¿Vos heu preguntat mai per quina raó, aquests darrers anys, s'han donat a conèixer tants i tants d'escàndols de corrupció i d'evasió fiscal en paradisos, per part de rics, multimilionaris i grans corporacions? ¿Vos heu preguntat mai per què les informacions que es donen a conèixer són tan explícites i acurades?
El missatge que se'ns repeteix fins a l'extenuació, per part de tots els mitjans de comunicació, és que "s'ha de perseguir el frau fiscal" i que si "no hi hagués tants d'evasors fiscals, els nostres estats podrien funcionar molt millor". I el missatge, òbviament, és cert. Així i tot, tot el que estam veient, com per exemple els escàndols dels "Papers de Panamá" o els del "Football Leaks" de torn, no apareixen per casualitat. Allò que causa més calfreds de tot és que, com explicaré a continuació, aquesta suposada millora dels estats s'acabarà assolint a causa de la INDIGNACIÓ de la gent. Llegiu tot l'article, perquè el contingut és tan real que sembla l'argument d'una pel·lícula de por. Consideracions locals d'un efecte global.
Tot això compleix una funció: s'estan desplegant les bases per al nou ordre econòmic mundial. Una operació a gran escala, amb l'objectiu de reconfigurar l'economia i la societat a gust i mesura de les elits, però aconseguint alhora la conformitat total i submisa de la mateixa societat per a dur-la a terme. Un món en el qual les multinacionals tendran un control total i absolut damunt les nostres vides i el poder de les quals estarà per damunt dels estats. I el més greu és que aconseguiran que la població ho aplaudesqui com un assoliment. Aquests són els passos que crec que està seguint aquesta operació a gran escala.
El primer pas indispensable ha estat crear una gran crisi internacional basada en l'endeutament dels estats occidentals. Els estats, especialment els europeus, s'han vist incapaços d'afrontar les seves obligacions per a mantenir el conegut com “estat del benestar”. En aquests moments, molts de països no poden finançar la sanitat, l'educació, el manteniment de les infraestructures, la seguretat, el pagament de les pensions, etc... I com a conseqüència directa d'aquesta crisi de deute dels estats han començat a produir-se privatitzacions de les funcions públiques, que recauen damunt les grans corporacions multinacionals de forma progressiva. Això ha provocat una onada de descontent social i crítiques a l'establishment polìtic, que es presenta no només com a corrupte, sinó com a ineficaç.
Davant la situació de crisi dels estats i la seva incapacitat per fer front a les seves obligacions, ha començat a presentar-se un culpable de forma insistent: la corrupció política i l'evasió i el frau fiscal. Se'ns ha començat a vendre l'argument que “si no hi hagués frau fiscal ni corrupció política, l'estat podria afrontar totes les seves funcions sense problemes”. D'aquesta forma, es culpabilitza de molts dels efectes de la crisi a l'elevat nivell d'evasió fiscal i corrupció, tant individual com d'empreses, així com a l'economia submergida.
Els mitjans de comunicació juguen un paper indispensable i el tema es converteix en protagonista, tant de mítings polítics com de tertúlies periodístiques, tots vomitant la mateixa consigna, repetida com un mantra hipnòtic: “s'ha de perseguir el frau fiscal...” Coincidint amb aquest missatge, comencen a sortir gran quantitat de fraus, evasió fiscal i paradisos fiscals, la majoria impulsats per associacions periodístiques d'àmbit internacional que “apareixen del no res” i que disposen d'una “màgica” capacitat per rebre de forma inacabable tota classe de filtracions i d'informació financera.
Així és com veim que es donen a conèixer tota classe de corrupteles a gran escala. Des de l'escàndol dels “Papers de Panamà” fins als escàndols d'evasió fiscal de futbolistes del “Football Leaks”. El primer efecte que ha tengut la “persecució fiscal” ha estat començar a perseguir els pagaments amb doblers en efectiu en tots els països del món. L'objectiu que es planteja a l'horitzó immediat és acabar eliminant els doblers en efectiu i substituir-los pels pagaments electrònics i, amb això, acabar amb la llibertat de moviment dels ciutadans. Aquesta eliminació dels doblers en efectiu es realitza de forma gradual i diferenciada en cada país, depenent de la seva situació i característiques pròpies. Així, aquí hem passat de poder pagar qualsevol quantitat amb doblers legals en efectiu a veure com es prohibien els pagaments superiors a 2.500 euros, i ara els superiors a 1.000 euros, presumptament amb l'objectiu de perseguir “l'economia submergida”. Progressivament, aquesta quantitat s'anirà reduint al mateix ritme que es vagin implementant els mètodes de pagament amb doblers electrònics, de manera que al final no es pugui pagar cap quantitat amb doblers en efectiu i totes les transaccions s'hagin de fer de forma electrònica, a fi de tenir així un control total sobre les activitats de tots i cada un dels ciutadans, de forma automàtica, instantània i fàcilment detectable.
És a dir: control i esclavatge total per a cada un de nosaltres. Però, com s'aconsegueix que la població accepti sense remugar la imposició d'aquestes cadenes? Idò molt fàcil: castigant primer els més rics i generant la il·lusió d'una presumpta “justícia social”.
Aquí és on tenen ple sentit les acusacions de frau o evasió fiscal cap a personatges rics i famosos.
Dos bons exemples d'això els tenim en els dos millors futbolistes del planeta: Messi i Cristiano Ronaldo, les revelacions de frau fiscal dels quals estan circumscrites en gran part a aquesta maniobra legal de manipulació (encara que cal destacar que ambdós casos tenen diferències de tracte entre si, degudes a conflictes d'interessos a nivell local del país). És aixíÌ que les revelacions, com les de molts altres fraus fets públics, relatius a personatges cèlebres, rics i poderosos, cerquen implantar la següent idea a la ment del ciutadà mitjà: “Si als teus ídols no se'ls permet evadir fiscalment, a tu tampoc. Si a ells, que són rics i poderosos, els perseguim, tu també hauràs d'acceptar el control sobre totes les teves activitats econòmiques”. I si qualcú protesta i argumenta que s'està exercint un excessiu control i repressió damunt la classe mitjana o cap als més humils, li respondran: “No tens cap motiu per protestar. La llei s'ha aplicat primer als més poderosos, que pareixien intocables”.
Així mateix, també estam veient com surten a la llum les evasions fiscals i els fraus de les grans empreses i corporacions. A mesura que es vagi perseguint l'evasió de les grans corporacions, allò que passarà finalment és que totes aquestes empreses acabaran pagant els impostos corresponents. I no només és això: els paradisos fiscals als quals recorren també seran perseguits i acorralats, i aniran caient un darrere l'altre, de forma gradual.
Però no cauran tots. De fet, els doblers d'aquests paradisos fiscals seran traslladats a nous paradisos fiscals, espargits arreu del món, sobretot als Estat Units; recordem l'exemple dels nou paradisos fiscals dels Estats Units; recordem exemples impulsats per la família Rothschild. I a aquests nous paradisos fiscals ningú hi tendra accés, gràcies a aquest agent dels Rothschild i dels Goldmann Sachs, no fa gaire instal·lat a la Casa Blanca, anomenat Donald Trump (que ha posat fins a SET membres de Goldman Sachs en el seu gabinet), que al mantenir un fort proteccionisme i no rubricar cap tractat multinacional, no tendra amb això cap compromís per revelar dades al respecte. ¿Com es justificaria que els Estats Units rubricàs un tractat comercial internacional de gran petjada amb altres països i alhora toleràs que en el seu país s'evadissin impostos, perjudicant els interessos dels socis comercials? Aquesta és una de les principals raons per les quals aquestes elits han posat Trump a la presidència i s'ha paralitzat la participació dels Estats Units en els grans tractats comercials. El mandat de Trump coincidirà amb tota la ploguda creixent de revelacions d'evasions fiscals i la posterior eliminació de tots els paradisos fiscals, i serà el període idoni per al trasllat dels doblers als paradisos fiscals dels Estats Units, gestionats molts d'ells pels Rothschild i companyia
El govern de Trump representarà, idò, un parèntesi abans de realitzar les reformes corresponents al gran canvi que s'apropa; el parèntesi permetrà realitzar maniobres a gran escala, com la creació dels nous paradisos fiscals o les darreres injeccions de doblers i poder en massa a les grans petrolieres, perquè puguin afrontar, ben reforçades, els canvis que s'han de realitzar després i que els exigiran una transformació profunda en una era post-petroliera
Però tornem a l'argument central. La qüestió és que, finalment, les grans corporacions transnacionals pagaran els impostos corresponents. I què significarà, això? Idò que els estats en fallida, incapaços d'afrontar per ells mateixos les despeses de l'“estat del benestar”, DEPENDRAN de forma explícita del pagament d'impostos d'aquestes multinacionals per a mantenir dret el sistema. I què ens vendran aleshores els mitjans de comunicació i els periodistes i tertulians pagats per vomitar propaganda? Idò ens vendran la idea de que “si vostè cobra la pensió, disposa d'una educació gratuïta, té carreteres i trens o disposa de seguretat social, és gràcies als doblers que paguen aquestes multinacionals amb els seus impostos”. Ja que elles seran les que mantendran amb els seus impostos les funcions pròpies de l'estat, i donat que els governs seguiran essent ineficients i incapaços de fer-ho en solitari, la idea que ens vendran finalment serà “que lo lògic és que la gestió de tot lo públic sigui compartida amb aquestes multinacionals”. Vos sona de res allò d'“ecotaxa” o “impost turístic?
Dit d'una altra manera: el resultat final serà entregar el poder a les multinacionals i subjugar totalment els governs als seus designis. Les grans empreses, de facto, tendran el control dels estats i gestionaran tot l'àmbit públic, en una espècie de gestió mixta entre lo privat i lo públic (a part de grans seccions de l'àmbit públic que seran directament privatitzades sense cap mirament, com ja està succeint).
Però, evidentment, això provocarà protestes socials. Els moviments socials sortiran al carrer i denunciaran que “no podem entregar el poder de l'estat directament a les multinacionals”. Tanmateix, aquest argument s'enfrontarà amb allò que ens vendran com una realitat tangible i indiscutible: “que els estats no poden mantenir-se sense l'aportació indispensable de les multinacionals”. I, davant aquesta dicotomia, entraran en escena els agents socials i polítics d'esquerres que les elits ja han creat i situat adientment per quan arribi el moment. Sí, aquests grups de persones de la “nova política” que van en mànigues de camisa arremangades i lluen coa i inclús rastes, i que de forma tan sospitosa han tengut lliure accés als platós de televisió per arribar a les masses i escalar políticament.
Ells aportaran “la solució” i ens diran que “les multinacionals que ara gestionen tot lo públic haurien d'acceptar tenir un cert grau de supervisió directa per part de la població”; ens diran que “en els consells d'administració de les grans corporacions hi hauria d'haver representants del poble (és a dir, ells mateixos), que defensin els interessos de les classes mitges i populars”. Això permetrà col·locar amb bons sous els qui ara es presenten com a “revolucionaris de la nova política”, tenir una dissidència controlada conformada per persones la màxima aspiració de les quals serà accedir als esmentats llocs de privilegi i, finalment, atorgar una carta de sobirania total a les multinacionals perquè facin literalment allò que els vengui de gust i actuïn com el govern de facto, ja que el poble, teòricament, ara tendrà representació directa en els llocs directius i podrà controlar les seves activitats (no cal dir que tot serà una gran mentida). Recordau qui va dir a Capdepera que si l'Ajuntament fos un ens privat ja hauria entrat en fallida
Així, idò, l'estat i les multinacionals es fondran en una mateixa cosa i tot funcionarà des d'una lògica empresarial i tecnocràtica, basades en l'eficiència i el balanç de resultats. ¿Creis que la població no acceptarà que els seus estats siguin gestionats com una empresa, dirigida per grans empresaris o gestors a qui besar els peus com a nous senyors? La idea perquè la població accepti aquest concepte acaba d'esser implantada: s'anomena Donald Trump, i ha estat posat com a lider del país més poderós del món, amb un lema que “ell farà Amèrica gran de nou”, perquè “la gestionarà com una empresa”.
Ho veis com res és casual? Enteneu ara per què un diari de caire estatal com és “El Mundo” hagi estat el primer a destapar totes les esgarrifoses històries de Bárcenas, Gürtel, Urgandarin...? Enteneu ara per què aquest mateix diari tan extremadament i malaltissament crític amb Podemos hagi estat el primer a ”trair” els mateixos polítics d'afinitat ideològica?
Per tant, les creixents informacions i escàndols d'evasió fiscal que surten pertot de forma misteriosa i incessant en aquests darrers anys compleixen una funció concreta i cerquen assolir un objectiu final: allò que coneixem com a Nou Ordre Mundial, en el qual tots estarem sotmesos a l'esclavatge total dels pagaments electrònics detectables i on les elits tendran un control total i absolut sobre totes i cada una de les nostres activitats com a individus. I aquesta és només una de les múltiples maniobres a gran escala que s'estan produint..., com ja hi ha actualment mostres ben paleses. L'aparició de tots aquests “herois” tipus Assange, que filtren dades amagades dels grans governs, totes les corrupcions polítiques que surten a la llum, o l'ascens de presumptes líders alternatius “per sorpresa”, no tenen res de casual: tot forma part d'una gran maniobra de transformació del sistema, per dur-nos a un Nou Ordre Mundial. Tot ha estat dirigit i tot té una funció i un objectiu que assolir. Malauradament, darrere de cada una de les “revelacions” que es vénen produint darrerament i que molta gent interpreta com una “victòria sobre el mal”, s'hi amaga un nou mal i un conjunt d'obagosos objectius. I hi ha molta gent pagada i a sou per a fer-nos creure lo contrari...
Miquel Estelrich Bestard