Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1428
 
Toni Flaquer "Coix" & Bartomeu Melis "Meyme"   Dibuix de Sa Camiona de Pere Sureda

 La camiona, protagonista de les nostres contarelles, abandonava Ciutat – (al primer capítol d’aquest serial, que encetàvem a començament de mes).  Era un dissabte d’estiu de l'any 60 del passat segle, quan de Ponent a Llevant travessava, aquell autobús del germans Sard, de can Terres, el llarg tram de 80 quilòmetres que finia a Cala Rajada, l’indret més llunyà de la capital de l’illa.


Els passatgers preparats per a pujar a la camiona (Dibuix de Pere Sureda)

El dissabte i el tren, o l’autobús, són dia i llocs especialment indicats per a conèixer els tipus més representatius de la gent que habita la pagesia mallorquina. Són molts els forans que, aquest dia, van a Ciutat per fer marxar els seus afers i els dels ciutadans. Dintre l’espai de la camiona es pot contemplar un heterogeni passatge: hi trobam en  Miquel de Son Durí, l’amo d’una possessió de Montuïri, el qual ha anat a pagar el deute i primícia al propietari de les terres que afaiçona, malgrat aquest darrer encara no vulgui creure que ja no és el senyor; el fill d’amo ric, Sebastià Quetgles, d’Algaida, tot tirat de corbata decorada i calçat amb sabates d’ante, que ve de mercadejar un automòbil i se’n torna de buit perquè no ha trobat la marca que volia; el magatzemista Joan Riera “Raüll”, de la Ciutat de les Perles i Coves, que ha baixat per jugar un poc al “fot qui fot” amb la burocràcia, i, desprès de fer una volteta pel Suís, arriba fins a can Alzamora per veure com està el bessó.

Fotografia antiga de mestre Colau "Pentinat" 

En  Gabriel Fuster, en les seves anades i tornades estiuenques, fa observar als dos únics gabellins que es troben dins la camiona,  la variada fauna que els acompanya: el funcionari de Manacor, Rafel Vallespir “de can Amunt”, que porta dins una gran cartera de pell les darreres novetats en llibreria política per assessorar en la matèria els seus superiors i per poder estar al corrent i preparat  per a les situacions que esdevenguin.  Dues germanes de Capdepera que vénen de veure la tercera d’elles, que exerceix de “monja tancada” al monestir de Santa Clara. I dues més, que tenen tota la pinta de “gitanetes portant bolics grossos de roba per vendre per les cases”.

S’hi troba, també, un brigada de l’exèrcit; un mercader d’es port de Manacor, bé, Portocristo, i el pagès que va tots els dissabtes a passar-se tres o quatre hores per Palma i a beure un cafetet a un dels cafès que envolten la plaça Major, del qual en Biel comenta:
”Aquest bon home no hi té cap feina determinada, però fa 30 anys que no ha deixat d’anar a Ciutat els dissabtes! I què voleu? El seu pare també ho feia, com també, amb tota probabilitat, ho devia fer el seu padrí… Per què ell no havia de continuar una tradició tan inofensiva com respectable? I, per altra banda, que no val tots els doblers del món poder dir cada dissabte, als qui l’escometen: “Me’n vaig a veure els ciutadans”?


Interior de la camiona, segons dibuix de Pere Sureda

El bon home, el pagès, amb l’aire més natural del món, s’encabota que li facin “una mica de lloquet” fins a Vilafranca. Un senyor francès, turista ell, monsieur Paul, amb destinació a un hotel de Son Moll, a Capdepera, se niega en redondo a fer-n’hi gens ni mica, de lloc.  Però el magatzemista, que el coneix, es mostra disposat a “fer un poc d’oli”, i comença a coejar.  La protesta és general, però l’amo en Tomeu Moll “ d’es Claperàs”, un dels dos gabellins allí presents,  que no perd les esperances ni l’amable rialleta de caparrut excel·lent,  es troba just davant la micoia d’encletxa que les coejades d’aquell han fet entre ell i el “monsieur” – que està a punt d’explotar --, vetlant el moment propici per a ficar-hi les anques, que ja té mig girades cap al seient. A la fi, comprova què tanmateix  és ben per demés.

Molins del Pla de Sant Jordi

Les costes de Xorrigo.-  Per devers “s’Aljub d’es Lleters”, a la vista de Son Sant Joan, els colls i la mirada s’allarguen, escrutadors, a la descoberta de “novetats”. Els tècnics diletants d'a bord enfilen les barbaritats acostumades, amb l’ajuda del graciós de torn. Com que ens trobam en ple estiu, el horts de Sant Jordi estan a la plena. Aquest tros de can Tunis fins a sa Casa Blanca és un dels més bonics de Mallorca, decorat amb profusió de molins de vent – que tant espantaven els estudiants dels pobles quan anaven a examinar-se a l'Institut Ramon Llull, a Palma, ja que eren signe que s’atracava “l’hora de la veritat”. Tot és verd, tot és fresc: els grans arbres que ombregen la carretera, el tapís d’hortalissa de la plana, els molins que roden, l’aigua que corre per síquies i calçades… “Per què només ha de tenir acceptació turística el paisatge muntanyenc o marítim?”, es pregunta en “Gafim”, i ho demana a monsieur Paul, el francès, que fa un moviment amb els braços, mal d'entendre. I, afegeix, en Biel: ”El camp domesticat, humanitzat, útil, també és hermós i té el gran avantatge que mai no cansa”.


Ses Enramades Velles (Foto Miguel A. Giménez)

A les costes d’Algaida i a l’altura de Xorrigo, que té fama de ser la possessió més ben conrada de Mallorca, el Chevrolet dels Terres, que porta aquells 23 passatgers, avança les camiones de Manacor i Felanitx, que havien partit moments abans. La passada té lloc enmig d’un entusiasme del tot esportiu, malgrat que el bus ronqui i tregui fum pel nas, però encara tira d’allò més bé.  Ja som damunt el planell de l’illa: la creu del terme d’Algaida i, tot seguit,  unes altres  “Enramades” ( no com les del carrer Aragó )  on, per cert, també hi ha una pista, com a Ciutat, però no de cavalls sinó de bicicletes,  segons  mestre Colau “Pentinat”, carreter.  Aquell home, mestre Colau, Déu l’haja perdonat!, comentava que tots els algaidins tenien una espatlla un poc torta. Mai s’ha pogut comprovar aquesta faula…..  Continuarà….

 La plaça Major de Ciutat (Foto S. Rusell)

Nota Bene.-  Les fonts d'on hem begut les dades i referències  per poder elaborar aquests capítols restaren paleses al capdavall de l’anterior entrega  (Capítol núm. 1) .

Per altra part, s’ha de dir i deixar-ne constància, nosaltres, Antoni i Bartomeu,  autors d’aquest serial, comptam amb l’adient autorització (mitjançant document) de la propietat d’aquelles fonts per a la utilització de les dades i referències esmentades .  Així com cal.

  
Continuarà...