a la platja d'un portitxol diminut estaven ben juntes i alineades. Les cases ocupaven tot el semicercle de la cala, estaven tancades però era evident que aquell litoral rocós era un apreciat lloc d'estiueig. Aleshores ja no quedava cap llar de pescador a primera línia.


Notes:

1
COLOM I PALMER, Mateu. Catalina Homar. Història d'una passió. Miquel font Editor. Col·lecció Miramar, 8. 2000.

2 DURAN JAUME, Damià. El mode de vida del pescador de Cala Manacor. El Gall Editor. Pollença, 2004.

3 MASSANET AMENGUAL, Antoni J. Vida i costums a Capdepera. Pàg. 188.

4 DDAA. El temps s'esmicola (1930-1936). Ajuntament de Capdepera, 2015.

2 OLIVER FONT, Bernat. El llaüt la barca de la Mediterrània. Ed. Documenta Balear. Pàg. 109.