– I altres feines no teniu, tu i el ca, més que dedicar-vos a escriure cadufs? – demanava en P.J. de can Cruia, a l'home i al canet, als quals coneix de fa molts d’anys – En Croquet, és ben segur que té 11 anys, o més. Per tant, serien 77, si fos una persona. I tu, bergant, malgrat no ho sembli, i que te'n llevis, en tens 7 manco que en Croquet. Idò, on voleu anar, tots dos, amb aquestes sabates?

En Croquet, en sentir-lo, s’hi afuà i poc li mancà per mossegar en P.J.

Coincidírem amb l’amic insultador a la donació de sang de l’altre dia. Nosaltres no poguérem donar-ne, i no per l’edat. Bé, en Croquet és més vell i ja no està per perdre sang. A més, ha estat refredat per una banyadura que aplegà per fora vila i pren antibiòtics que li receptà en Jesús, el manescal. Però ja va més xalest…, sembla! I mentre passejàvem al voltant del furgó de les donacions, escoltàrem com uns veïnats, residents a Canyamel, quasi blasfemaven per l’abandó – comentaven – en què els ha sumit l’Ajuntament des de fa més de 6 anys, i que s’hi troben carrers importants plens de sotracs i clots fondos. inclús cremaren, l’altre dia, un contenidor de fems i cap agent de l’autoritat s’hi desplaçà, o alguna cosa semblant. Això deien aquells “canyamelers”. Afegien tambè que no entenien com ara, quan tot floreix, quan les plantes “ja no dormen”, l’empresa encarregada de exsecallar fa cau i net a zones on la vegetació i les flors comencen a brostar la seva bellesa.

El canet i l’home que el passeja – que parlen entre ells – arribaren a la conclusió que, si Canyamel fos d’Artà, la major part dels seus habitants no tendrien motiu de queixa, ja que no hi ha dubte que farien valer el seu vot, al qual, com a empadronats artanencs que són, tenen dret. I saps que en fa d’anys que un sent el mateix, i que han estat de molts els Ajuntaments gabellins que han deixat Canyamel de la mà de Déu! Quan en el repartiment, Capdepera havia de quedar-se amb el que ara és el Parc de Llevant i Artà pretenia Canyamel, les Coves i aquella costa propera a Sant Jordi, i finalment es va fer al revés, les autoritats gabellines d’aleshores haurien d’haver renunciat a tot allò i…, fora maldecaps! Tanmateix, de cada any que passa, resulta més encisadora la perspectiva de “poble petit”, amb major qualitat de vida, que sembla que és on anirà a parar Capdepera, vila, en manco temps del que pensam.

I en Croquet ja somia de pasturar per places i carrers (peatonals i enrajolats), des de la volta d’en Jeroni Climent fins al molí d’en Parreta.

– La resta, idò, que sigui d’un d’altre. Nosaltres, un poblet petit, i allà, al capdamunt, un Castell. Jozù! – canta en Croquet, lladrant amb certa harmonia i conservant les arrels andaluses del seu pare podenc de talla petita.

Sí, cadufs setantins…