Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 333


Bones tardes:

Va ser Jack Bilbo precursor de les fake news?

Anem a pams. Per respondre aquesta pregunta hem d’analitzar primer alguns elements dels processos de comunicació. Intentaré no ser gaire pesat, però com això és ben difícil, podeu xerrar i beure com si fóssiu a l’autèntic Wikiki.

Us descric una fotografia: hi veiem  una finestra amb una persiana. Si el meu relat acabava aquí, en preguntar-vos per la imatge, veuríem que alguns heu suposat la persiana oberta i, d’altres, tancada. Però afegeixo: és un bonic primer pla d’una finestra amb la persiana oberta. Ara, algunes persones haureu imaginat unes flors al peu de la finestra, fins i tot posaríeu colors a les parets i situareu l’escena en un lloc concret, construït pel vostre imaginari particular. Jo puc afegir elements descriptius: obrim el pla de la fotografia i veiem que la imatge es troba en una tanca publicitària anunciant una empresa de fusteria. O bé, forma part d’una caseta en el camp. O, d’altra banda, és la finestra d’un edifici de diverses plantes, en runes, bombardejat en una guerra.

Quants de vosaltres heu pensat en una persiana de llibret i quants en una persiana enrotllable? Probablement, tots triareu la primera opció. Per concloure el joc, us demanaria quants de vosaltres heu imaginat la fotografia en color i quants en blanc i negre i si, en algun moment de la descripció, heu canviat d’imatge en color a blanc i negre, o viceversa.

Amb aquesta juguesca vull destacar que cadascú feu una interpretació personal d’un text merament descriptiu, i aquesta imatge que heu suposat es fonamenta en informacions prèvies que ja coneixeu. Ningú s’imagina una persiana de llibret si no n’ha vist mai cap. Veiem, per tant, que aquesta interpretació està condicionada per molts factors, de caire personal, aspectes culturals i d’altres d’afecció temporal. És allò que en diem l’imaginari personal.

El meu és un exercici de funambulisme psicològic, res més; però no és tan simple el que fan els tècnics de comunicació, sigui per transmetre notícies (el que coneixem com periodisme), promoure el consum de béns i serveis (publicitat), o inculcar idees (propaganda). Tots ells estan al servei d’una activitat professional, és a dir, ho fan per obtenir guanys econòmics. I se’n juguem molts, de diners. Cada vegada estem més al seu abast i cada vegada ens en preocupem menys, d’aquesta dependència. Les idees que aconsegueixen que pensem en conjunt els ciutadans formen l’imaginari col·lectiu. I estan creades per tal de condicionar-nos una manera concreta d’interpretar allò que ells ens envien. Això no és nou del segle XXI ni del XX, això ve de lluny, però ara la tecnologia és més incident. I reincident.

Per què Jack Bilbo va escriure diverses autobiografies? Des de la nostra perspectiva històrica i havent llegit algunes d’elles, podem pensar, probablement de manera encertada, que ho va fer per guanyar diners. Atenent a allò que ens diu de com va ser la seva vida, és el més fàcil d’imaginar i de creure. Però en aquesta traducció que presentem, de la segona biografia, hi escriu dues sentències que fan dubtar:

Idees valentes, paraules valentes, accions valentes: això és la veritat. La veritat és la força i la força és la llibertat.

I després, trobem això altre: en aquest llibre diré la veritat, en la mesura que sigui possible per a qualsevol ésser humà tenir la veritat absoluta.

Per què l’autor es justifica, per què argumenta que tot és veritat, en aquest llibre? Em fa gràcia quan sento que algú, després de xerrar una bona estona, diu i això és veritat. Què vol dir, que la resta no ho era?

Fixeu-vos en l’ús que fem del llenguatge, perquè resulta molt interessant. La interpretació d’un text o d’una idea és personal, però transferible: la podem posar en comú, compartir, contrastar, debatre, corregir, acceptar, proposar o suggerir, etc. Com podeu observar, aquests verbs permeten establir relacions entre persones, però un tipus de relació de tu a tu, en nivells de respecte de l’un a l’altre i no de domini o de posicions de superioritat.

Des del meu punt de vista, el llenguatge és una eina de comunicació, de posar en comú. Posar en comú una informació permet exposar, dialogar, discutir i acordar, independentment del grau d’acord al que arribem. Però, com veiem cada dia, el verb acordar sovint queda oblidat, apartat, perquè el llenguatge també es pren com una eina per crear confusió, i més habitualment quan es tracta de l’imaginari col·lectiu com a teló de fons. Hi ha persones que no volen arribar a acords i els forcen cap als seus propis punts de vista, perquè es troben en situacions de poder o de superioritat, sigui personalment o en l’àmbit públic.



En un llibre l’autor del qual ja és mort, no podem debatre amb ell els fets exposats per tal d’arribar a un acord sobre la veracitat del que ha escrit. Ens haurem de remetre a altres elements per verificar-ho. La Història en majúscules, estudiada i analitzada pels tècnics en la matèria, i les històries particulars recollides en l’àmbit d’entorns socials més petits, com famílies o estudis locals, són alguns d’aquests elements. Però la Història també genera mentides: ¿no us sona allò que la història l’escriuen els vencedors?

Moltes de les coses que ens explica aquesta biografia són difícils de creure. Algunes, per les pròpies característiques dels fets narrats; d’altres, perquè s’emmarquen en una part de la realitat històrica propera que, tal com l’autor ens els exposa, ens faria dubtar, i molt, d’allò que hem estudiat. ¿Fora possible que una persona que ja no és viva fes trontollar els fonaments del coneixement après per tants centenars de milers de persones, al llarg de les darreres dècades? El llibre no és nou: en anglès existeix de fa mig segle i algú se n’hauria adonat. Ara bé, per posar un exemple: qui dels presents hauria predit, fa una dècada, la situació on es troba avui aquest país on vivim? Qui no tendia a desmentir qualsevol comentari que ens intentés fer creure que podia passar això que tenim avui?

Seguint amb els elements de la comunicació, trobem que el neologisme fake news forma part gairebé ineludible de les nostres vides, per molt que alguns no se’n temen i d’altres no ho vulguin acceptar. Aquesta expressió fa referència a informacions falses, mentides publicades o públiques i escampades; però no és cap novetat. La mentida és inherent a la condició humana; d’una banda, per la voluntat de poder, de voler situar-se per damunt dels altres conciutadans; d’altre, per por: a ser castigat, a ser reprimit, por a semblar inferior als altres, etc. La mentida va associada a l’engany per tal de gestionar situacions que no sabem o no volem resoldre d’una manera raonada i, sobretot, compromesa. I també hi ha gent que la fa servir de manera malaltissa com a part de la seva comunicació habitual.

Ens pot semblar que això és el que fa Bilbo, explicar coses més properes a fake news que a veritats contrastables. Al llarg del text veiem el seu punt de vista respecte del poder polític i militar, i també comprovem com ell mateix ostenta un determinat tipus de poder, de força i de lideratge. En fa crítica, de l’establishment, però també fa autocrítica, a estones.  

Quant al poder en termes generals, podem identificar el fet que la informació escampada al poble, com qui planta llavors, sempre li ha estat molt útil... als poderosos. Amb insistència i repetició, els mitjans de comunicació construeixen un relat que acaba calant i passa de l’imaginari col·lectiu al personal. Quan arriba a aquest moment, la societat està perduda, el seu sentit crític passa a dependre de mentides globalitzades, com hem vist denunciat en moltes pel·lícules i llibres. Bilbo en fa crítica i ho denúncia en la seva biografia, com ho van fer altres autors en les seves novel·les i assajos. 

Insistència i repetició conformen tan sols un dels paràmetres de la comunicació quant a construir una veritat acceptada col·lectivament. Mentida i veritat, com a elements propis de la informació, i credibilitat i credulitat, com a factors actius dels emissors i receptors del llenguatge, són condicionades per altres paràmetres. Les emocions influeixen molt particularment en la credulitat del receptor i en la credibilitat de l’emissor. Quan tenim algunes emocions a flor de pell ens tornem més sensibles, cosa que els editors de premsa, els  estudiosos del màrqueting i els assessors polítics coneixen perfectament, i ho aprofiten a l’hora de construir tècniques de venda molt agressives, sigui de productes i serveis o d’idees.

Coneixement i reconeixement van lligats quant a la credibilitat. En primer lloc, cal dir que el receptor assimila millor un missatge quan l’entén fàcilment, perquè li resulta proper i el pot memoritzar. A continuació, es creu més o menys el missatge segons identifiqui el nivell de formació de l’emissor; d’altra banda, un receptor amb nivell de coneixement més elevat és més crític amb els missatges que rep. A més, un emissor amb un alt nivell de formació pot oferir un discurs més elaborat i millor dirigit a la seva audiència, si té la precaució de preparar-se’l convenientment. Avui dia, l’imaginari col·lectiu ha creat un estat de falsa saviesa global que ens fa creure que som uns genis del coneixement de qualsevol disciplina. Creiem que podem opinar de qualsevol cosa davant dels erudits i experts de cada tema. Això genera un estat de falsa seguretat col·lectiva que es retro-alimenta, de forma que arribem a ser capaços de donar més importància a l’opinió d’una persona curta de gambals que a algú que coneix el tema a la perfecció, senzillament, perquè som molts que opinem globalment.

Obro un parèntesi. Veieu? Us acabo d’amollar una explicació que, potser, alguns necessitareu llegir-la per saber si hi esteu d’acord o no, en tractar-se d’un text dens per a qui no estigui avesat a pensar en termes teòrics de comunicació. Què pot passar? Que molts ja estigueu més pendents de la beguda i dels cacauets que del meu discurs, que a partir d’aquí ja no escolteu i, aleshores, no us el cregueu. Bé, si a algú li interessa revisar-lo, el podem penjar a la web. 

Malgrat ser-ne conscient d’aquesta situació, i d’haver-lo retocat moltes vegades, he cregut convenient fer aquestes explicacions en la presentació del llibre que ens ocupa. Tanco el parèntesi.   

Allò que deia ens condueix a un altre paràmetre que condiciona credibilitat i credulitat i, per tant, falsedat o veracitat informativa: el grau d’afinitat grupal, sigui de caràcter familiar, polític o de qualsevol tipus de grup social. Però l’afinitat o l’oposició a un grup no ens ha de fer perdre de vista els horitzons de la crítica. Tendim a agrupar valors informatius i donar-los completa veracitat o bé rebutjar-los en conjunt, condicionats pel nostre posicionament respecte d’aquell grup. Són accions més emocionals que racionals.

Quant a l’autobiografia de Bilbo, el to crític del text podria venir donat pel caràcter anàrquic de l’autor, és a dir, sense vincular a cap grup, i pretenent salvar la humanitat amb les seves denúncies.

Les persones que adquireixen el paper de comunicadors dins d’un grup poden ser-ho pel seu tarannà personal, per les seves capacitats tècniques o bé per les seves habilitats comunicatives, la qual cosa denota de quina pasta estan fets els altres membres del grup que l’han triat com a cap visible. Quan trobem els líders que saben gestionar les dues facetes, tècnica i comunicativa, és perquè són persones que destaquen per si mateixes sense necessitat d’excentricitats. Però, en termes generals, al capdavant dels grups veiem més sovint individus que xerren sense aportar coneixement, és a dir, sense discurs, amb paraules buides. Si ens n’adonem, diem que parlen un altre llenguatge quan, realment, parlen un altre registre.

En qualsevol cas, no podem culpar al llenguatge ni a la diferència idiomàtica de la manca de voluntat comunicativa dels individus. L’idioma no separa, sinó que apropa persones que senten idees semblants, siguin culturals, geogràfiques o del qualsevol tipus. El que realment separa és la manca de seny de les persones amb voluntat de no entendre’s i de rebutjar els acords, com intenten fer-nos creure els autors de discursos buits o plens de mentides.

El llenguatge de Jack Bilbo en aquest autobiografia és un anglès planer, senzill, i jo he intentat fer la traducció al mateix estil, fins i tot seguint les estructures gramaticals que he considerat paral·leles entre els dos idiomes.

Jo no entraré a valorar aquí el grau de veracitat dels esdeveniments descrits, perquè correspon a qui sap d’Història fer-ho, i no és el meu cas.

Considero que el llenguatge és la construcció humana més intel·ligent per tal de posar en comú, en el sentit d’igualtat, de respecte i de crear comunitat. Però malauradament, sempre hi ha qui vol acaparar, dominar i decidir per nosaltres, i ho fa també utilitzant el llenguatge, emparat en posicions de poder i ornamentacions addicionals que oculten les seves intencions perverses. Igual com ho denuncia Bilbo en el seu text, o com s’ha demostrat al llarg de segles en les relacions entre dones i homes, de les quals, ell no se n’escapa i demostra no ser-ne exemplar digne de seguir.

Ara bé, siguem honestos i no traïm el nostre subconscient: quin interès té la veritat, quan el que volem d’un llibre és distracció i matar l’avorriment? Doncs jo tampoc mataré les mentides a canonades. I si ha algun traïdor en aquesta sala... em tocarà ser el cap de turc. Per què, algú ha verificat que la traducció sigui realment cosa meva? I si la he passat per un traductor d’internet? No us enganyeu amb el que veieu i sentiu, dubteu, però sense fer-vos mala sang. Jo tinc un llibre que, posaria la mà al foc, l’han traduït amb un traductor d’internet. I allà està, publicat.

Com sentencia la dita italiana traduttore traditore (traductor traïdor), en escriure el text català probablement hagi fet alguna traïció a l’original, espero que siguin detalls que no afectin al text original. Ara que ens trobem amb un judici que passarà a la història per la seva injustícia de fet, per despistar qualsevol acusació popular que m’assenyali afegiré una dita anglesa: nobody is perfect, but me. No us la tradueixo, no sigui que traeixi la versió original i encara rebi per partida doble.

Poseu en dubte tot el que us he dit.

Moltes gràcies.