Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1259

  Tirar la tovallola? Mai, amic meu...







L’altre dia em vaig topar amb un amic. Oferia un aspecte força diferent al del darrer cop que ens havíem trobat. Havia sucumbit, ja no volia lluitar més, es tornava major i se sentia cansat. La crisi gairebé ha pogut amb ell, ha afectat les seves esperances i s’ha adonat que els somnis encobeïts en el seu interior s’havien desplomat.

– El món és per a gent forta, i no és el meu cas. Jo no tinc coratge per aixecar-me quan penso que tot està perdut –, exclamava.

 I jo l’animava , dient-li que no es conformàs, que no llançàs la tovallola, que això no el farà més feliç. Ell em reprèn:

– Millor viure agenollat que agonitzar de peu, la resignació, abans, no es va trobar mai dintre la meva escala de valors, el conformisme tampoc, però la humanitat, el desconhort, m’han pogut.

 Li contesto que les persones, els països, es recomponen, reneixen, gràcies als somnis i a  les aspiracions dels  homes. Però ell, l’amic, vol flagel·lar-se enfront d’una situació desesperada, com sembla que està vivint.

El convid a asseure’ns a una terrassa d’un cafè proper.  I li parl del contingut d’una classe impartida als meus alumnes, referida al combat de l’home contra les condicions extremes. Quan els estudiants se senten sense ànims o desganats davant els treballs de la classe a l’institut, els dic si serien capaços d’estar a cinquanta graus sota zero a una ciutat negra per la pluja àcida, referint-me a la regió russa de Komi, i en les dures condicions dels que allà laboren traien gas del subsòl.  Les fotografies d’aquells treballadors les presento als alumnes i els dic que únicament  l’home, amb la seva grandesa i  les seves misèries, és capaç de superar hores i més hores dins la foscor d’una feina desagradable i dura. En quantes ocasions hauran volgut deixar el tall? És ben segur que tenen família, que somien en platges i sol  i, per contra, només compten amb les gelades i el silenci de “la tundra”.

– Per tant – li dic, a l’amic amb depressió –, mira cap als que es troben, malgrat tenir feina, pitjor que tu, i no tiris la tovallola. Ja sabem, com diu Lorenzo Silva, que el fatalisme i el pessimisme són, juntament amb l’autoflagel·lació, els vicis nacionals més comuns. Ja arribaran temps millors, amic meu!

Llúcia del Campo Sansò (Dedicat afectuosament a J.F.M.)