Una imatge, el seu peu de foto i el text que hi afegim al costat, serveixen per construir un discurs narratiu, és a dir, un relat. El bon periodista intenta ser fidel a la realitat viscuda; el mal periodista, o no la té en compte, o bé juga amb el llenguatge construint una realitat paral·lela.
EFE. Quique García.
El llenguatge és, potser, l’eina més potent dels humans per tal de construir lligams socials, però també serveix per establir fronteres, per crear distorsions de la realitat que permeten, a uns, tenir cert domini sobre altres. La mentida periodística n’és un clar exemple. Ningú que utilitzi el llenguatge d’una o altra forma està exempt d’equivocar-se. La diferència entre un ciutadà de carrer i un periodista està en que el segon pot influir en molts persones, fins i tot quan s’equivoca.
Dimecres 27 de març de 2019, Diario de Mallorca publicava, a la contraportada, un text de Daniel Capó a la secció Las cuentas de la vida amb el titular: Volver a Havel. Acompanyava la notícia una fotografia que ja havíem vist dies abans: dues persones envoltades de llaços grocs, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, amb la Generalitat de fons. El peu de foto a Diario de Mallorca és el següent: Acumulación de lazos amarillos retirados en la plaza Sant Jaume de Barcelona. EFE/Quique García.
Pitjant damunt la foto podeu accedir a l'arxiu en format pdf per tal de contrastar el text. (Diario de Mallorca, 27 de març de 2019)
La foto es va publicar en altres mitjans el 23 de març. Segons aquests mitjans (*), fa referència al moment quan membres d’un grup anomenat Els Segadors del Maresme van abocar a la plaça Sant Jaume un munt de llaços grocs trets d’altres poblacions catalanes.
Acumulación de lazos amarillos retirados en la plaza Sant Jaume de Barcelona no és el mateix que Acumulación de lazos amarillos retirados, en la plaza Sant Jaume de Barcelona. Una pausa clarament definida, una coma inserida en la segona opció vol deixar clar que els llaços són a la plaça en el moment de prendre la foto, però no diu d’on han estat retirats. Eliminant la coma, el significat del llenguatge explicita que els llaços han estat retirats en aquella plaça, on hi ha la Generalitat, i es fa pública aquesta notícia just en un moment quan hi ha certa polèmica entre el president de la Generalitat de Catalunya, Sr. Torra, i la Junta Electoral Central (JEC), per la prohibició de determinats símbols. El text que acompanya la foto atia el foc contra l’independentisme, però ho fa des de la perspectiva de la creació d’una veritat alternativa.
Després d’una cita de l’assagista Václav Havel, el periodista escriu: el poder de la falsedad es enorme, no porque exija un asentimiento interior, sino porque reclama como suyo el espacio público. Y, a continuació, en un nou paràgraf, utilitza la figura a qui fa referència de la següent manera: Para Havel, una de las claves de las ideologías antidemocráticas reside en esta continua ocupación del espacio público, revestida con la apariencia del bien. Quin problema hi ha? Fins ara, en el text, cap. A continuació parla de la extraña provocación de Torra, en referència a l’exhibició de llaços grocs en edificis públics, i argumenta que no hi ha res més antidemocràtic que l’ús massiu de les institucions al servei d’una ideologia, adduint que en els espais públics el lazo amarillo nos recuerda quiénes son los buenos y quiénes los malos, dónde está el bien y dónde el mal.
Ús massiu de llaços grocs, aprofitant una foto de llaços enretirats, però escampats a la plaça Sant Jaume, on hi ha la Generalitat que presideix Torra, deixant que el lector interpreti qui són els bons i qui els dolents.
Cal recordar al lector que el llaç groc no és un invent de Torra ni ha estat el president de la Generalitat de Catalunya qui li ha donat visibilitat. Qui no segueix les notícies dels darrers anys de Catalunya contrastant totes les informacions, pot creure que els moviments a favor de la independència són fruit de quatre polítics que han aconseguit enganyar la població. I, qui creu un discurs ben marcat, pot pensar d’una manera determinada, sigui a favor o en contra de qualsevol de les posicions enfrontades.
Al respecte, hi ha dos problemes fonamentals: voler fer creure una cosa, i creure de manera totalment acrítica allò que un vol creure, perquè ja li està bé.
La construcció d’una realitat i el relat d’una veritat són molt fàcils de fer quan domines certes tècniques lingüístiques. Es podria parlar tranquil·lament de les 12 arestes de la lluna i dels seus vèrtex, explicant que formen un dau de sis cares i que cada cara té un número diferent de cràters, que van de l’un al sis. Quan has vist prèviament una lluna rodona, deixes de fer cas a l’explicació només començar. Però si no l’has vist i t’ho repeteixen mil vegades al dia, acabaràs creient que la lluna és un dau com els de jugar al parxís. I quan treguis el cap per la finestra i vegis aquella lluna com una pilota, si vols, pots triar entre creure que a una forma de pilota li diem dau, o bé que algú t’ha estat enganyant.
Al final, el que compta no és la forma de pilota o de dau, sinó treure el cap per la finestra. N’hi ha prou de mirar l’article del costat de la mateixa plana del diari per saber què volen que creiem.
(*) Mitjans contrastats:
https://beteve.cat/societat/llacos-grocs-sant-jaume-netejar-contaminacio-ideologia-palau-generalitat/ (23/03/2019)