Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 204

Símptomes de degeneració monàrquica


Ja tornen a venir eleccions en molts pocs dies, però avui en realitat volia parlar de la degeneració monàrquica que s’està produint davant els nostrus ulls sorpresus i irritats. Posarem l’accent en l’actuació del «socialisme» perquè, com tothom que ho vol saber ja sap, són els encarregats d’intentar salvar el règim monàrquic agombolats per les classes extractives i l’Ibex 35, dels quals són fidels servidors.

1. Capdepera: PPOE a les portes

Com no podia ser d’una altra manera, Capdepera té el seu propi règim monàrquic i el seu propi Ibex 35, per això, com ja ha passat en la darrera legislatura municipal, tothom pot pensar que si la coalició econòmica (PPOE) aconsegueix 9 regidors, les coses continuaran com sempre i el règim estarà salvat per quatre anys més. Només una caiguda massiva del cavall de l’electorat socialista podria esgarrar els plans i fer trontollar un règim tan ben travat com el que ha aconseguit el populisme «socialista» gabellí. No cal dir que les meves esperances que això passi són minses, per no dir inexistents. Però com que jo tenc tant d’analista polític com d’astronauta rimador, podria ser que sonàs la flauta i el règim quedàs encallat esperant que una tempestat de Tramuntana l’esventràs, com ja li va passar al Golea el 1931.


2. Banderes monàrquiques sobre cadàvers republicans

Una mostra més de degeneració ha estat l’afer de les banderes que han protagonitzats dues eminències «socialistes» que il·luminen, una vegada més, el desvergonyiment que ens governa. La primera eminència és ni més ni menys que el president del govern, Pedro Sánchez, que es presentà a la tomba del poeta Antonio Machado amb la bandera monàrquica. Jo, evidentment, no som ningú per dir què pensaria el poeta mort i enterrat a l’exili, però aquest fet il·lustra perfectament qui és el personatge que el perpetra.

L’altra eminència és la ministra «socialista» Dolores Delgado, que va fer el mateix que Sánchez, però aquest cop amb els republicans assassinats a Mauthausen. Va tenir la santa barra de presentar-se amb la bandera monàrquica, la mateixa que portaven els criminals que els feren tancar allà.

El fet que tot això passàs amb molt poc temps de diferència, denota que és una estratègia d’estat. Una estratègia criminal i insensible, diria jo.


3. El judici de la vergonya

Del judici als presus republicans se’n podrien dir moltes coses. No oblidem, però, que tant els jutges com els fiscals, són posats per l’antic binomi PP-PSOE, ara ampliat amb més sopa de lletres, i tampoc no oblidem que estan perpetrant una autèntica causa general contra el republicanisme. Però voldria destacar la diferència abismal entre la covardia dels testimonis policials i paramilitars, que en cap moment han volgut mostrar la cara (potser de vergonya que senten) i els testimonis de la defensa que, en tot moment, han donat la cara sense por i sense complexus. Sí, és una gran cosa això de ser republicans i no tenir res a amagar i no penedir-se de defensar les urnes davant les urpes totalitàries que representen totes aquestes institucions de l’Estat.

 
4.Organitzacions criminals

Ens assabentam que la fiscalia «progressista» acaba de declarar «organització criminal» a la cúpula dels mitjans públics audiovisuals de Catalunya, els quals, com ja han demostrat diversus informes internacionals, són els més plurals de l’Estat espanyol. Idò bé, ni això pot aguantar el règim monàrquic i, tots ho sabem, el seu somni humit és tancar-los i enviar els seus directius a la presó.

Amb tot això, me n’adon que jo també form part de diverses organitzacions criminals, començant per la Tertúlia Gabellina i Oriental i acabant per l’Obra Cultural, i que qualsevol dia d’aquests una fiscal «progressista» m’ho retraurà d’una manera o altra, amb la qual cosa puc acabar com en Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural.


5. Etnicisme nacionalista

Els «socialistes» presenten com una gran cosa que dos catalans puguin presidir tant el Parlament com el Senat espanyols, com si el fet de ser catalans fos qualque mèrit i ens venen a dir: «Ei, hem posat dos negrets bons al·lots en dues institucions importants de l’estat; si vos portau bé també vos en dureu qualque premi». Resulta xocant que els monàrquics nacionalistes no hagin superat aquests tics etnicistes i no hagin entès que els republicans fa molt de temps que els vàrem deixar enrere, si és que mai els hem tengut. Ei, senyors, que som republicans!, que no prejutjam a ningú pel seu origen, la seva llengu, la seva espiritualitat o la seva sexualitat, sinó que, en tot cas, ho feim quan comprovam  les seves actituds. I l’actitud dels dos catalans que presidiran aquestes dues institucions està molt lluny del republicanisme democràtic i s’acosta perillosament a l’autoritarisme excloent, marca de la casa del nacionalisme espanyol més tronat.


6. Les vergonyants càbales del Congrés de Diputats

A més, aviat veurem l’actitud d’aquests dos personatges catalans davant el fet inexorable que els republicans han guanyat les eleccions del passat 28 d’abril i, per tant, hi ha diputats que són presus polítics. Ja veurem com se’n surten d’aquest embolic en què s’han ficat!

A hores d’ara tot sembla indicar que els suspendran. Ens ho temem perquè ja se sent el rum-rum de què el senyor Pedro Sánchez podrà ser elegit president del govern sense necessitat de cap vot republicà. I això passarà precisament perquè la suspensió dels diputats i presus polítics farà possible aquesta aritmètica parlamentària. És a dir, si tot això va així com sembla que anirà, ens trobarem amb el fet que tot el procés d’elecció de president del govern s’aixecarà sobre una infàmia.

No puc acabar sense dir que he vist com els nostrus presus republicans arribaven emmanillats a la sessió de constitució del Parlament espanyol i en cotxus conduïts pels paramilitars; que he vist com dins el mateix Parlament no els deixaven parlar, com els amenaçaven. I podem estar-ne ben orgullosus d’ells, perquè tenen molta més dignitat que els seus carcellers monàrquics.

Mentrestant, el silenci de la societat espanyola m’ha recordat altres silencis que, en altres èpoques, varen permetre que les coses acabassin molt malament.

 

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

21 maig 2019